The umbrellas of cherbourg

No fa encara tres anys explicava a aquest dietari la impressió que m’havia causat la representació de Brief encounter a Haymarket. L’adaptació fou un dels grans èxits de la temporada llavors i per això la companyia responsable, Kneehigh, ha seguit pel mateix camí presentat ara una altra adaptació d’un film clàssic que consisteix també essencialment a una història d’amor, the parapluies of Cherbourg. Com es recordarà el film és francès, de l’any 1964 i explica de manera agredolça una història d’amor sense final feliç entre una parella molt jove separada per la guerra d’Argèlia. Fou em sembla l’èxit comercial més gran del seu director, l’inclassificable Jacques Demy, i suposà la revelació de la seva protagonista principal, Catherine Deneuve, que tot just tenia 19 anys. El film era singular perquè tot ell és cantat, tot i no semblar per res també una opera. Això ha facilitat d’una banda el treball de Kneehigh, però els ha restat possibilitats de sorprendre. L’espectacle és bo escènicament. Té un bon ritme, una intel·ligent utilització de l’espai però ni de bon tros suposa l’explosió de creativitat que fou l’anterior, ni intenta cap mena de reinterpretació del guió original de Demy. De fet, segueix molt fidelment la música de Legrand. Allò que sona al teatre és el mateix que sona al film.

L’aportació més significativa és l’aparició d’una narradora, une maitrisse, incorporada per l’actriu de cabaret Meow Meow, la qual comenta una mica l’acció, tampoc gaire, interpreta alguna escena musical afegida, entre les quals hi ha la canço Sans toi de la pel·lícula d’Agnes Varda Cleo de 5 a 7 (Varda fou l’esposa de Demy fins la mort del realitzador) i fa el paper de la prostituta que passa una nit amb el protagonista durant el temps on bada perdut pels carrers de Cherbourg. Meow, Meow és acompanyada normalment per tres mariners que fan les funcions d’atrezzistes i ballen en alguns moments, sempre molt bé, espacialment a l’escena inicial del garatge que és la meva preferida a la pel·lícula, i que aquí està recreada molt convincentment. En general però tot el repartiment ho fa prou bé. La mare, Joanna Riding és una de les actrius més distingides de l’escena londinenca, però jo destacaria Dominic Marsh, el qual se’n surt molt bé com Roland Cassard, especialment cantant la cançó d’aquest personatge que no és gens fàcil, i dobla de manera divertida interpretant la tieta Elisa. No tinc clar però si l’obra tindrà gaire èxit. Té el desavantatge de prendre una pel·lícula molt llunyana i desconeguda pel públic anglès (Brief encounter és cronològicament més llunyana però pels britànics és un clàssic indiscutible) i sobretot el fet que malgrat les collonades de la globalització, Cherbourg està cada cop més lluny de Londres.

Manifestació el 26 de març

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.

Començament primavera: darreres tardes a Queen's park

Filosofia i saviesa

Fa dos dissabtes en un article a El Pais, Aurelio Arteta cità un il·lustre filòsof, que no identifica, el qual parlant del cas de Heidegger diu l’alemany era el més gran dels savis i el més petit dels homes. No crec ni puc acceptar que sigui veritat. Quin fora el valor d’una saviesa que només serveix per arribar a ser el més petit dels homes?

Diferents maneres de dir Déu

Zizek toca molt, quan en una inferència subtil i fal·laç des de la manera com es compten els pisos als EEUU i a Europa, conclou que allò del que parlem quan diem Déu no és ni de bon tros el mateix pels europeus que pels americans. Això fa un personatge com Bush fill comprensible. Un estudi del personatge clau en aquesta qüestió, John Locke, crec que corroboraria el seu punt de vista.

Zangiku Monogatari

La vida és massa curta i sempre et van quedant masses coses per fer. Ahir vaig veure una pel·lícula de Mizogouchi cosa que no feia des de fa quatre anys quan vaig veure per darrer cop Sansho Dayu. Certament és massa temps, perquè Mizogouchi és un dels grans. El film que vaig veure fou Zangiku Monogatari traduït a l’anglès com the Story of late Crysanthemus. És un film rodat a un moment difícil de la seva carrera i de la vida del Japó, el 1939. Els protagonistes són la parella formada per Kikonosuke, un actor de Kabuki, i la seva dona, Otuko. Conscient de la seva mediocritat Kinosuke abandona la prestigiosa companyia familiar per iniciar una dur camí d’aprenentatge i de millora del seu art desenvolupant el seu ofici a una humil companyia ambulant. El seu únic recolzament serà la seva dona, la qual però és socialment inferior i no ha estat admesa per la família. A les escenes finals, Kikonosuke torna a ser admès a la família i triomfa al teatre, fent un paper femení, mentre que la seva dona decideix apartar-se de la família per tal de facilitar la reconciliació. Un darrer retrobament entre tots dos serà massa tard però li donarà a la noia l’alegria de saber que ha estat finalment admesa a la família. La noia mor mentre seu marit encapçala la desfilada triomfal de la seva companyia pels carrers d’Osaka.

Menys susceptible de lectures metafísiques que Sansho Dayu (o potser simplement és que darrerament no estic per metafísiques) al film sí que apareixen altres trets temàtics característics del seu autor. La infinita superioritat de la protagonista femenina sobre el masculí. Kikonosuke és un individu més aviat buit i només la determinació i la saviesa d’Oture li permeten tirar endavant. La relació entre tots dos es basa al sacrifici de la dona, el qual pot ser contemplat des d’un punt de vista romàntic, és certament un sacrifici per amor, o com un acte d’anulació masoquista, en tot cas Mizogouchi fa ben palès que aquest sacrifici femení és en tot cas un exemple d’acte falsament voluntari i que el camí deixat a les dones al Japó post-feudal no es pensava que pogués ser un altre que el de la anul·lació absoluta i incondicional.

Formalment queda clar que l’estil de Mizogouchi ja estava del tot definit. És un films amb seqüències molt llargues. Té només 180 plans amb una durada de143 minuts. Els únics moments on Mizogouchi utilitza plans més breus es a les tres representacions de teatre kabuki que apareixen a la pel·lícula. La seva aposta pel plaseqüència tenia un fonament a la situació de rodatge. Mizogouchi volia una actriu experimentada pel paper principal i va triar Mori Kakuko, una molt bona actriu procedent del mon teatral, però que passava dels quaranta anys, amb el que l’única manera de fer-la creïble consistí a la utilització gairebé exclusiva de plans generals i renunciar a primers plans. En tot cas la visió del film és del tot recomanable i no desmereix de les pel·lícules darreres i més aclamades del seu autor.

Naturalesa de debò i naturalesa humana

Tothom ha destacat el grau elevat de civisme i de solidaritat mostrat pel poble japonès després dels esgarrifosos esdeveniments de la setmana passada. El contrast amb el relat del que va succeir després de la desgràcia natural del Katrina a New Orleans amb els nombrosos relats de saqueigs i violacions és aclaparador. És clar que parlem dels relats, perquè després de la primera onada sensacionalista va anar quedant clar que les històries truculentes eren una invenció dels mitjans. No vull parlar ara però del racisme dels mitjans, tot i que aquest és un tema important, sinó simplement vull apuntar que tant allò que realment va passar a New Orleans, com el que està passant a Japó, ens hauria d’aixecar un cert dubte sobre sí la descripció antropològica de Hobbes és tan encertada com les teories legitimadores del poder actual pressuposen. Tot i que el risc real, com va veure molt bé Arendt, no és pas que siguin veritat sinó que arribin a ser-ho,

Deute i mentides

Es parla molt del deute públic català. Segons el Banc d’Espanya el valor és d’uns 31885 milions d’euros, cosa que suposa un increment del 36,7% sobre l’any anterior. Són xifres que per la gent del carrer no diuen gaire però que val la pena retenir perquè condicionen directament el nostre futur. Es parla i es parlarà molt de retallar. Quasi tot el que es dirà serà mentida. Es retallaren certament lloc de treballs, però l’estalvi que permetran serà relatiu. Pel que m’està arribant la retallada a l’administració catalana consisteix acabar amb contractes d’interins, gent que no cobra gaire i fa feina. La proliferació de càrrec inútils i de caps doblats no ha estat tocada ni es tocarà. És difícil ser optimista. Almenys als temps de Marx les classes hegemòniques posseïen l’estat però ajudaven a crear riqueses. Els seus descendent segueixen posseint l’estat però són més aviat parasitaris. Mentre tant la “independent” premsa catalana ens seguiren explicant que els problema són els funcionaris i els polítics ens diran que es retallaren despeses de tot arreu menys d’ensenyament i sanitat, precisament el contrari del que acabarà passant.

Noces d'or

Sant Pau del Camp on es casaren els meus pares fa cinquanta anys

El 19 de març de 1961 fou diumenge, llavors diumenge era el dia en que es casaven les gents treballadores i també ho van fer així els meus pares. Abans d’ahir feu cinquanta anys. El 1961 hi hagué festa, cotxe blanc americà i banquet de noces, però no pas viatge. Prudents, els meus pares van invertir tots els seus estalvis en fer-se amb una vivenda que garantís el futur de la família. Eren temps on hi havia encara poca disponibilitat d’habitatge a Barcelona. Aquest vivenda era el pis del carrer Diputació on encara hi viuen. No tingueren sort amb el dia. Plogué a bots i barrals i l’acabaren amb una visita del nou matrimoni al ara desaparegut cine Fantasio on havien estrenat una pel·lícula que anava fer història, tot i que llavors no es sabia, Psicosis d’Alfred Hitchcock (unes dècades després jo i el Xavier descobriríem en aquell mateix cinema una bona part de l’obra del mestre anglès). L’endemà tots plegats, àdhuc els nuvis, anaren a treballar. Es jugà una jornada de lliga a al qual el Madrid no va poder guanyar, empatant a zero al camp de l’Oviedo. Trencava així un seguit de 15 victòries consecutives que no ha pogut ser superat en cinquanta anys fins al record del Barça a l’actual temporada (el qual estava dins d’una temporada dolenta i que acabà amb un dels partits més desgraciats de la seva història, però aquell dia va guanyar 8 a 2 al Granada). Com ara, els diaris anaven plens d’inquietud per la situació al continent africà. Burguiba acabava de tornar a Tunísia, acabava de començar la guerra d’Angola, hi havia enrenou al Sahara Espanyol i a Paris havia hagut disturbis en unes manifestacions per la independència d’Argèlia a les que havia estat ferit un diputat de la dreta anomenat Jean Marie le Pen.

Dissabte passat amb el meu germà i la seva família varen commemorar la diada. Jo no sóc molt de festes, però no en tinc dubte que aquesta s’ho val. Cinquanta anys no són cap tonteria!. Envoltats dels seus fills i nets crec que tinguérem tots plegats una bona jornada. Dissabte, a diferència de fa 50 anys, feia molt de sol i la temperatura era ben agradable, es podia sentir allò que ens marca el calendari: l’entrada imminent de la primavera. Vaig estar molt content de poder ser-hi i d’haver estat ser capaç de tornar, en una mínima part, l’afecte que em donaren els autors de tot allò que ha passat de bo a la meva vida. Pepito, Laura, moltes gràcies per tots aquest anys.

Gray al Royal Festival Hall

Abans d’ahir fou presentat al Royal Festival Hall el darrer llibre de John Gray, del qual ja vaig donar notícia a aquest blog. L’acte tingué lloc a un local del cinquè pis, la qual cosa permetia que darrera de Gray tinguéssim com a fons una espectacular vista del parlament amb el rellotge i el London Eye en primer terme. El presentador de l’acte era Richard Holloway un d’aquest homes d’església britànic molt més escèptics dins de la seva fe que els ateus a la moda contemporània o els de la tradició anticlerical pròpia; gent allunyada irreversiblement de l’estereotip clerical i energúmenic de la nostra terra.

Gray seguí més o menys l’esquema del llibre i insistí a alguna de les seves idees més significatives. Potser fou la primera part aquella en la qual s’estengué més, cosa que resulta justa perquè la paradoxa és de primer ordre. Els individus protagonistes de la història narrada per Gray pertanyien als estrats més brillants de la intel·ligència victoriana i estaven molt lluny de ser els “freakies” amb els que associem la pràctica de l’espiritisme. Gray remarcà la importància que tingueren les seves experiències biogràfiques. Al capdavall, allò que ells volien preservar no era tant el seu “jo” real, com el “jo” il·lusori amb el que identificaven les seves aspiracions. Gray insistí també en un punt de vista que hauria de ser obvi, però que sovint és oblidat pels defensors de l’existència d’un més enllà. La idea de la immortalitat de l’ànima no resol el problema del sentit de la vida sinó que, sí fa alguna cosa, és duplicar-la. Res no pot garantir que allò que trobem en el més enllà tingui més sentit que allò que fem aquí. És una idea que m’és familiar. Jo mateix he argumentat moltes vegades als meus alumnes que sembla preferible la idea d’una desaparició total que no pas una eternitat avorrit a l’espera que quatre desvagats et cridin per moure un got.

La part dedicada a Rússia li permeté a Gray parlar de la seva actitud més definitòria: el seu escepticisme envers el progrés. Gray no nega la realitat d’un progrés indubtable a l’àmbit científic i tecnològic, els avenços de l’odontologia per exemple, i, malgrat tot, a la moral i a la política. La millora de grups victimititzats, les dones o els homosexuals, per exemple són fets ben reals. El perill inherent a les concepcions pseudoreligioses del progrés és que ens fan oblidar la fragilitat de la situació humana, la qual és causa de què una marxa enrere sempre sigui possible. L’exemple més clar és la cada cop mes ample admissió de la pràctica de les tortures per part dels intel·lectuals de l’establishment (gairebé tots) i de l’opinió pública, tot generant un consens que haguéssim considerat impensable fa molts pocs anys.

El descrèdit del progrés implica inexorablement la impossibilitat de les utopies, la darrera versió de les quals i potser la menys intel·ligent és la Big Society de Cameron, i això du a defensar una política basada a la improvisació intel·ligent. En aquest apartat definí el transhumanisme, hereu de les aspiracions escatològiques i tecnològiques de la intel·ligència bolxevic, com programes per a l’extinció de la humanitat.

Gray estigué brillant, Holloway oportú i segur duent la conversa i tots plegats tinguérem una bona estona. Gray acabà citant i donant la raó a Freud quan aquest definí la civilització com el conjunt de tècniques i instruments per alleugerir la incurable malaltia implícita a la condició de ser humà.

Common decency?

Orwell escrigué que cap persona decent pot prendre’s de gust un àpat mentre vegi o sàpiga que hi ha un nen pidolant pa a l’altra banda de l’aparador de l’establiment. És una observació a la qual no se li pot fer cap retret des d’un punt de vista moral, però potser no del tot acord amb la tendència humana a trobar una satisfacció no en els objectes mateixos quan en posseïm, sinó a la privació que els altres experimenten llavors. Parlar de nens, no canvia gaire perquè per a una bona part de l’humanitat els nens són simplement un objecte més de possessió, diferents només perquè el procés d’adquisició acostuma a ser una mica particular i pel que es veu a algunes clíniques de l’Espanya franquista ni tan sols això.

Més sobre Imitació a la vida

Imitation to lifeLana Turner y Johnny Stomponato

Ja n’he parlat en aquest blog ,però no gaire i com s’escau que dilluns al vespre Imitation of life va estar triada per una de les screen epiphanies del BFI n’afegiré alguna cosa al que vaig dir fa dos anys. La pel·lícula va ésser triada per Meera Syal actriu britànica d’orígen punjabí. Meera fou ben precisa sobre quan veié per primera vegada el film. Fou a Essington, un poble miner del Nord d’Anglaterra, quan tenia nou anys, cap a finals dels seixanta llavors, una sessió de tarda un dia festiu que plovia (quantes pel·lícules varem descobrir dissabtes a la tarda després de dinar!). Havia acabat el programa de lluita lliure i es va quedar enganxada amb una pel·lícula centrada a dues realitats que li tocaven molt de prop i que mai no havia vist reflectides a una pantalla: la qüestió del sacrifici femení (el problema de la conciliació entre maternitat i treball, un problema en el que s’ha avançat poc des del 1959) i la diferència de races (A Essington llavors eren l’única família asiàtica i els altres nens li fregaven al pati la cara per veure si s’anava la foscor).

No acostuma a figurar entre les millors pel·lícules de la història del cine, però tinc clar que sense cap mena de dubte està entre les més intel·ligents, tant pel que fa a l’aspecte artístic de la cinematografia com a la comercial. Pel que fa la segona només cal recordar que entre d’altres coses la pel·lícula explica la història d’una mare i una filla enamorades del mateix home. L’actriu que fa de mare és Lana Turner, just un any després que la mort del seu nuvi Johny Stomponato (nom meravellós que ens estalvia explicar quin era el seu ofici). Mr. Stomponato fou mort per arma blanca a casa de l’actriu i es va declarar culpable la seva filla adolescent, la qual no podia tenir responsabilitat penal. Hi hagué rumors llavors d’una relació entre la noia i Stomponato. Això crea un interès morbós del públic que ajuda a l’èxit de la pel·lícula. Però el film conté molt més. Deixant de banda la qüestió de la raça de la que ja vaig parlar, és fascinant el joc que Sirk, deixeble de Brecht, estableix entre la vida i la seva representació, la subtilesa de l’autor per mostrar-nos el caràcter alienant d’unes existències on la gent es conforma amb fer el paper que li ha tocat i a oblidar allò que vol. Sirk dirigí als seus actors de manera que definí una dimensió metanarrativa que no impedeix però, ni és cap obstacle, per a una lectura del film en clau genèrica que permet passar una bona estona, plorant, al públic.

Autoconeixement

La utilitat de la teoria del desig mimètic no passa per assenyalar allò que de mimètic tenen els altres, cosa generalment poc complicada, sinó quan es concep com a eina per a la tasca socràtica de conèixer un mateix. Pensar perquè volem les coses que volem i copsar fins a quin punt també el nostre voler pertany als altres és la manera més efectiva de prendre cura d’un mateix. Girard reconeix a un dels seus escrits que la seva teoria l’ajudà a entendre’s com un ser hiper-mimètic, jo crec que em passa el contrari: tendeixo a defugir les competicions i les rivalitat mimètiques, sempre he tingut por de la pròpia ambició i això potser no és abandonar la cursa mimètica, sinó seguir-la d’una manera que et condemna a ser sempre perdedor. De passada, tot i que això no és important, el punt de vista girardià ens ajuda a veure clar la falsedat inherent a tota la retòrica heideggeriana sobre l’existència autèntica i la inautènticai

The african queen

El BFI està projectant diàriament The african queen. La nova còpia, restaurada digitalment, té una lluminositat aclaparadora molt superior a les utilitzades quan vaig veure el film per primera vegada a la reestrena a Barcelona de fa trenta anys. Només això justifica una revisió del film que sembla del tot nou. The african queen no té un guió especialment versemblant ni convincent però és una rara ocasió de veure una de les parelles més carismàtiques de la història del cine. Tots dos estan en plena forma i no deceben en absolut. Huston tingué l’encert de no prendre’s massa seriosament la història i plantejà el film bàsicament com una comèdia, des de la primera escena quan Marley i Hepburn intenten amb un èxit nul interpretar un himne metodista a la seva església plena de nadius fins a la improbable resolució final. Entre mig veiem molts animals, molt paisatge tropical i ens entretenim amb uns diàlegs quasi sempre interessants i que quan no ho són, són salvats per l’ofici dels protagonistes. Bogart obtingué amb aquest film, l’Òscar que ell ja pensava merèixer pel seu treball a la hustoniana, The Treasure of Sierra Madre, però pel meu gust ofereix a aquest film una interpretació més autèntica i més humana, menys atabalada per l’angoixa de fer una gran creació dramàtica. En sortir discutirem però el caràcter del tot intempestiu d’una pel·lícula que ara no es podria rodar, perquè difícilment. el públic s’interessarà per una història d’amor entre dos persones de més de quaranta anys

Nació com a invent

L’ortodòxia progressista diu que l’invent de nació és de finals del XVIII (Herder) i que, per tant, el 1714 això no podia existir a Catalunya. No és una qüestió que em tregui gaire la son, però és interessant constatar com al curs que estic fent ara a la Universitat de Londres sobre pintura holandesa del segle XVII, el concepte de nacionalisme surt a tot arreu i sense ell difícilment es pot explicar que passava a Holanda llavors. És un error típic d’alguns intel·lectuals confondre la descripció teòric d’un fenomen amb el mateix fenomen. Segurament allò que fa significatiu el cas és que els Holandesos estan posant en marxa la primera experiència política moderna i necessitaven, per tant, d’instruments per mobilitzar la població i reforçar l’originari sentiment de distinció provocat per la religió.

Conversions

Entendre bé la proposta de Girard passa per fer atenció a la importància que dóna a la noció de conversió, malgrat que no estigui ben bé al centre de cap dels seus desenvolupaments teòrics. La conversió exigida per la teoria mimètica consisteix en adonar-se i prendre consciència de què el desig mimètic no és una cosa que li passi als altres, sinó que tothom en té i sovint n’ha de morir d’aquest mal. No en tinc dubte de la importància de la “conversió”, però si tinc clar que aquest és un dels punts on es reflecteix la seva poca comprensió de la tradició filosòfica. Perquè la primera meditació no parla pas d’una altra cosa i alguna cosa molt semblant podríem dir de Plató.

Barcelonisme

Què significa ser barcelonista després de Guardiola? Després del desencís produït pel migrat balanç de Cruiff com a jugador,la meva primera experiència definitiva com a barcelonista, ser seguidor del Barça tenia la facilitat de la previsibilitat del guió: sabies que més tard o més d’hora l’espifiarien i que quasi sempre s’ho mereixien. Cap d’aquests dues certeses val ara. Normalment se’n surten, encara que com el dimecres juguen massa amb foc, i l’esforç fet i l’excel·lència desplegada fa que sempre s’ho mereixin. Guardiola ha assolit així que la meva única i paradoxal fe, la fe a l’escepticisme, trontolli, almenys pel que fa al Barça. No sé sí això pot passar a altres àmbits de la vida i espero que no perquè el meu patiment (com sabia Hume l’entusiasme és dolent perquè fa patir) el dimecres va ser de debò (tot oblidant l’axioma evident de què el futbol és un joc d’errades i per això l’atzar pot acabar sent definitiu, tot i que en aquest sentit és més aviat un bon mirall de la vida).

descristianització

Escriure el que estic escrivint ara, cosa que m’oblida a fer cites d’alguns episodis de tots dos testaments, és un procés una mica agònic, quan recordo els meus alumnes i el jovent que he tractat aquest anys, els quals han perdut completament aquestes referències. Més enllà de les collonades de manegar els ipads i aquestes xorrades, la tragèdia és que sense aquests referents la construcció dels discurs és irrealitzable i llavors la comunicació esdevé impossible. En aquest sentit, sí que té raó Girard quan parla de la descristianització com el drama per excel·lència del nostre temps.

La saviesa de la veïna

Diumenge visito el Imperial War Museum amb un grup d’amics i els seus fills. En el grup hi ha cinc adolescents. El lloc els hi fa la impressió que cal, però comentem, quan veiem la part dedicada als anys trenta, que al capdavall allò que no es deixa clar, és la gran quantitat de gent, a tot arreu, que pensava que essencialment Hitler tenia raó. Alguns dels nen fan la pregunta de com va poder passar una cosa així. La millor resposta ve a la tarda a la segona pàgina de The Observer on a un reportatge els habitants del Marais de Paris afirmen que les paraules de Galiano no els han sobtat perquè estant del tot habituats a ser anomenats porcs jueus. Especialment lúcid era segurament el testimoni d’una anciana de vuitanta anys que aconsellava als seus nets no portar la kipa, per si algun dia tornen. Tornar, em sembla clar que tornaren, vagin o no vagin aquests cops pels jueus. Unes pàgines més endavant la notícia era que Le Pen, la filla que és més o menys com el pare, sobrepassa a Sarkozy en popularitat a França

Frankenstein al National Theatre

Slowly I learnt the ways of humans: how to ruin, how to hate, how to debase, how to humiliate. And at the feet of my master I learnt the highest of human skills, the skill no other creature owns: I finally learnt how to lie.

Veig divendres al National Theatre un dels esdeveniments teatrals de la temporada londinenca: la versió de Frankenstein dirigida per Dany Boyle, l’autor que va obtenir un gran èxit cinematogràfic fa pocs anys amb Slumdog millionaire. L’obra s’anuncia com basada a la novel·la de Mary Shelley, però fa un exercici de síntesi per representar l’essencial de la història en dues hores sense cap descans. No tinc una memòria molt fresca de la novel·la, que crec vaig llegir en una versió catalana de Quim Monzó, però a diferència de la major part de les versions cinematogràfiques si que inclou la trobada final entre el monstre i el seu creador al pol nord. Algunes idees em sembla, però, que provenen d’alguna de les versions cinematogràfiques. Així, per exemple, a l’obra, la promesa del doctor insisteix en la seva frustració per no haver estat mare ja que la mania de Victor ha tingut com a conseqüència l’ajornament del matrimoni, l’obsessió per crear vida artificialment contrasta així amb la possibilitat natural que tots els humans, àdhuc els menys savis, tenim de crear vida. Aquesta contraposició es troba també al Frankenstein de Terence Fisher, quan després d’haver deixat prenyada la seva minyona, el doctor, en saber-ho, la hi ofereix al monstre perquè acabi amb ella.

L’adaptació teatral prescindeix de la part de la novel·la que constitueix el gruix de les pel·lícules i comença amb el naixement de la creatura. Són quinze minuts, o més, intensos on l’actor del tot nu ha d’aprendre a prendre control del mecanismes del seu cos. Només hi ha una breu aparició del doctor que horroritzat de la seva obra fuig. La creatura se’n surt però i en un cop de sort troba un ancià professor bandejat de la universitat que li ensenya tot allò que pot sobre el món, a parlar, a llegir (Plutarc en concret) i li fa aprendre fragments de memòria del Paradís perdut. Si Victor Frankenstein ha assolit prendre el lloc de Deu, la seva creació es veurà a ella mateixa com el nou Adam. Per això, quan mitjançant el diari perdut de Victor que es troba a l’abric amb que es cobria, pugui trobar el seu “pare”, la seva exigència serà la d’una nova Eva. Aquest procés de construcció sí que es mostrat a l’obra, la qual cosa permet a la creatura tenir una concepció clara de quin és el seu origen. La vacil·lació del doctor que al final té por de crear una nova raça infrahumana (o potser suprahumana) el porta a destruir la seva nova creació, la revenja de la criatura serà la violació i l’assassinat de la promesa del doctor.

Jonny lee Miller i Benedict Cumbrerbatch s’alternen en els dos papers principals que canvien a cada nova representació. El protagonisme recau més però a la criatura i a la funció que jo vaig veure, fou Miller qui feu aquest paper, de manera espectacular. Frankenstein fou escrita a finals del XIX, però la seva figura esdevingué popular en el XX, perquè la història de Mary Shelley serveix perfectament per il·lustrar un dels problemes que ens obsedeixen: el de la responsabilitat de la ciència. El muntatge de Boyle reflecteix aquesta problemàtica, però jo diria que fa més èmfasi un problema que, aquí parlo des de la meva experiència com a docent, resulta característic del segle XXI, el de la infància abandonada, doncs aquest és el retret fonamental que la criatura dirigeix envers el seu creador. La comparació amb Adam serveix per posar en primer terme el debat sobre la naturalesa humana, l’instructor cec de la criatura que no té nom, un dels fets que li causa més amargura ni tan sols haver estat batejat pel seu creador, li explica en una de les escenes la noció de pecat original, en la qual ell, més aviat roussonià, manifesta no creure. La peripècia de la criatura corroborarà el seu punt de vista. Quan, a la seva primera acció realment malvada, prengui foc a la cabana on dormen el cec i la família després d’haver estat foragitat pels fills quan aquest l’han descobert i vist el seu aspecte, la seva inspiració la troba a les lliçons literàries impartides pel seu preceptor de les quals extreu la noció de revenja.

Judith Leyster

L’època daurada de la pintura holandesa comptà també amb algunes pintores importants. A Haarlem contemporània de Haals hi ha la figura de Judith Leyster, una de les primeres dones a registrar-se al gremi de pintors d’aquesta ciutat. Relacionada amb Franz Haals de qui potser fou deixeble. Alguna de les seves obres van ser atribuïdes a aquest pintor, erròniament. L’estil és semblant sense cap mena de dubte però Judith tingué una personalitat pròpia i de totes les pintores d’aquell període, n’hi hagueren unes quantes llavors als països baixos, fou la que cultivà una varietat de gèneres més ample. Malauradament el seu matrimoni el 1636, amb un altre pintor, suposà el final de la seva carrera pictòrica.

Leon Morin, prêtre

Passo pel BFI a veure una pel·lícula de J.P. Melville un cineasta que conec més aviat de segona mà. Hi projecten Leon Morin prêtre, un dels seus principals èxits a començaments dels seixanta. La pel·lícula explica la relació entre una mare, vídua d’un jueu i sense interès per la religió, i un capellà catòlic al temps de l’ocupació a una petita ciutat francesa. La temàtica pot recordar al diari d’un capellà rural filmat per Bresson quinze anys abans però jo vaig trobar el film molt menys commovedor i interessant que el seu precedent. L’austera reflexió sobre la quasi impossible conciliació entre fe i certesa és susbtituïda per una història tendent al romanticisme tot i que amb un final satisfactori per a la jerarquia catòlica. L’atractiu fonamental del film és a hores d’ara la seva parella protagonista: Emanuelle Riva, una de les figures cabdals de la nouvelle vague, i Jean Paul Belmondo, el qual se’n surt molt bé, tot a priori resultar un capellà poc creïble

The immortalization commision

El darrer llibre de John Gray és d’entrada difícil de classificar. Mentre que els llibres anteriors oscil·laven entre l’assaig i l’article periodístic el d’enguany presenta un fil narratiu important i es deixa llegir com una novel·la tot i que allò ofert al lector no és cap ficció. El tema del llibre són els intents de superar la mort, d’assolir la immortalitat, a l’escenari immediatament post-darwinià. Gray estudia dos fenòmens no del tot deslligats entre ells: d’una banda, l’onada d’entusiasme per l’espiritisme que visqueren part de les elits britàniques al final de l’època victoriana i l’eduardiana, i de l’altra, la creença a les possibilitats del desenvolupament tecnològic mantinguda pels triomfadors de la revolució bolxevic, concretada a l’aspiració singular de ressuscitar Lenin.

El primer capítol, així, estudia aquesta edat d’or del psiquisme i, en concret, els intents efectuats per contactar amb els esperits dels morts per part de gent que pensava que el més enllà era la nova frontera destinada a la ciència. Tota aquesta inquietud és explicada com una resposta al desconcert creat per l’aparició de l’Origen de les especies. La nova ciència semblava falsar la religió tradicional però pels defensors del psiquisme el seu treball, practicat d’acord als criteris de la ciència experimental, havia de permetre compensar aquesta pèrdua. Els personatges impulsors d’aquest moviment es congregaren entorn de la Society for Physical Research de la qual foren membres gents com Henry Sigdwick, el principal filòsof ètic de l’època obsedit pel fet que sense la possibilitat d’un més enllà ja no hi havia lloc per a la noció de deure a la moral, Alfred Russell Wallace, l’home que compartí amb Darwin el descobriment de la teoria de l’evolució, o Arthur Balfour, el secretari del Foreign Office al temps de la primera guerra mundial,el qual dedicava les seves estones d’esbargiment a intentar parlar amb un amor de joventut traspassat (pels fans de Lawrence d’Aràbia és el personatge interpretat per Claude Rains). Les activitats de la societat es perllongaren durant desenes d’anys sense arribar a cap resultat rellevant.

La segon part del llibre té com a escenari la Unió Soviètica. Els comunistes, és clar, no creuen a l’ànima, però l’entusiasme revolucionari dels primers temps creà la il·lusió que si havia estat possible fer desaparèixer el mon antic, tot podia ser possible al nou. Per això, Lenin no només fou embalsamat, sinó que s’intentà, amb poc èxit, criogenitzar el seu cos. La creació de l’home nou no era només una metàfora sinó molts l’entengueren en un sentit literal. Es tractava d’accelerar la història natural per superar l’estat actual de la humanitat. Una intenció en la qual ressona més Nietzsche que no pas Marx. El Gulag i el programa d’extinció massiva dels camperols desenvolupat per Stalin són òbviament un capítol imprescindible d’aquesta història. Els dos escenaris estan connectats mitjançant dos personatges singular: H.G. Wells i la seva amant Moura, que estigué també vinculada sentimentalment a Gorki i fou agent de la policia secreta soviètica.

Gray escriu generalment de manera irònica però deixant traslluir un fort sentiment d’indignació i escàndol per la manca de lucidesa i de consciència de quin és el nostre lloc a l’univers que suposa l’aspiració a la immortalitat. De fet, crec que en un sentit molt essencial el millor que hi ha en aquest autor és la seva prolongació de la lluita que emprengueren Locke i Hume contra l’entusiasme. És clar que en el nostre present l’entusiasme no pot dirigir-se contra les institucions religioses sinó contra allò que ha acabat sent el seu substitut: les ideologies i en aquest sentit tant hi fa, el neoliberalisme com el marxisme, dues versions, menys divergents dels que sembla, de la idolatria pel canvi que caracteritza la modernitat. Sí l’eina d’aquests filòsofs fou l’assumpció d’un cert escepticisme, Gray es recolza al darwinisme per potenciar una actitud de des confiança envers tot finalisme i de ridiculització de l’humanisme. La seva faceta de competent historiador li ajuda a justificar aquest intent i l’obra té així molt de pharmakon útil i necessari. El problema, com sempre en aquest casos, és la dificultat de definir de manera precisa la dosi correcta.

Deslocalització

El futur dels nostres fills passa, ens diuen, necessàriament pel domini de les noves tecnologies. Hi ha un petit problema, però, i és que els orientals semblen dominar-les millor i cobrant molt menys que qualsevol occidental. Fa uns anys parlàvem de la deslocalització de treballs jurídics. Aquest fenomen ara comença a estendre’s a l’ensenyament. Escoles del nord de Londres han optat per la contractació de professorat hindú, de matemàtiques, per fer la tutorització del seu alumnat mitjançant Internet. La notícia és si més no congruent amb el tancament dels departaments d’exactes d’algunes facultats en aquest país.

Setmana blanca

Sembla que la vida de la setmana blanca ha estat ben breu. La primera serà també la darrera. Convergència complirà la seva promesa i el públic en general serà feliç. Hauria estat potser interessant plantejar la pregunta de perquè els anglesos tenen sis períodes de vacances i nosaltres només tres (el número de dies lectius és però el mateix a finals d’any). És evident que la climatologia té alguna cosa a veure amb la qüestió (tot i que tampoc planteja cap problema que la tecnologia no pugui resoldre) però és encara més clar que s’ha perdut una oportunitat de discutir el problema de fons de la nul·la organització del temps laboral del nostre país. (a les institucions des estructurades sempre cal que tothom estigui moltes hores).