Juan Muñoz

Dissabte passat amb tota la tarda per matar faig cap a la Tate Modern i em dedico a veure les dues exposicions que actualment ofereix aquesta institució. La primera de elles està dedicada a la interrelació de tres artistes amics de començaments del segle XX: Picabia, Duchamp i Man Ray. L’exposició està molt ben pensada però em produeix un cert cansament. Em torna a la memòria l’exposició sobre Duchamp que vaig veure fa més de vint anys a la Fundació Miro i em penso que hi ha poca opció a cap mena de redescobriment. Molt més interessant em resulta l’altre exposició, la retrospectiva sobre el treball de l’escultor Madrileny Juan Muñoz. Des de la primera sala on s’exposen balcons, el balcó fou un dels escenaris fonamentals de la meva infància al raval, em vaig sentir en un terreny familiar i acollidor. La resta no em va decebre en absolut, més aviat tot el contrari. Em va semblar superb el seu treball sobre l’espai i el moviment dels qual treu uns efectes dramàtics màxims. Inquietant es també tot el que el seu treball té de reflexió sobre la mirada. En un món ple de xerrameca,em sembla que Muñoz va tenir l’encert de fonamentar presències reals des d’uns materials d’entrada molt simples. Entremig de les dues exposicions vaig prendre un cafè a la terrassa veient Sant Pau, gaudint d’una de les poques perspectives mitjanament obertes sobre Sant Pau, i també com fluïen les aigües del riu, la font de les metàfores més trillades, fonamentals i necessàries. Aquesta tarda volo a Barcelona per complir amb els meus deures de padrí envers la petita Júlia i deixaré el dietari per uns dies