3/14/2008

A la meva iaia Laura, in memoriam

Mon germà em recorda en un e-mail que abans d’ahir la meva avia Laura hagués complert cent anys. Ja fa més de vint anys que ens va deixar. Una doble embòlia, la primera al Mercat de Sant Antoni, la segona a l’ambulància a les portes de l’hospital clínic, va causar danys irreparables al seu cervell i els metges no van tenir capacitat per fer res. Morí quatre dies després a l’esmentat hospital. La meva avia era de Villar del Cobo, un llogarret perdut a la serra d’Albarracin a la frontera entre Aragó i Castellà. No hi he anat mai, llevat d’una visita amb el 600 del meu pare quan tenia cinc anys. Mon germà si ha estat i va veure el lloc encara molt pobre. Un poble agrícola a més de mil metres d’alçada difícilment pot ser gaire pròsper. Nascuda a una família de molts germans va haver d’emprendre el camí de l’emigració per treballar al servei domèstic. Primer a València, una part de la família es va quedar treballant a la siderúrgica de Sagunt, i després a Barcelona on va arribar de la millor manera possible, per mar. En aquesta ciutat va conèixer el meu avi, es van casar i anaren a viure al petit pis on ell vivia amb els seus pares al carrer Reina Amàlia al Raval de Barcelona. Allà va viure fins la seva mort, va passar la guerra, amb l’angoixa de tenir el marit mobilitzat, els bombardeigs, quan jo era petit encara me n’havia parlat de la seva por llavors, i després una inacabable postguerra. Van tenir quatre fills, un d’ells va morir poc després de néixer però va poder fer pujar els altres i a hores d’ara tots estan vius. No fou però fàcil, el sou d’un treballador industrial no donava per gaire en aquells temps de repressió i explotació massiva de la classe treballadora. La meva avia a més de fer el treball de casa va haver de fer feines fora de casa, treballs de neteja, sovint a hores intempestives, de matinada, en una d’aquestes feines va agafar una afecció bronquial que li va acompanyar tota la resta de la seva vida. No fou per tant gens diferent de milers de dones que visqueren i patiren en el seu barri de perdedors de la guerra, i de la història, en general. Gent d’una fibra moral especial, per la seva capacitat de resistir, de suportar la seva família, de mantenir una dignitat arrabassada. Pel que jo sé la meva avia no tenia gaire fe ni creença religioses. No recordo que anés gairebé mai a missa. No tenia recursos sobrenaturals d’on extreure la seva força, però ho va poder fer. Després dels seixanta les coses milloraren una mica. Amb els fills grans entraven més diners a casa i es va poder participar modestament de la bonança econòmica que va començar a viure el país. Nasqueren els seus nets i ella en va prendre molta cura de mi i del meu germà. Era els temps quan els meus pares estaven establint-se al proper carrer de la Cera. Una bona part de la nostra infància va tenir lloc així al carrer Reina Amàlia. Després vingueren els meus cosins, però ells ja vivien més lluny i la meva avia era més gran. Quan morí, la petita, la Marisa, només tenia cinc anys. No sé si poden recordar-la gaire. Jo, i també el meu germà, sí que en tenim molts records a més de la certesa de saber que són els últims que conservarem la seva memòria. Em venen al cap les moltes hores passades amb la meva avia veient la televisió: els programes infantils, les curses de braus que feien a la tarda, pel·lícules que li agradaven, com Agustina de Aragon, i molt abans quan jo era molt petit recordo que ens agradava molt anar a la catedral on jo m’ho passava molt bé contemplant les oques. Fou la meva avia, la persona que em va ensenyar les primeres lletres. El magisteri més generós que he tingut mai, perquè d’altres m’han ensenyat molt, però ella m’ho ensenyà tot.

Etiquetes de comentaris: , , ,

5 Comments:

Anonymous Javier said...

Como no podía ser de otra manera, manifiesto mi total adhesión a esta entrada, que me ha emocionado mucho. Un abrazo.

3:44 p. m.  
Blogger quel said...

Totalment d'acord amb les paraules d'en Javier, i absolutament emocionat amb les del meu altre cosí Jordi.

7:12 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Es el mejor homenaje que has podido hacer a tú abuela.Enorabuena

8:50 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Jo no tinc una imatge molt clara d'ella, però el que si que recordo és que quan els meus pares em portaven a visitar-la,...ella em portava d'amagat a la cuina per donar-me algun embotit...jeje... MARISSA

10:22 a. m.  
Blogger Jordi said...

No ho sabia això de l'embotit ..., gràcies de tot cor pels vostres comentaris

7:57 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home