Babel

Dissabte passat vaig veure Babel que està gaudint d’una ampla difusió a la ciutat de Londres que pel cas, significa dir el Regne Unit. La pel·lícula em va deixar una impressió un xic contradictòria. Cal reconèixer-li un mèrit narratiu indubtable. No se’n va fer mai avorrida, cosa que a hores d’ara no està gens malament. D’altra banda certament em vaig identificar molt ràpidament amb el punt de vista mostrat a la pel·lícula però, i aquí rau l’objecció fonamental, potser massa ràpidament. El seu mecanisme funciona perfectament, però a la que t’allunyes una mica de la projecció i t’ho rumies, potser tot plegat és massa obvi. Els anglosaxons són massa estirats i antipàtics, els japonesos paranoics i els mexicans i marroquins massa clarament bona gent. De fet, els meus punts de vista no estan lluny dels que vol defensar la pel·lícula especialment pel que fa als mexicans, habitants d’un país que enamora malgrat les nombroses calamitats que els afligeixen i de les quals, ells no són pas innocents en molts cassos. En tot cas veure-la aquí a Londres fou interessant perquè una bona part del públic captà perfectament la intenció del film i no es sentiren gaire còmodes amb allò que estaven veient. Potser amb aquest transfons una part de la crítica britànica ha atacat el film per l’obvietat d’allò que constitueix la seva tesi fonamental: la interconnexió de tot plegat, la qual cosa certament no és un descobriment, però que tampoc resulta tan banal com a missatge si recordem allò explicat a una bona part de la producció cinematogràfica actual