3/10/2008

Last orders

Una televisió pagada amb els nostres impostos ha de ser fonamentalment un servei públic. Això és un principi clar que a Espanya la realitat no confirma en absolut. L’exemple més clar és TVE, tot i que podríem parlar imagino de totes les autonòmiques. La BBC però és un altre cosa. Divendres nit el programa transmès, last orders, era un document de primer ordre sobre allò que s’està esdevenint al país. El programa reflectia l’agonitzant trajectòria d’un WMC (club d'homes treballadors). Aquestes institucions havien estat cabdals a les ciutat industrial angleses fins fa, posem, vint i vuit anys. En aquestes ciutat els fills sovint treballaven a les empreses dels pares i de la mateixa manera que la feina, heretaven la pertinença al club, lloc fonamental de socialització i vida comunitària. El club presentat al film estava situat a Wibley un barri de la ciutat de Bradford, antigament un centre industrial de primer ordre. Ara tot és ben diferent, al barri on està encara situat el club, no trigarà gaire a tancar definitivament , té un 25% de població musulmana. Son els immigrants els que obren negocis, tancant els pubs tradicionals i obrint restaurants on serveixen curry. El treball és de poca qualitat i mal pagat, almenys des del punt de vista de la gent de Bradford de tota la vida, pels emigrants de l’Est d’Europa, en canvi, els sous són acceptables. En vint anys el club ha passat de 2000 membres a 400, gairebé tots ells jubilats. La gent jove ha tingut suposo dues possibilitats: els espavilats, aquests no sortien al documental, deuen ser a Londres. Els no tant espavilats, com ara Paul un dels protagonistes de la història, s’han quedat, estat amargats i profundament aïllats. Paul no pertany al club, no li ha passat pel cap, és una cosa de vells. Però no té cap alternativa. El seu diagnòstic és simple i efectiu: la culpa de tot la tenen els asiàtics i la solució als problemes del país passa per expulsar tots els estrangers en un termini prudencial de, diguem-ne, cinc anys. Paul no ha votat mai però si tal vegada un dia s’inscrigués al cens, només consideraria una possibilitat, el BNP. És certament, un perdedor d’una guerra començada quan ell era només un infant. Un representant clar d’un forma de vida, d’un cultura que està extingint-se perquè les revolucions tenen un preu, sobre tot, pels que les perden .

Etiquetes de comentaris: ,

2 Comments:

Anonymous Alexandre said...

Bell i concís escrit. Encara que de tot això, si més no, a Anglaterra n'han aconseguit fer una estètica cinematogràfica que recull la memòria dels losers i la d'una orgullosa cultura ja en extinció, dels millors títols de Ken Loach als treballs de Shane Meadows (recomanaré A room for Romeo Brass o la recent This is England). Un exemple en el qual podrien espillar-se els conreadors del gènere a Espanya, amb Jaime Rosales al capdavant.

Com sempre, unplaer llegir-te

9:17 p. m.  
Blogger Jordi said...

Moltes gràcies pel teu comentari Alexandre. Certament, crec que aquesta capacitat d'atansar-se a sectors com els reflectits a aquest programa o a les pel·lícules de Loach és una de les virtuts fonamentals d'una cultura que sap defugir la trampa de l'exquisidesa sense perdre refinament ni qualitat. Quelcom que a casa nostra en general trobo a faltar. Aquesta és potser una de les raons de la meva predilecció mostrada a altres posts per l'obra d'en Serès.

5:03 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home