Les eleccions del diumenge: reflexió final

En Robert em pregunta l’altre dia que pensava de les eleccions. Vaig donar la meva resposta tot connectant-la amb un fet recent. El dia 13 d’abril he de viatjar de Barcelona a Atenes. Ho faré finalment amb Alitalia fent escala a Roma, cosa que no és especialment plaent. Tanmateix era la millor de les alternatives. Iberia m’oferia un vol quatre vegades més car i fent escala a Madrid. Vueling m’oferia un vol directe, però arribar a una ciutat que desconec a les tres de la matinada, no coincideix amb el meu concepte de viatjar relaxadament. Click air a tres mesos vista, afirmava no tenir vols per aquell dia tot i que Atenes és al seus destins. Potser hi havia un únic avió que ja estava ple. Tot plegat, sembla una confirmació d’allò que diuen els diaris entorn de la provincialització de l’Aeroport de Barcelona. Des d’aquest punt de vista és clar que no m’ha alegrat gaire l’excel·lent resultat del PSC el diumenge passat a les urnes. Tanmateix, recordo algunes estadístiques, no cito amb exactitud, que diuen que la major part dels catalans no viatgen gaire en avió. De fet, una part molt significativa del país ni tan sols no fa mai vacances. Per no fer, tampoc llegeixen les elucubracions sobre la realitat publicades pels comentaristes als diaris. Una de les poques coses que fan, en canvi, és votar. Certament el PSC és un partir sense cap projecte de país, llevat de manar a tot arreu, però té dos avantatges que no poden ser menystinguts:

- La seva maquinaria està molt ben engrassada i sembla que els publicistes que fitxen són bons professionals, en comparació amb altres partits més inclinats a l’amateurisme (David Madí)

- Tot i que no tinguin res a veure amb un partit d’esquerres (com a molt amb l’esquerra del caviar) l’estructura del partit fa que en tinguin prou gent que conservi un cert lligam amb la realitat del país. El contrast aquí amb els dos partits nacionalistes és esfereïdor. La manera en què mantenen el seu discurs passa per tancar els ulls a tot el que no lliga amb la seva realitat.

Quan penso a Catalunya, aquest és el fet que més m’amoïna. El país està molt greument partit i l’estratègia d’ERC i CIU em sembla en aquest punt absurda. No es pot fer veure que Bellvitge o Santa Coloma no existeixen. Aquest és un error per exemple que Pujol no tingué mai. Tenia clara la importància de mantenir la cohesió i amb o menys encert va intentar estratègies de penetració a aquests llocs. Ara, tinc la sensació que és tendeix a fer veure que no hi són. Però són molta gent i molts vots. De fet, són la majoria del país. Algú podrà pensar que tot plegat no és per tant i que potser les properes eleccions al parlament donaren el triomf a Convergència o a una majoria nacionalista general. Tanmateix crec que Zapatero tenia raó quant, parlant de l’estratègia de Rajoy, deia que és més aviat miserable políticament voler guanyar basant-se en l’abstenció. Això és un judici moral, però més enllà de la moral, diria que un triomf basat en l’abstenció no és un fonament polític sòlid per a un projecte de futur, tot i que si és prou per mantenir el xiringuito com fan el dels PSC que al capdavall potser és de l’únic que es tracta.