allò que dec al cristianisme

Quan a l’any 1978 vaig començar a rebre les meves primeres classes de filosofia, i vaig ésser per tant introduït als subtils problemes de la metafísica ,ho feia des d’un marc de preconcepcions que feia temps que no em convencien especialment però que constitueixen una referència per a admetre una interpretació del món. El problema ara quan parlo de Metafísica als alumnes que estan en el curs equivalent és que ells no tenen cap concepció del món en general ni la idea que el món sigui interpretable, practicants del més radical existencialisme es troben llançats al món i això és tot; hi ha de creients i d’ateus però sempre des de la més radical consciència mítica

Després de l'ateisme

Darrerament he llegit el llibre de Mark Vernon After Atheism. El llibre és en bona part una resposta a les defenses de l’ateisme com les fetes per Dawkins o Hitchens, que han estat best-sellers a les llibreries del Regne Unit. Vernon parla des del testimoni de l’existència personal, ordenat com a sacerdot anglicà estigué durant anys exercint el seu ministeri fins que una crisi de fe li dugué a adoptar una posició atea. Això però no fou el final, tampoc aquesta posició li deixava tranquil; s’obrí una nova crisi que acabà en nou canvi d’actitud: la defensa de l’agnosticisme que constitueix la raó de ser d’aquest llibre. Possiblement l’element més sorprenent d’entrada és la referència intel·lectual que s’utilitza per fer aquesta defensa de l’agnosticime, precisament Sòcrates. He de confessar que quan vaig llegir el llibre això em causà un cert recel. De fet, des del temps de la facultat he estat educat per sentir un aversió envers els intents freqüents per barrejar Plató o Sòcrates, als nostres conflictes (Popper és l’exemple per excel·lència). Tanmateix pensant-ho més a poc em poc, em sembla que Vernon té raó. Al capdavall, la filosofia com a tal no pot triar una altra cosa que ser agnòstica i Sòcrates és evidentment la filosofia. Des d’aquesta perspectiva la relació amb la religió ja no és d’antagonisme sinó que es tendeix a convergir amb una certa part del cristianisme que possiblement no és la predominant en cap sentit, però que sí té una significació intel·lectual real: la dels que viuen la religió no des de la certesa sinó des del dubte. El llibre de Vernon és possiblement innecessari pels tots els que mantenen present i viu el gran debat sobre la relació entre religió i raó que tingué lloc a l’Europa del XVII i del XVIII i que culmina amb la filosofia de Kant (la fonamentació més seria de l’agnosticisme, mentre que Plató i Sócrates foren la constatació efectiva). D’aquests en queden pocs, em temo, i per aquest sector del públic la reflexió de Vernon és convenient. Entre els lectors per tant pels quals el llibre seria profitós, cal incloure a Hitchens, Dawkins,Bennet i en general tots els estan revivint l’anhel evangelitzador del cristianisme per defensar el seu credo ateu fonamentant-lo a un cientisme poc científic. Perquè, com ens recordava Gray aquest passat cap de setmana a les pàgines de The Guardian la teoria del disseny intel·ligent no té gens de científica, però el darwinisme quan surts dels estrictes àmbits de la biologia, per parlar de memes posem per cas, tampoc. Massa soroll per a no res, potser per això el llibre de Vernon entèn que allò propi de l’agnosticisme és una defensa del, cada cop més rar , silenci, la posició per cert que Plató personalment adopta en tots els seus diàlegs.

Richard Widmark

Avui ha mort Richard Widmark un dels últims supervivents del Hollywood dels cinquanta.Un Hollywood que potser ja no era el que havia estat, un xic decadent però encara mantenidor d’una supremacia que s’esvairia a la dècada següent. Aquest curs havia tingut l’oportunitat de comentar a aquest bloc un dels seus treballs a la dècada dels cinquanta, el racista perseguidor del bon metge negre Sidney Poitier a No way out de J.L Mankiewicz,. Aquest treball permetia apreciar les seves virtuts fonamentals com a actor, la intensitat i la energia que transmetia als seus papers i que es feren palesos a la seva intervenció més recordada la del psicòpata Tommy Udo a Kiss of death, (Henry Hathaway, 1947) de fet aquesta era el titular per exemple a el país digital. Sembla ser que Widmark no tenia gaire simpatia per aquest paper que va suposar la única nominació de la seva carrera i des del començament va orientar la seva feina per defugir quedar etiquetat com un especialista a fer papers de dolent. Va saber fer-ho i aviat va mostrar la seva competència a altres papers ben diferents com per exemple el del metge atrafegat per les factures de Panic in the streets d’Elia Kazan (1950). Cap a la dècada dels cinquanta ja ha donat prou mestres de la seva versatilitat i la seva cinematografia esdevé molt variada. D’aquest període potser destacaria el seu paper de carterista a Pick up on south street de Samuel Fuller, (1953) una esplèndida mostra del vigor narratiu del director americà.

Tanmateix i malgrat que el seu debut el qualificà quasi forçosament com un actor de cine negre, les millors interpretacions de Widmark es donaren dins del gènere de l’Oest on assolí diverses presències memorables, des del seu debut al gènere amb Yellow Sky (William Wellman, 1948), on un altre cop era un dolent, antagonista d’un dubitatiu Gregory Peck passant per l’escèptic jugador de Garden of Evil (Henry Hathaway, 1954) o un altre cop el fora de la llei de The law and Jake Wade (John Sturges, 1958) . La culminació del seu treball dins del western foren les seves dues col·laboracions amb John Ford on d’alguna manera prengué el relleu de John Wayne, fent papers que l’haguessin tocat al protagonista de The Searchers uns anys abans. Certament l’estil de Widmark no era el de Wayne però s’adequava molt més bé al tarannà desencisat mostrat per Ford al final de la seva carrera. Les dues pel·lícules son Cheyenne Autumn l’any 1964, un film on està contingut el millor Ford i que requereix una reconstrucció urgent, i two rode together de dos anys abans, on feu una perfecta replica de James Stewart, especialment en aquella escena on tots dos conversen a la vora d’un riu sobre quines són les coses de debò importants a la vida. Descansi en pau Mr. Widmark!

Envelliment

Faig l’exercici de reprendre la lectura de la meva vella i inèdita tesi doctoral. Han passat quinze anys i és un formidable exercici per veure qui era i qui ja no soc. El tema passava per veure que havia significat a la història del pensament la primera meditació cartesiana. És un resum a l’engròs, però no del tot inexacte, podríem dir que la tesi defensava a Descartes enfront de crítics com Leibniz i Spinoza que l’acusaven de fer passar retòrica per filosofia. Nosaltres maldàvem per defensar la seriositat de Descartes. Avui seguiria defenent Descartes, però potser la defensa en seria completament altre i tindria que veure amb el fet que Descartes estigué realment fent retòrica i la validesa encara vigent de la seva obra ve del fet que la feu prou bé.

Juan Muñoz

Dissabte passat amb tota la tarda per matar faig cap a la Tate Modern i em dedico a veure les dues exposicions que actualment ofereix aquesta institució. La primera de elles està dedicada a la interrelació de tres artistes amics de començaments del segle XX: Picabia, Duchamp i Man Ray. L’exposició està molt ben pensada però em produeix un cert cansament. Em torna a la memòria l’exposició sobre Duchamp que vaig veure fa més de vint anys a la Fundació Miro i em penso que hi ha poca opció a cap mena de redescobriment. Molt més interessant em resulta l’altre exposició, la retrospectiva sobre el treball de l’escultor Madrileny Juan Muñoz. Des de la primera sala on s’exposen balcons, el balcó fou un dels escenaris fonamentals de la meva infància al raval, em vaig sentir en un terreny familiar i acollidor. La resta no em va decebre en absolut, més aviat tot el contrari. Em va semblar superb el seu treball sobre l’espai i el moviment dels qual treu uns efectes dramàtics màxims. Inquietant es també tot el que el seu treball té de reflexió sobre la mirada. En un món ple de xerrameca,em sembla que Muñoz va tenir l’encert de fonamentar presències reals des d’uns materials d’entrada molt simples. Entremig de les dues exposicions vaig prendre un cafè a la terrassa veient Sant Pau, gaudint d’una de les poques perspectives mitjanament obertes sobre Sant Pau, i també com fluïen les aigües del riu, la font de les metàfores més trillades, fonamentals i necessàries. Aquesta tarda volo a Barcelona per complir amb els meus deures de padrí envers la petita Júlia i deixaré el dietari per uns dies

L'original i la còpia

Aquest és l'original fou pintat per Cezanne entorn del 1869, es conegut com La noia al piano, l'obertura Tannhauser, és una de les obres pintades que viatjaren de França a Russia al començament del segle XX

Aquesta és la còpia. Pintada pr Ilya Mashkov l'any 1910 és un auto-retrat on el pintor apareix amb el seu amic Piotr Konchalovsky. No es pot veure gaire bé però a més de les substitucions més obvies, també ha desaparegut Wagner per ser substituït per passodobles i fandandos. Valgui aquest bloc per rectificar allò que deia l'altre en relació a Alexander Nevski. Alguns rusos si que tenen sentit de l'humor

From Russia

·

L’exposició més important d’aquest curs a Londres és la que està tenint lloc a la Royal Academy fins el proper 18 d’abril, intitulada simplement From Russia. El seu objectiu l’exploració de la interrelació entre l’art rus i l’art francès a finals del segle XIX i començaments dels XX. El material consisteix a l’aportació de quatre grans museus russos: l’estatal de San Petersburg, la galeria Tretakyov de Moscú, el museu Pushkin de belles arts d’aquesta ciutat i finalment l’hermitage. L’exposició comença envoltada d’una certa polèmica, perquè el govern rus no ho veia del tot clar. No tan sols per la tibantor que el cas Livtinenko ha provocat entre el govern britànic i el rus, sinó pel fet que era possible una reclamació dels hereters dels propietaris originals de les obres d’art exposades. Sembla que finalment el govern britànic oferí garanties en aquest sentit i l’exposició es va poder dur a terme. El resultat és aclaparador no només per la excel·lència d’allò que els nobles russos de finals del segle XIX van comprar a França, sinó per la qualitat de molts pintors russos de la primera part del segle que no coneixia. Molts van morir molt joves després de la revolució. La sales segona i tercera són aquelles en les que s’exposa el material provinent de Paris que anava a tenir una influència decisiva a l’art rus posterior. A la sala segona hi ha un Pissarro molt bonic representant la parisenca Avinguda de l’opera, dues versions de la Muntanya de Santa Victòria de Cezanne, una impressionant naturalesa aquàtica de Monet i un Renoir especialment evocador que reflecteix el jardí del Moulin de la Galette. La següent sala és encara més espectacular. Domina l’exposició una versió de la dansa de Matisse, el quadre que ha servit per anunciar l’exposició, així com la seva harmonia en vermell, quadres de Picasso, Rousseau, Van gogh, però sobretot una sèrie de quadres de Gauguin que són els més interessants que he vist mai d’aquest autor. A les sales següents s’exposa fonamentalment pintura russa. Hi ha mostres de treballs de pintors que tingueren fama i reconeixement a Occident, com Chagall (representat per dues molt bones pintures, la promenade i the red jew), Kandinsky (de qui s’exposa la seva famosa ComposicióVII, tot i que jo em vaig sentir molt més atret per un petit oli anomenat hivern) o Malevich, del qual s’ofereixen diverses composicions geomètriques. Al costat d’aquests autors ben populars s’oferiren mostres del cubo-futurisme, del neo-primitivisme i de l’abstracció, fetes per autors com Mashkov , Larionov, Konchalovsky, Boris Grigoriev (autor d’un impactant retrat del director teatral Meyerhold) i un grup de pintures com Exter, Rozanova, Popova o Udaltsova, quasi tot els treballs d’aquestes pintores es troben aplegats a la sala dedicada al cubo-futurisme, que potser fou en conjunt la més impactant de l’exposició. En definitiva, una experiència que no hauria de perdre’s ningú que tingui la possibilitat de fer cap a Londres properament.

Hume i la guerra civil anglesa

La narració humeana de la història de la guerra civil anglesa no és ni de bon tros imparcial, però tampoc aspira a fer-ho veure. Hume tot i que és ben conscient dels errors pels quals perdé, literalment, el cap, no amaga les seves simpaties per Carles I. Des del seu punt de vista l’infortunat monarca sempre ho tinguÉ molt difícil i estigué mancat dels mitjans per poder oposar-se de manera efectiva a un parlament, des del punt de vista de Hume, massa dominat per l’entusiasme dels puritans. L’anàlisi de Hume pot resultar sorprenent perquè fa palès coses evidents però sovint oblidades: en primer lloc, que la disputa entre els antics i els moderns del XVIII tingué molta gent important a favor dels primers com el mateix Hume, en segon lloc, que malgrat la interpretació il·lustrada que presenta l’evolució política d’Occident com un progressiu, difícil però finalment triomfal desplegament de la raó, l’origen del parlamentarisme no té fonaments a cap racionalisme sinó a l’extrema irracionalitat dels puritans. Interessant és també com Hume es mostra molt crític envers el paper jugat pels seus compatriotes els escocesos a la història d’Anglaterra. Els seus judicis són sempre negatius, tot i que ningú no pot posar en dubte l’afecte de Hume a la seva pàtria, però és una afecte malgrat moltes coses, fonamentalment el fanatisme religiós. De fet, segurament aquesta és la única manera d’estimar un país decentment.

Les eleccions del diumenge: reflexió final

En Robert em pregunta l’altre dia que pensava de les eleccions. Vaig donar la meva resposta tot connectant-la amb un fet recent. El dia 13 d’abril he de viatjar de Barcelona a Atenes. Ho faré finalment amb Alitalia fent escala a Roma, cosa que no és especialment plaent. Tanmateix era la millor de les alternatives. Iberia m’oferia un vol quatre vegades més car i fent escala a Madrid. Vueling m’oferia un vol directe, però arribar a una ciutat que desconec a les tres de la matinada, no coincideix amb el meu concepte de viatjar relaxadament. Click air a tres mesos vista, afirmava no tenir vols per aquell dia tot i que Atenes és al seus destins. Potser hi havia un únic avió que ja estava ple. Tot plegat, sembla una confirmació d’allò que diuen els diaris entorn de la provincialització de l’Aeroport de Barcelona. Des d’aquest punt de vista és clar que no m’ha alegrat gaire l’excel·lent resultat del PSC el diumenge passat a les urnes. Tanmateix, recordo algunes estadístiques, no cito amb exactitud, que diuen que la major part dels catalans no viatgen gaire en avió. De fet, una part molt significativa del país ni tan sols no fa mai vacances. Per no fer, tampoc llegeixen les elucubracions sobre la realitat publicades pels comentaristes als diaris. Una de les poques coses que fan, en canvi, és votar. Certament el PSC és un partir sense cap projecte de país, llevat de manar a tot arreu, però té dos avantatges que no poden ser menystinguts:

- La seva maquinaria està molt ben engrassada i sembla que els publicistes que fitxen són bons professionals, en comparació amb altres partits més inclinats a l’amateurisme (David Madí)

- Tot i que no tinguin res a veure amb un partit d’esquerres (com a molt amb l’esquerra del caviar) l’estructura del partit fa que en tinguin prou gent que conservi un cert lligam amb la realitat del país. El contrast aquí amb els dos partits nacionalistes és esfereïdor. La manera en què mantenen el seu discurs passa per tancar els ulls a tot el que no lliga amb la seva realitat.

Quan penso a Catalunya, aquest és el fet que més m’amoïna. El país està molt greument partit i l’estratègia d’ERC i CIU em sembla en aquest punt absurda. No es pot fer veure que Bellvitge o Santa Coloma no existeixen. Aquest és un error per exemple que Pujol no tingué mai. Tenia clara la importància de mantenir la cohesió i amb o menys encert va intentar estratègies de penetració a aquests llocs. Ara, tinc la sensació que és tendeix a fer veure que no hi són. Però són molta gent i molts vots. De fet, són la majoria del país. Algú podrà pensar que tot plegat no és per tant i que potser les properes eleccions al parlament donaren el triomf a Convergència o a una majoria nacionalista general. Tanmateix crec que Zapatero tenia raó quant, parlant de l’estratègia de Rajoy, deia que és més aviat miserable políticament voler guanyar basant-se en l’abstenció. Això és un judici moral, però més enllà de la moral, diria que un triomf basat en l’abstenció no és un fonament polític sòlid per a un projecte de futur, tot i que si és prou per mantenir el xiringuito com fan el dels PSC que al capdavall potser és de l’únic que es tracta.

aspiració

Així és com m'agradaria ser

Shakespeare vist per Hume

Molt sovint en parlo amb admiració de les obres de Shakespeare que veig aquí a Londres. Per compensar, avui recolliré un judici advers sobre l’autor de Juli Cèsar amb una significació històrica que em sembla important. És el balanç sobre la seva figura que Hume fa a la seva història d’Anglaterra. Tradueixo de l’original anglès (pel que sé no hi ha versió catalana d’aquest llibre)

Si considerem Shakespeare com un home, nascut en una època primitiva i educat de la manera més basta possible, sense instrucció, ni del món ni dels llibres, podem jutjar-ho com un prodigi; si el representem com un poeta, capaç de fornir un espectacle adequat per a una audiència refinada i intel·ligent, no podem mantenir els elogis. Malauradament a les seves composicions hi ha moltes irregularitats i fins i tot absurditats que sovint desdibuixen les escenes animades i plenes de sentiments que es barregen amb elles i al mateix temps potser admirem més totes aquestes belleses, pel fet d’estar rodejades d’una aital deformitat. Sovint encerta amb una sorprenent peculiaritat del sentiment en els caràcters individuals, fruit possiblement de la inspiració, però no pot mantenir gaire temps una línia raonable. Hi ha moltes expressions plenes de nervi i pintoresques, així com descripcions, però és debades recercar puresa o simplicitat a la dicció. La seva total ignorància de tot art i comportament teatral, és un defecte material, però que com que afecta més a l’espectador que al lector, pot ser més fàcilment perdonat que la manca de gust que sovint domina les seves produccions i que només esporàdicament deixa pas a la irradiació del seu geni. Certament va posseir un geni gran i fèrtil, tant dotat per la comèdia com per la tragèdia, però hauria de ser citat com a prova de fins a quin punt es perillós recolzar-se tan sols a aquests avantatges per assolir l’excel·lència a les belles arts. Fins i tot resta la sospita de si el seu geni no fou sobrevalorat per la mateixa raó que de vegades algunes cossos és presenten com més grans del que són a causa de les seves desproporcions i malformacions. Morí el 1616 a l’edat de 53 anys.

A la meva iaia Laura, in memoriam

Mon germà em recorda en un e-mail que abans d’ahir la meva avia Laura hagués complert cent anys. Ja fa més de vint anys que ens va deixar. Una doble embòlia, la primera al Mercat de Sant Antoni, la segona a l’ambulància a les portes de l’hospital clínic, va causar danys irreparables al seu cervell i els metges no van tenir capacitat per fer res. Morí quatre dies després a l’esmentat hospital. La meva avia era de Villar del Cobo, un llogarret perdut a la serra d’Albarracin a la frontera entre Aragó i Castellà. No hi he anat mai, llevat d’una visita amb el 600 del meu pare quan tenia cinc anys. Mon germà si ha estat i va veure el lloc encara molt pobre. Un poble agrícola a més de mil metres d’alçada difícilment pot ser gaire pròsper. Nascuda a una família de molts germans va haver d’emprendre el camí de l’emigració per treballar al servei domèstic. Primer a València, una part de la família es va quedar treballant a la siderúrgica de Sagunt, i després a Barcelona on va arribar de la millor manera possible, per mar. En aquesta ciutat va conèixer el meu avi, es van casar i anaren a viure al petit pis on ell vivia amb els seus pares al carrer Reina Amàlia al Raval de Barcelona. Allà va viure fins la seva mort, va passar la guerra, amb l’angoixa de tenir el marit mobilitzat, els bombardeigs, quan jo era petit encara me n’havia parlat de la seva por llavors, i després una inacabable postguerra. Van tenir quatre fills, un d’ells va morir poc després de néixer però va poder fer pujar els altres i a hores d’ara tots estan vius. No fou però fàcil, el sou d’un treballador industrial no donava per gaire en aquells temps de repressió i explotació massiva de la classe treballadora. La meva avia a més de fer el treball de casa va haver de fer feines fora de casa, treballs de neteja, sovint a hores intempestives, de matinada, en una d’aquestes feines va agafar una afecció bronquial que li va acompanyar tota la resta de la seva vida. No fou per tant gens diferent de milers de dones que visqueren i patiren en el seu barri de perdedors de la guerra, i de la història, en general. Gent d’una fibra moral especial, per la seva capacitat de resistir, de suportar la seva família, de mantenir una dignitat arrabassada. Pel que jo sé la meva avia no tenia gaire fe ni creença religioses. No recordo que anés gairebé mai a missa. No tenia recursos sobrenaturals d’on extreure la seva força, però ho va poder fer. Després dels seixanta les coses milloraren una mica. Amb els fills grans entraven més diners a casa i es va poder participar modestament de la bonança econòmica que va començar a viure el país. Nasqueren els seus nets i ella en va prendre molta cura de mi i del meu germà. Era els temps quan els meus pares estaven establint-se al proper carrer de la Cera. Una bona part de la nostra infància va tenir lloc així al carrer Reina Amàlia. Després vingueren els meus cosins, però ells ja vivien més lluny i la meva avia era més gran. Quan morí, la petita, la Marisa, només tenia cinc anys. No sé si poden recordar-la gaire. Jo, i també el meu germà, sí que en tenim molts records a més de la certesa de saber que són els últims que conservarem la seva memòria. Em venen al cap les moltes hores passades amb la meva avia veient la televisió: els programes infantils, les curses de braus que feien a la tarda, pel·lícules que li agradaven, com Agustina de Aragon, i molt abans quan jo era molt petit recordo que ens agradava molt anar a la catedral on jo m’ho passava molt bé contemplant les oques. Fou la meva avia, la persona que em va ensenyar les primeres lletres. El magisteri més generós que he tingut mai, perquè d’altres m’han ensenyat molt, però ella m’ho ensenyà tot.

Meditacions i programa

Si m’hagués quedat a Barcelona potser ja no hagués pogut fer gran cosa amb els meus estudis de filosofia. Em quedaven unes certes ganes en un context ja no gaire favorable. Després del meu pas per aquesta ciutat les possibilitats ja són gairebé nul·les. En part, és una pena, perquè com a deixar-hi de pensar no he deixat de pensar mai. En tot cas em resta llançar hipòtesis d’estudi per si algú s’interessés als mateix temes o en un dels infinits univers paral·lels dels que parlen els físics un doble meu té el temps i les ganes. La darrera hipòtesi ve del fet de considerar les Meditacions cartesianes com la llavor d’un programa filosòfic. Així hom troba els fonaments de la física o de l’antropologia, desenvolupades a d’altres llocs de l’obra cartesiana. Hi és també, com vaig voler mostrar a Dubtar i actuar, una proto-ètica. Allò interessant però és que aquest caràcter programàtic s’extén més enllà de l’obra de Descartes. La quarta meditació és una teoria de l’error que és també la llavor d’un programa filosòfic el desenvolupament del qual es troba al llibre quart de l’assaig sobre l’enteniment humà, escrit per Locke, una de les claus de lectura del qual consisteixi en seguir el desenvolupament sistemàtic d’aquesta teoria de l’error. Curiosament l’altra idea apuntada breument a la mateixa meditació, també té un desenvolupament sistemàtic a un altre autor post-cartesià: la Teodicea de Leibniz. (certament algú podrà pensar que les Meditacions ofereixen un metafísica i això ja és prou, però no entenem Descartes si no recordem que les Meditacions és un començament i no un final i que la metafísica necessàriament ha de ser molt poca cosa).

Sunrise

Com tot aspirant a catedràtic de secundària em trobo més o menys necessitat de punts. En aquest cas dels que corresponen a Formació. Perquè, confessem-ho, jo no soc pas un bon professional docent, almenys, des del punt de vista del departament i dels savis locals que escriuen als nostre diaris subvencionats i no he complert puntualment els meus deures de reciclatge. Per això he cercat al mercat i he trobat uns cursos a distància d’iniciació al cinema oferts pel CNICE amb un valor de quatre dècimes que em podrien caldre l’any vinent si aquest no enllesteixo el tema. Bàsicament es tracta de fer petits assaigs que són un bon motiu per retrobar velles sensacions i tornar a viure bones estones. L’organització del curs és prou bona comparada per exemple amb el que ofereix la UNED i el treball del professor és entusiasta, cosa molt d’agrair en aquests temps que corren. Un dels exercicis consistia a analitzar alguna seqüència d’un film mut. Vaig recordar l’escena on el protagonista es cita amb la noia de la ciutat, cap dels protagonistes té nom, a uns aiguamolls una nit de lluna plena a la pel·lícula Sunrise. La primera vegada que vaig veure aquesta escena em va commoure la seva expressivitat. Després d’analitzar-la cal dir que encara em sembla més impressionat. El nucli de l’escena consisteix en un llarg pla-seqüència que dura uns vuitanta segons. Murnau fa que un moviment de càmera que comença essent un tràveling d’acompanyament, acabi esdevenint un pla subjectiu. D’entrada veiem George O’Brien d’esquenes però la càmera mentre s’apropa l’envolta fins tenir el seu rostre en un pla mig, després segueix el seu moviment fins trobar la noia en un enquadrament dominat per la presència de la lluna, la càmera resta fixa mentre veiem entrar el protagonista per l’esquerra de la pantalla. Menys espectacular però emocionalment més intens que el pla-seqüència més celebrat de la història del cinema, el que obre la pel·lícula de Welles, Lust of evil. Per cert, com el de Welles sembla ser que també quan es mostrà el film, aquesta seqüència es retallà una mica.

Retrobament amb Joan Fuster

He estat llegint darrerament Joan Fuster en concret un llibre intitulat Contra Unamuno i tots els altres, una recopilació de diversos articles apareguts als diaris. Feia temps que no llegia aquest autor, tot i que havia fruït molt d’alguns dels seus llibres d’assaig com el diccionari per a ociosos (del qual vaig adquirir fa poc una traducció anglesa) i tinc la sensació que Fuster és un personatge a hores d’ara poc llegit i un cert incòmode. Mentre que per exemple un autor proper com Pla és a hores d’ara un referent indiscutible i hi ha un consens prou ferm sobre el valor de la seva obra no passa el mateix amb Fuster. Potser té a veure el fet que la truita ha girat i ens resulta més políticament correcte el conservadorisme de Josep Pla que no pas el progressisme de Fuster, tot i que ambdós termes requeririen matisacions. Tampoc ajuda el fet que Fuster fos valencià i els catalans ara per ara no sabem gaire que fer ni que pensar dels nostres veïns del sud potser molt semblants, però del tot oposats a llurs eleccions polítiques. En tot cas, si algú vol començar a hores d’ara amb Fuster, el diccionari esmentat seria una molt millor introducció que no pas la recopilació que motiva aquest post. Els textos foren escrits a mitjans dels setanta en castellà, com Pla Fuster havia de guanyar-se la vida escrivint, i han estat traduïts per Ferran Garcia Oliver. El resultat no és imponent potser perquè, com diu el traductor, el castellà de Fuster no era gran cosa i també perquè em sembla que l’espai dels articles sovint resulta massa limitat per poder pensar a fons. Fuster era un assagista i el gènere requereix una llibertat que el format periodístic no sempre és capaç de fornir. Al traductor li molesten o li resulten curioses algunes eleccions de Fuster. Jo no ho veig tan clar. Potser no era gens distingit veure Ironside, però als setanta ho feia gairebé tothom. Preferir Frank Capra a Ingmar Bergman és una elecció discutible, però del tot raonable. Ser un autodidacta filosòfic que posa com el seu llibre preferit El convit platònic, des del meu punt de vista demostra sensibilitat filosòfica tot i que hagués estat més fàcil posar l’Althusser o el Popper de torn ... En tot cas recomano el primer article per a tots els que com jo estem traumatitzats per aquests escrits que a la península ibèrica passen per Filosofia: la retòrica buida orteguiana o la pirotecnia de don Miguel. Fuster s’atura molt a una de les seves sentències escrites precisament contra Jaume Balmes: prefiero desbarrar con ingenio a acertar con ramploneria. És d’agrair que algú sigui capaç d’escriure una frase així. Ell mateix t’estalvia el treball de fer-ne la crítica.

Last orders

Una televisió pagada amb els nostres impostos ha de ser fonamentalment un servei públic. Això és un principi clar que a Espanya la realitat no confirma en absolut. L’exemple més clar és TVE, tot i que podríem parlar imagino de totes les autonòmiques. La BBC però és un altre cosa. Divendres nit el programa transmès, last orders, era un document de primer ordre sobre allò que s’està esdevenint al país. El programa reflectia l’agonitzant trajectòria d’un WMC (club d'homes treballadors). Aquestes institucions havien estat cabdals a les ciutat industrial angleses fins fa, posem, vint i vuit anys. En aquestes ciutat els fills sovint treballaven a les empreses dels pares i de la mateixa manera que la feina, heretaven la pertinença al club, lloc fonamental de socialització i vida comunitària. El club presentat al film estava situat a Wibley un barri de la ciutat de Bradford, antigament un centre industrial de primer ordre. Ara tot és ben diferent, al barri on està encara situat el club, no trigarà gaire a tancar definitivament , té un 25% de població musulmana. Son els immigrants els que obren negocis, tancant els pubs tradicionals i obrint restaurants on serveixen curry. El treball és de poca qualitat i mal pagat, almenys des del punt de vista de la gent de Bradford de tota la vida, pels emigrants de l’Est d’Europa, en canvi, els sous són acceptables. En vint anys el club ha passat de 2000 membres a 400, gairebé tots ells jubilats. La gent jove ha tingut suposo dues possibilitats: els espavilats, aquests no sortien al documental, deuen ser a Londres. Els no tant espavilats, com ara Paul un dels protagonistes de la història, s’han quedat, estat amargats i profundament aïllats. Paul no pertany al club, no li ha passat pel cap, és una cosa de vells. Però no té cap alternativa. El seu diagnòstic és simple i efectiu: la culpa de tot la tenen els asiàtics i la solució als problemes del país passa per expulsar tots els estrangers en un termini prudencial de, diguem-ne, cinc anys. Paul no ha votat mai però si tal vegada un dia s’inscrigués al cens, només consideraria una possibilitat, el BNP. És certament, un perdedor d’una guerra començada quan ell era només un infant. Un representant clar d’un forma de vida, d’un cultura que està extingint-se perquè les revolucions tenen un preu, sobre tot, pels que les perden .

Dia d'eleccions

Avui és dia d’eleccions. Ahir The Guardian un dels diaris més difosos al Regne Unit dedicà el seu editorial a les eleccions espanyoles. El títol era revelador, una competició poc convincent, el contingut de l’article expressava encara de manera més contundent aquesta opinió: The debate only seemed to confim the impression that second-rate politicians are in charge of a country with first-rate multinationals. Potser és pot dir més fort, però no més clar. L’autor del titular tampoc té una opinió millor dels polítics catalans, tot comentant la possibilitat d’un govern de Zapatero recolzat pels partits regionals bascos o catalans diu d’aquesta possibilitat que This will not encourage a bolder second term; nor will it create the quality of political leadership that Spain deserves. Sobta potser una mica que des de lluny es correspongui l’editorial del diari amb les obsessions dels que pensen que una millora de la situació política passa per retallar les possibilitats d’intervenció dels partits nacionalistes a la política nacional (dono per suposat que està raonant a priori, de fet, considerant l’acció efectiva d’aquests, el raonament ha de veure’s com del tot encertat). Però això confirma quelcom que ja he comentat diverses vegades a aquest dietari. A l’Europa actual definir-se com a nacionalista es situar-se dins de l’esfera d’allò políticament incorrecte, és a dir, no t’ajuda a fer amics.

Elogi del vianant

He llegit darrerament l’elogi del vianant que Manuel Delgado publicà fa tres anys. No és pas un moment inoportú llegir alguna cosa sobre el Forum precisament ara quan estem cridats per fer balanç d’aquest període a les urnes. Tanmateix, tres anys són molt de temps per a un país on, segons enquestes com les que publicava diumenge passat El Pais, coses que van passar fa tres mesos ja semblen estar del tot oblidades. Suposo que tampoc hauríem de fer-nos gaires creus si la gent és feliç amb el que té. Hom no pot estar d’acord amb molts dels enfocaments realitzats pel professor d’antropologia, però la seva dissensió és francament saludable en un país ple d’estomacs agraïts. Els continguts del llibre són interessants com a recordatori d’allò que ha estat passant a Barcelona i és d’interès per a tots els que tinguin una vincle especial amb aquesta ciutat; al capdavall, el lligam amb la ciutat per a molts és més fort que el lligam amb el país. El llibre m’ha interessat perquè dona una clau important per entendre Catalunya: la idea de la col·lisió entre dos nacionalismes és insuficient. De fet, enfront del discurs nacionalista català i l’opció espanyolista, hi ha hagut una tercera via que fora la del discurs on la centralitat cultural es reduïda a una ciutat que bé és presentada com essencialment diferent del país o bé redueix el país a ser tan sols el seu hinterland. Aquest tercer actor a l’escenari del país és un element fonamental per entendre que ha succeït als darrers quinze anys. Tot i que el punt de partida és un sentiment difús com aquell amb el que m’he identificat, hi ha hagut, bàsicament per cercles propers a l’ajuntament i al PSC, intents seriosos (dins del que el país dona de si) de sistematització d’aquesta proposta. Un bon conjunt de literatura que segurament ningú s’ha mirat gaire, però l’estudi de la qual no fora debades per qui tingui temps o ganes (cosa que certament no és el meu cas).

Speed the blow

Speed the blow és una obra escrita per David Mamet a meitat dels vuitanta. El títol fa referència a una dita anglesa que expressa la necessitat de confiar en el nostre treball abans que en els designis divins. La trama esta protagonitzada per un productor cinematogràfic a un pas de fer el negoci de la seva vida que de sobte és temptat per canviar la milionada segura per una pel·lícula amb significat moral que digui alguna cosa a la gent. En aquest debat hi prenen part una secretària més o menys idealista, alhora temptadora i defensora de la decència, i el seu subordinat que ha preparat el negoci i que de fet és el que més s’hi juga. Kevin Spacey ha triat aquesta obra per actuar ell mateix, com està fent des de que és director de l’Old Vic. Jeff Goldblum és el productor al qual li agrada el cafè com les pel·lícules que fa: sense res dintre. Kevin Spacey s’ha reservat el paper del seu segon. Goldblum és l’actor que està més temps sobre l’escenari, només desapareix una breu estona al tercer acte. Vist de prop la seva presència és prou imponent, és un home molt alt que es mou per l’escenari de manera molt elegant i amb un sentit de l’humor palès. Dóna la impressió de ser un tipus simpàtic. Tanmateix, malgrat que és breu, el millor paper se l’endu Spacey. El seu canvi de registre quan el seu personatge reapareix al tercer acte és extremadament convincent; un cop s’ha acabat la festa, la seva mala llet resulta del tot aclaparadora. Certament és un paper fet a mida, amb uns diàlegs d’un caràcter obertament cínic, la tendència més associada a la seva personalitat com a actor. Laura Michelle Kelly menys coneguda dóna una replica perfecte, malgrat que el seu personatge és el menys propens al lluïment personal La resta de l’espectacle no desmereix la qualitats dels tres actors sobre l’escenari, tant pel que fa a la il·luminació, com a l’aprofitament de l’espai escènic. Al final l’ovació fou realment càlida, molt més de l’habitual en aquesta ciutat de públic més aviat fred. Per cert, l’Old Vic per dintre és un dels teatres més bonics de Londres, un lloc que et predisposa a gaudir de l’espectacle.

La història d'Anglaterra per David Hume

Tot constatant que no he deixat del tot de ser un alumne obedient començo la lectura de la història d’Anglaterra de Hume, cosa que previsiblement em durarà molt de temps. Opto per començar amb la part que interessà més els seus contemporanis, la narració del segle XVII. Em resulta molt significativa la centralitat que al discurs de Hume té la noció d’entusiasme, una actitud lligada a la religió i valorada més aviat de forma negativa. L’entusiasme era una noció que ja havia merescut l’atenció de Locke, el qual li dedicà el capítol dinou del quart llibre del seu assaig sobre l’enteniment humà. A l’anàlisi de Hume aquesta noció té un caràcter central, per explicar l’actuació del partit que finalment resulta més determinant el dels puritans (des del punt de vista de Hume no hi ha gaire diferència entre la noció de secta religiosa i la de partit polític).Tota la primera part del XVII anglès des de la perspectiva de l’il·lustrat, com a mínim agnòstic, és interpretada com la lluita entre un seny conservador i el fanatisme religiós. Allò que Hume ens ajuda a recordar és que les llibertats modernes venen d’aquest últim i no pas del primer. Hume es mostra al text com un realista polític, poc propens a enganyar-se sobre el paper que la força juga necessàriament a la política i el caràcter definitiu de la raó d’estat (és molt il·lustratiu com Hume remarca el fet que malgrat la defensa de la religió que teòricament defineix la política exterior de tots els països, Holanda, Espanya i els britànics acaben recolzant en moments concrets els adversaris d’aquells als que diuen defensar) i un adversari decidit d’allò que suposa el puritanisme.

Com que els historiadors son una espècie animal diferent dels filòsofs, la lectura d’aquest llibre no ha estat massa freqüentada a l’últim segle i segurament és un error, perquè des de la perspectiva empirista la distinció entre filosofia i història ha de ser necessàriament molt minsa. Si només sabem del món allò que acumulem per l’experiència, la recol·lecció cronològica de dades és tot allò del que disposem per entendre’l. Des del moment de la fundació de la Royal Society el concepte d’història natural és clau i això confereix al treball historiogràfic de Hume una perspectiva filosòfica. Tanmateix, no sempre por estar-se’n de projectar el sistema filosòfic bastit a la seva joventut i així l’actitud més aviat gasiva del parlament enfront del jove rei Carles és explicada mitjançant la superioritat a la conducta humana dels hàbits sobre la raó. Literàriament, el text prou val la pena i dóna un testimoni molt més clar que les obres filosòfiques de perquè Hume és el millor prosista anglès del XVIII, deixant entreveure que gaudia d’un talent narratiu real.

Nevski al Barbican

Diumenge passat veig al Barbican una projecció d’Alexander Nevski. La projecció està acompanyada de l’orquestra simfònica de Londres amb el seu cor que interpreten en directe la cantata que Prokófiev concebí per la pel·lícula. Tot i que havia vist diverses vegades projeccions de films amb orquestres, sempre havia estat amb pel·lícules mudes. El caràcter sonor de la pel·lícula respectava les parts dialogades del soundtrack del film i s’intercalaven les intervencions de l’orquestra i el cor. És una fórmula ja utilitzada en aquest film, l’edició sonora del qual mai no fou acabada del tot per les pressions de Stalin que volia enllestir ràpidament la pel·lícula. De fet, aquesta sorgí del desig del dictador rus de fer un film de propaganda advertint dels perills d’una invasió alemanya. Per això utilitzà la figura del guerrer que als segle XIII aturà una invasió de l’ordre teutònica. Curiosament poc després d’acabat el film, Stalin signà el famós pacte de no agressió amb els nazis i el significat de la pel·lícula canvià completament. Ara fins i tot hom podia llegir-la com una crítica contra el pactista Stalin. El dictador rus no va voler córrer cap risc i decidí retirar-la de les sales de projecció. Dos anys després seria recuperada quan els nazis envaïren la Unió Soviètica. La pel·lícula és interessant òbviament des d’un punt de vista històric, ni que només sigui com a constatació del fet que al 1938 ja estava clar que la lluita contra els alemanys no es faria des de la defensa de l’internacionalisme proletari i socialista, sinó de la santa mare Rússia. La recerca de símbols polítics és una bona manera de passar l’estona; cada escena té una lectura contemporània, però pels no interessats a la història de Rússia, el film segueix essent imprescindible perquè per damunt del tot Alexander Nevski és un espectacle cinematogràfic superb. Pel meu gust superior als treballs anteriors d’Eisenstein si bé no tenen el seu caràcter avantguardista. La fotografia de Tisse segueix essent impressionant i la darrera part del film, la batalla sobre el llac gelat, és potser la filmació d’un esdeveniment bèl·lic més memorable que mai hagi estat filmada, com a mínim no és inferior a la celebradíssima escena d’obertura de Saving Private Ryan. Per posar un però potser només esmentar que algunes de les escenes còmiques del film semblaven corroborar l’afirmació malèvola de Wilder que els russos són un poble sense sentit de l’humor, però si li podem perdonar a Ford escenes còmiques barroeres com les de The Searchers no farem menys amb Eisenstein. En tot cas la combinació del treball d’Eisenstein amb l’esforç dels músics i cantants fou especialment feliç i la direcció de Xian Zhang feu perfectament la difícil tasca de sincronització amb les imatges.

Il conformista

L’extended run d’aquest mes al NFT és el Il conformista de Bertolucci. No l’havia vist des de que era molt, molt jove. Recordo que era al cine Spring i res dels continguts de la pel·lícula. Si que he llegit que era potser el millor treball de Bertolucci, però això no em deia molt, perquè de fet no recordo cap pel·lícula de Bertolucci, de les fetes després, amb especial devoció. La pel·lícula és un immillorable estudi del tipus d’home que utilitza les seves capacitats intel·lectuals per justificar la seva abjecció i el seu arribisme, és a dir, com des de l’escepticisme es pot justificar qualsevol baixesa, qualsevol crim. Potser allò menys reeixit a la descripció del personatge sigui la trama freudiana que dóna com una de les claus del seu comportament una homosexualitat reprimida, amb unes escenes que no afegeixen gaire a l’acció i a més semblen introduir la tesi que el feixisme és una conseqüència de la repressió sexual, una idea més aviat banal. Fora del llast freudià tota la resta és ben remarcable. La narrativa té una fluïdesa insòlita pel cine europeu d’aquell moment i visualment és una pel·lícula impressionant, no menys “bella” que films com The sheltering sky, però sense concessions a cap esteticisme, tot reflectint l’estètica mòrbida i suggeridora de la síntesi entre avantguarda i classicisme desenvolupada a la Itàlia feixista. L’autor de la fotografia era un Vittorio Storaro en plena forma encara sense prou crèdit per copiar-se a si mateix de manera condescendent com faria anys després sovint. La música de Delerue és inspirada i l’ambientació i la recreació dels anys trenta no menys convincent que la mostrada pocs anys després a The Godfather, una pel·lícula que sense cap mena de dubte va recollir influències d’aquesta. No és difícil pensar en un lligam entre el protagonista d’aquesta pel·lícula i l’interpretat per Al Pacino; dos personatges solitaris i lliurats a un camí de degradació del que no tenen mitjà de sortir-se’n.

Bhagavad Gita, per acabar

Els que van escriure el Bhagavad Gita no s’haguessin atrevits a definir-se com experts en ontologia. De fet, tampoc Parmènides, Plató o Aristòtil perquè el terme és molt més modern. Tanmateix no és ociós preguntar-se quina és la proposta ontològica del llibre i la perspectiva oberta en aquesta interrogació ens porta a camins no especialment transitats pels occidentals. La metafísica implícita al llibre certament no es pot caracteritzar com de la presència. El divorci amb aquesta tendència que sembla trobar un primer fonament al poema de Parmènides és palès. Des de la perspectiva hindú afirmar la identificació entre ser i veritat és una perspectiva reductora. Khrisna al cant tretzè ho afirma de manera molt explícita:

What must be know in neither being nor non-being

De fet, Arjuna ja se n’havia adonat d’això en el moment de la revelació de khrisna quan el definí així:

you are real, you are unreal

You are what is beyond these

La distinció entre enteniment i sentits tindrà d’entrada poca importància, perquè allò en el que poden coincidir és prou per posar tots dos sota sospita. La intuïció fonamental és d’arrel palesament escèptica, però aquest escepticisme no serà, com de vegades ha passat en Occident un recurs per a la mandra, sinó l’inici de contraposades i diverses vies de reflexió. Pel contrari la nostra subjecció a la presència del ser ha estat aclaparadora. Les excepcions existeixen però són poquetes i sovint silenciades per molts hermeneutes.

Brillant com l'explosió de milers de sols al cel

En general quan cal fer una cita per definir un moment solemne hom utilitza per raons obvies el repertori de la Biblia o dels autors greco-llatins (o si no en sap res del tema potser d’alguns dels que els han copiat després). Hi però alguna excepció. En un moment transcendental de la nostra història la cita extreta fou del Bhagavad Gita. El moment fou les proves d’explosió de la primera bomba atòmica i el seu autor Robert Oppenheimer, el “pare” de la bomba (crec que no exagero la importància del moment més enllà del fet de la constatació que és possible matar desenes de milers d’orientals en pocs segons, hom tenia una constatació fàctica de la famosa fórmula d’Eintein o dit, d’una altra manera, del fet que l’univers és encara més estrany del que ens pensàvem). La cita és la següent:

Where a thousands suns to explode suddenly in the sky

Their brilliance would approximate the glory of the sight

El lloc on s’esdevé és el cant onzè. Arjuna comença a sentir-se persuadit per les raons de Khrisna i li demana que es mostri tal com és. El seu prec serà atès i Khrisna es manifesta en tota la seva glòria, Arjuna té llavors la visió de la que no gaudiren ni Sòcrates, ni Moises i veu el Cosmos i Déu (una mateixa cosa, si té sentit utilitzar aquí el terme cosa) en tot el seu esplendor. La impressió no és de bellesa, certament, potser més de sublimitat, perquè l’emoció està del tot barrejada i es indistingible amb l’horror. Oppnheimer no feu certament la cita de manera gratiïta