Filmosofia (I)

FILMOSOFIA
Filmosophy és el títol del llibre manifest publicat per Peter Frampton on de manera ambiciosa es vol proposar una nova manera d’entendre el cine, i en un cert sentit també la filosofia. La hipòtesi central és que una pel·lícula ha de ser concebuda com una ment i el desenvolupament de les seves imatges s’ha d’entendre com la projecció d’un procés de pensament. La pel·lícula és qui pensa i nosaltres, els espectadors, en som partícips dels procés. Frampton presenta les seves teories com un desenvolupament de la reflexió sobre el cinema efectuada per Deleuze i vol pensar-se com una superació de les concepcions estrictament objectivistes i subjectivistes del fenomen cinematogràfic, el cinema no és ni una cosa ni l’altra, i especialment dels intents més aviat infructuosos de definir el cinema com un llenguatge. El cinema així no és tant un reflex de la realitat com la creació d’una altra realitat; defineix el seu propi mon amb les seves pròpies regles. Comença amb la realitat però pot anar més enllà i contra allò que hom pensa no és essencialment narratiu (algunes pel·lícules com Mullholand drive, certament expliquen una història, però allò més important no és precisament aquesta). La narrativitat és un dels seus trets fonamentals però no esgota les seves possibilitats. La perspectiva oberta per Frampton és combativa envers els plantejaments que tendeixen a separar el fons del contingut. Tots dos són una mateixa cosa. També és molt crític envers les descripcions massa tecnicistes, desconfia de les xerrades centrades en nocions com la de travelling; no hem d’aprendre a distingir-los ni identificar-los, sinó a pensar des d’ells. Una descripció d’un film basada en aquests termes, és com una crítica literària que només parlés del procés d’impressió del llibre, la contraposició a l’altre extrem que ell també refusa; la utilització merament literària que fan aquells que veuen la pel·lícula com una il·lustració, sovint exclusivament mitjançant la trama i els diàlegs d’unes hipòtesis prèvies. Evidentment refusa també el culte a la figura del director. És la pel·lícula la que pensa, no el director. Mentre veiem la pel·lícula el director ja no existeix o encara no existeix. La crítica centrada a la política d’autors és essencialment antropocèntrica. No cal per res i és contraproduent la perspectiva externa que implica la figura del narrador.
La primera part del llibre és un repàs de les argumentacions fetes fins ara sobre la naturalesa del cinema que engloba tant reflexions provinents estrictament de la filosofia, com la de Merleau-Ponty, com la reflexió per alguns dels cineastes més inclinats a la reflexió teòrica com Einsenstein. La part segona en canvi presenta el seus propis conceptes. El fonamental és el de “filmmind”, que serveix per establir una diferència amb la ment humana. És, en definitiva, la manera de precisar ontològicament la naturalesa del film, l’essència del qual resulta ser així la noció d’intenció. Frampton presenta aquí la seva teoria no tant com una negació de la concepció del cine desenvolupada mitjançant la teoria de la posada en escena, com d’un desenvolupament de la mateixa. És important esclarir que l’analogia només és funcional. El film i la ment humana utilitzen eines distintes. Amb tot això és coherent la reflexió sobre l’espectador, del que no admet que llegeixi la pel·lícula sinó que la sent. Des d’aquesta concepció llum, so, focus, enquadrament, tota mena de transició (les produïdes pel muntatge i aquelles que la nova tecnologia en fa possibles) són els elements que el film utilitza per a pensar. Des d’aquesta concepció, la contemplació d’una pel·lícula només es pot entendre com una fusió del pensament, el del film, i de l’espectador (l’objectivització de la crítica cinematogràfica esdevé així impossible, ja que la veritat de cada film acaba fonamentant-se a un àmbit estrictament personal). No és tant que la pel·lícula pensi, com que jo i la pel·lícula sentim. La naturalesa del film implica un caràcter en ell mateix dialògic. L’experiència cinematogràfica preconitzada per la filmosofia és així en molts sentis més propera a la que podríem anomenar ingènua, que no a l’aproximació intel·lectual que exigeix una distància. Fruïm d’un pel·lícula no quan realitzem una disquisició complexa a partir del mostrat sobre la realitat, sinó quan creiem en ella. Allò que el cine produeix és una creença d’un caràcter completament nou.