Meditacions i programa

Si m’hagués quedat a Barcelona potser ja no hagués pogut fer gran cosa amb els meus estudis de filosofia. Em quedaven unes certes ganes en un context ja no gaire favorable. Després del meu pas per aquesta ciutat les possibilitats ja són gairebé nul·les. En part, és una pena, perquè com a deixar-hi de pensar no he deixat de pensar mai. En tot cas em resta llançar hipòtesis d’estudi per si algú s’interessés als mateix temes o en un dels infinits univers paral·lels dels que parlen els físics un doble meu té el temps i les ganes. La darrera hipòtesi ve del fet de considerar les Meditacions cartesianes com la llavor d’un programa filosòfic. Així hom troba els fonaments de la física o de l’antropologia, desenvolupades a d’altres llocs de l’obra cartesiana. Hi és també, com vaig voler mostrar a Dubtar i actuar, una proto-ètica. Allò interessant però és que aquest caràcter programàtic s’extén més enllà de l’obra de Descartes. La quarta meditació és una teoria de l’error que és també la llavor d’un programa filosòfic el desenvolupament del qual es troba al llibre quart de l’assaig sobre l’enteniment humà, escrit per Locke, una de les claus de lectura del qual consisteixi en seguir el desenvolupament sistemàtic d’aquesta teoria de l’error. Curiosament l’altra idea apuntada breument a la mateixa meditació, també té un desenvolupament sistemàtic a un altre autor post-cartesià: la Teodicea de Leibniz. (certament algú podrà pensar que les Meditacions ofereixen un metafísica i això ja és prou, però no entenem Descartes si no recordem que les Meditacions és un començament i no un final i que la metafísica necessàriament ha de ser molt poca cosa).