Il conformista

L’extended run d’aquest mes al NFT és el Il conformista de Bertolucci. No l’havia vist des de que era molt, molt jove. Recordo que era al cine Spring i res dels continguts de la pel·lícula. Si que he llegit que era potser el millor treball de Bertolucci, però això no em deia molt, perquè de fet no recordo cap pel·lícula de Bertolucci, de les fetes després, amb especial devoció. La pel·lícula és un immillorable estudi del tipus d’home que utilitza les seves capacitats intel·lectuals per justificar la seva abjecció i el seu arribisme, és a dir, com des de l’escepticisme es pot justificar qualsevol baixesa, qualsevol crim. Potser allò menys reeixit a la descripció del personatge sigui la trama freudiana que dóna com una de les claus del seu comportament una homosexualitat reprimida, amb unes escenes que no afegeixen gaire a l’acció i a més semblen introduir la tesi que el feixisme és una conseqüència de la repressió sexual, una idea més aviat banal. Fora del llast freudià tota la resta és ben remarcable. La narrativa té una fluïdesa insòlita pel cine europeu d’aquell moment i visualment és una pel·lícula impressionant, no menys “bella” que films com The sheltering sky, però sense concessions a cap esteticisme, tot reflectint l’estètica mòrbida i suggeridora de la síntesi entre avantguarda i classicisme desenvolupada a la Itàlia feixista. L’autor de la fotografia era un Vittorio Storaro en plena forma encara sense prou crèdit per copiar-se a si mateix de manera condescendent com faria anys després sovint. La música de Delerue és inspirada i l’ambientació i la recreació dels anys trenta no menys convincent que la mostrada pocs anys després a The Godfather, una pel·lícula que sense cap mena de dubte va recollir influències d’aquesta. No és difícil pensar en un lligam entre el protagonista d’aquesta pel·lícula i l’interpretat per Al Pacino; dos personatges solitaris i lliurats a un camí de degradació del que no tenen mitjà de sortir-se’n.