Esquerra i fonamentalisme

Passolini escandalitzà fa uns anys molts dels seus suposats correligionaris esquerrans tot afirmant que en un enfrontament entre un carabinieri i un membre de les Brigatte Rosse, ell sempre estaria del costat del poble, és a dir, dels carabinieris, generalment provinents del proletariat més deprimit i explotat d’Italia: el meridional. Mentre que els Brigadistes eren una altra cosa, delinqüents comuns amb coartada o, en el cas dels ideòlegs, aquests intel·lectuals exiliats en un mon d’abstraccions que tenen com a representat més insigne Toni Negri. Faig aquesta reflexió després de llegir ahir un article a The New Statesman, sobre un dels grups humans més criticats i menystinguts per les nostres ments progressistes: els fonamentalistes americans. Qui són aquesta gent? Fonamentalment allò que resta de la classe obrera blanca a una part dels EEUU cada cop més endarrerida. L’Amèrica devastada i profunda que fou destruïda a la crisi dels trenta i ben bé no ha acabat mai d’aixecar cap. Gent amb uns problemes ben reals als quals fa molts anys que cap administració no els dona una sortida positiva i que des de l’esquerra només han rebut una sèrie de missatges sobre l’alliberament personal que en el seu context poden resultar, en el millor dels casos, confusos. Mentre que el missatge de gent com el predicador Robertson és fàcilment comprensible i sembla donar una sortida, encara que no pas en aquest món, els demòcrates presenten gent com Kerry, que en un cert sentit podrien procedir d’un altre planeta. No vull aquí minimitzar la importància del fenomen del fonamentalisme americà que, des del meu punt de vista, es més perillós que l’islàmic: no menys nihilista que aquest, té possibilitats d’influir a la primera potència militar del món. Cal però considerar que aquesta gent no ha caigut pas del cel i que són també, en un cert sentit, una conseqüència de la revolució cultural dels seixanta.