Bhagavad Gita, per acabar

Els que van escriure el Bhagavad Gita no s’haguessin atrevits a definir-se com experts en ontologia. De fet, tampoc Parmènides, Plató o Aristòtil perquè el terme és molt més modern. Tanmateix no és ociós preguntar-se quina és la proposta ontològica del llibre i la perspectiva oberta en aquesta interrogació ens porta a camins no especialment transitats pels occidentals. La metafísica implícita al llibre certament no es pot caracteritzar com de la presència. El divorci amb aquesta tendència que sembla trobar un primer fonament al poema de Parmènides és palès. Des de la perspectiva hindú afirmar la identificació entre ser i veritat és una perspectiva reductora. Khrisna al cant tretzè ho afirma de manera molt explícita:

What must be know in neither being nor non-being

De fet, Arjuna ja se n’havia adonat d’això en el moment de la revelació de khrisna quan el definí així:

you are real, you are unreal

You are what is beyond these

La distinció entre enteniment i sentits tindrà d’entrada poca importància, perquè allò en el que poden coincidir és prou per posar tots dos sota sospita. La intuïció fonamental és d’arrel palesament escèptica, però aquest escepticisme no serà, com de vegades ha passat en Occident un recurs per a la mandra, sinó l’inici de contraposades i diverses vies de reflexió. Pel contrari la nostra subjecció a la presència del ser ha estat aclaparadora. Les excepcions existeixen però són poquetes i sovint silenciades per molts hermeneutes.