La història d'Anglaterra per David Hume

Tot constatant que no he deixat del tot de ser un alumne obedient començo la lectura de la història d’Anglaterra de Hume, cosa que previsiblement em durarà molt de temps. Opto per començar amb la part que interessà més els seus contemporanis, la narració del segle XVII. Em resulta molt significativa la centralitat que al discurs de Hume té la noció d’entusiasme, una actitud lligada a la religió i valorada més aviat de forma negativa. L’entusiasme era una noció que ja havia merescut l’atenció de Locke, el qual li dedicà el capítol dinou del quart llibre del seu assaig sobre l’enteniment humà. A l’anàlisi de Hume aquesta noció té un caràcter central, per explicar l’actuació del partit que finalment resulta més determinant el dels puritans (des del punt de vista de Hume no hi ha gaire diferència entre la noció de secta religiosa i la de partit polític).Tota la primera part del XVII anglès des de la perspectiva de l’il·lustrat, com a mínim agnòstic, és interpretada com la lluita entre un seny conservador i el fanatisme religiós. Allò que Hume ens ajuda a recordar és que les llibertats modernes venen d’aquest últim i no pas del primer. Hume es mostra al text com un realista polític, poc propens a enganyar-se sobre el paper que la força juga necessàriament a la política i el caràcter definitiu de la raó d’estat (és molt il·lustratiu com Hume remarca el fet que malgrat la defensa de la religió que teòricament defineix la política exterior de tots els països, Holanda, Espanya i els britànics acaben recolzant en moments concrets els adversaris d’aquells als que diuen defensar) i un adversari decidit d’allò que suposa el puritanisme.

Com que els historiadors son una espècie animal diferent dels filòsofs, la lectura d’aquest llibre no ha estat massa freqüentada a l’últim segle i segurament és un error, perquè des de la perspectiva empirista la distinció entre filosofia i història ha de ser necessàriament molt minsa. Si només sabem del món allò que acumulem per l’experiència, la recol·lecció cronològica de dades és tot allò del que disposem per entendre’l. Des del moment de la fundació de la Royal Society el concepte d’història natural és clau i això confereix al treball historiogràfic de Hume una perspectiva filosòfica. Tanmateix, no sempre por estar-se’n de projectar el sistema filosòfic bastit a la seva joventut i així l’actitud més aviat gasiva del parlament enfront del jove rei Carles és explicada mitjançant la superioritat a la conducta humana dels hàbits sobre la raó. Literàriament, el text prou val la pena i dóna un testimoni molt més clar que les obres filosòfiques de perquè Hume és el millor prosista anglès del XVIII, deixant entreveure que gaudia d’un talent narratiu real.