Diumenge passat veig al Barbican una projecció d’Alexander Nevski. La projecció està acompanyada de l’orquestra simfònica de Londres amb el seu cor que interpreten en directe la cantata que Prokófiev concebí per la pel·lícula. Tot i que havia vist diverses vegades projeccions de films amb orquestres, sempre havia estat amb pel·lícules mudes. El caràcter sonor de la pel·lícula respectava les parts dialogades del soundtrack del film i s’intercalaven les intervencions de l’orquestra i el cor. És una fórmula ja utilitzada en aquest film, l’edició sonora del qual mai no fou acabada del tot per les pressions de Stalin que volia enllestir ràpidament la pel·lícula. De fet, aquesta sorgí del desig del dictador rus de fer un film de propaganda advertint dels perills d’una invasió alemanya. Per això utilitzà la figura del guerrer que als segle XIII aturà una invasió de l’ordre teutònica. Curiosament poc després d’acabat el film, Stalin signà el famós pacte de no agressió amb els nazis i el significat de la pel·lícula canvià completament. Ara fins i tot hom podia llegir-la com una crítica contra el pactista Stalin. El dictador rus no va voler córrer cap risc i decidí retirar-la de les sales de projecció. Dos anys després seria recuperada quan els nazis envaïren la Unió Soviètica. La pel·lícula és interessant òbviament des d’un punt de vista històric, ni que només sigui com a constatació del fet que al 1938 ja estava clar que la lluita contra els alemanys no es faria des de la defensa de l’internacionalisme proletari i socialista, sinó de la santa mare Rússia. La recerca de símbols polítics és una bona manera de passar l’estona; cada escena té una lectura contemporània, però pels no interessats a la història de Rússia, el film segueix essent imprescindible perquè per damunt del tot Alexander Nevski és un espectacle cinematogràfic superb. Pel meu gust superior als treballs anteriors d’Eisenstein si bé no tenen el seu caràcter avantguardista. La fotografia de Tisse segueix essent impressionant i la darrera part del film, la batalla sobre el llac gelat, és potser la filmació d’un esdeveniment bèl·lic més memorable que mai hagi estat filmada, com a mínim no és inferior a la celebradíssima escena d’obertura de Saving Private Ryan. Per posar un però potser només esmentar que algunes de les escenes còmiques del film semblaven corroborar l’afirmació malèvola de Wilder que els russos són un poble sense sentit de l’humor, però si li podem perdonar a Ford escenes còmiques barroeres com les de The Searchers no farem menys amb Eisenstein. En tot cas la combinació del treball d’Eisenstein amb l’esforç dels músics i cantants fou especialment feliç i la direcció de Xian Zhang feu perfectament la difícil tasca de sincronització amb les imatges.
Etiquetes de comentaris: cine, Eisenstein, Ford, Història, Wilder
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home