Escrits Corsaris

Escrits corsaris és una recopilació de diferents articles publicats a la premsa els dos darrers anys de la vida de Pasolini. Evidentment són escrits de caràcter conjuntural i que estan escrits per ser llegits en un moment puntual. Tanmateix això no suposa la seva caducitat. Pel contrari, serveixen per apreciar molt clarament com Pasolini està esdevenint cada cop més una referència pels que volen obrir un camí a l’esquerra que prescindeixi de la tonteria acumulada des del anys 60 i sobretot constituint un exemple pels que pensen que tenir una orientació de pensament no significa renunciar a la pròpia individualitat i a seguir pensant per un mateix. Un exemple clar en aquest sentit és la qüestió de l’avortament. Pasolini expressà les seves reserves en aquest sentit i això li va valer un allau de critiques i atacs, sovint personals, motivats només pel fet d’haver trencat la unanimitat de l’esquerra. A hores d’ara i des de la meva perspectiva cal dir que les raons de Pasolini semblen prou assenyades.
Altres vegades les crítiques de Pasolini semblen adquirir un caràcter profètic. Per exemple la seva lucidesa envers la qüestió del feixisme. A diferència d’altres intel•lectuals emmirallats en el feixisme històric i en personatges com Almirante, Pasolini se n’adonà ben aviat que aquesta mena de feixisme havia passat irremissiblement avall. Això no resolia certament el problema, pel contrari el ho feia més greu perquè el nou feixisme hauria d’aparèixer en formes noves lligades a fenòmens com el de l’aparició del consumisme. Parlar d’una predicció del fenomen Berlusconi no sembla de tot inapropiat.
La seva opinió de la Democràcia Cristiana anticipa el fenomen històric que després es repetí al Regne Unit amb Margaret Thatcher: un cas particular de mort per èxit. En ambdós casos una mort per un èxit econòmic que soscava els fonaments de les concepcions ideològiques i morals que justificaven l’existència d’aquests dos partits. Això es feu clarament palès, per exemple, en el referèndum sobre el divorci, la convocatòria del qual fou acollida amb molt recel pel PCI tot i que els resultats finals suposaren una gran desfeta per la Democràcia Cristiana i el Vaticà.
Altres punts tenen també un gran interès. Per exemple, el seu refús de la noció de Tolerància induït des de la seva condició d’homosexual; una reflexió valida pels que pensem que la tan celebrada noció de tolerància té sovint un caràcter fosc i ombrívol. I finalment, i per tornar al nostre punt de partida, la seva posició elegíaca enfront d’una cultura popular moribunda que té com a primer símptoma d’anorreament la desaparició de la riquesa dialectal de la llengua italiana.

Esquerra i fonamentalisme

Passolini escandalitzà fa uns anys molts dels seus suposats correligionaris esquerrans tot afirmant que en un enfrontament entre un carabinieri i un membre de les Brigatte Rosse, ell sempre estaria del costat del poble, és a dir, dels carabinieris, generalment provinents del proletariat més deprimit i explotat d’Italia: el meridional. Mentre que els Brigadistes eren una altra cosa, delinqüents comuns amb coartada o, en el cas dels ideòlegs, aquests intel·lectuals exiliats en un mon d’abstraccions que tenen com a representat més insigne Toni Negri. Faig aquesta reflexió després de llegir ahir un article a The New Statesman, sobre un dels grups humans més criticats i menystinguts per les nostres ments progressistes: els fonamentalistes americans. Qui són aquesta gent? Fonamentalment allò que resta de la classe obrera blanca a una part dels EEUU cada cop més endarrerida. L’Amèrica devastada i profunda que fou destruïda a la crisi dels trenta i ben bé no ha acabat mai d’aixecar cap. Gent amb uns problemes ben reals als quals fa molts anys que cap administració no els dona una sortida positiva i que des de l’esquerra només han rebut una sèrie de missatges sobre l’alliberament personal que en el seu context poden resultar, en el millor dels casos, confusos. Mentre que el missatge de gent com el predicador Robertson és fàcilment comprensible i sembla donar una sortida, encara que no pas en aquest món, els demòcrates presenten gent com Kerry, que en un cert sentit podrien procedir d’un altre planeta. No vull aquí minimitzar la importància del fenomen del fonamentalisme americà que, des del meu punt de vista, es més perillós que l’islàmic: no menys nihilista que aquest, té possibilitats d’influir a la primera potència militar del món. Cal però considerar que aquesta gent no ha caigut pas del cel i que són també, en un cert sentit, una conseqüència de la revolució cultural dels seixanta.