Filmosofia (II)

Mentre que ahir vaig intentar una descripció, diguem-ne objectiva, del llibre de Peter Frampton, avui voldria dir alguna cosa del que han estat les meves impressions personals. Crec que el llibre té un valor difícil de discutir en la mesura on estableix un fonament pel discurs cinematogràfic que suposa una certa via mitja entre concepcions molt reduccionistes i sofisticacions tendents a la superfluïtat. L’analogia de la ment és un punt de partida per a la reflexió força més adient que l’analogia amb el llenguatge i és d’agrair el seu esforç per desvincular-se de la reflexió sobre el cinema feta en termes més esteticistes, perquè atès allò que suposa una bona part de l’art actual, l’estètica queda sovint reduïda al comentari d’alguna cosa que no té realitat més que com a comentari, la qual cosa resulta més aviat empipadora. La metàfora de la ment no restringeix cap de les possibilitat que són presents al cinema i serveix per escapolir-se d’un mite, el del director com autor creador i individual sinònim d’ “artista”, que potser fou útil quan Godard i Truffaut escrivien a Cahiers, però que ara s’aguanta més aviat poc. Personalment m’he sentit proper a allò que intenta Frampton que en un cert sentit no em sembla gaire lluny d’allò que jo mateix he intentat i m’agradaria seguir intentant. Una altra cosa és que l’intent palesament es realitza sobre unes orientacions filosòfiques i també cinematogràfiques segurament diferents. Frampton és conciliador quan comenta la poca rellevància de moltes de les reflexions fetes pels filòsofs sobre el cinema sense voler entrar en allò que potser és la consideració de fons: el fet que aquests comentaris tendeixen a ser de poc valor en tots els casos. Frampton utilitza pel seu comentari quasi exclusivament pel·lícules realitzades als darrers vint anys. Probablement les pel·lícules que constitueixen el gruix de la seva vida com a espectador, però ho fa també mogut per una altra raó: la convicció que el cine dels anys venidors serà un mitjà completament diferent, com a conseqüència de les noves possibilitats que ofereix la simulació digital. Segurament això serà així, però fora un contrasentit oblidar que aquests guanys també poden implicar alguna mena de pèrdues. Personalment, crec que cal ser una mica escèptic envers aquestes possibilitats. Al capdavall des de finals dels vint s’han fet potser pel·lícules tan bones com Sunrise o The Crowd, però no millors encara que poca gent se’n recordi.