Zangiku Monogatari

La vida és massa curta i sempre et van quedant masses coses per fer. Ahir vaig veure una pel·lícula de Mizogouchi cosa que no feia des de fa quatre anys quan vaig veure per darrer cop Sansho Dayu. Certament és massa temps, perquè Mizogouchi és un dels grans. El film que vaig veure fou Zangiku Monogatari traduït a l’anglès com the Story of late Crysanthemus. És un film rodat a un moment difícil de la seva carrera i de la vida del Japó, el 1939. Els protagonistes són la parella formada per Kikonosuke, un actor de Kabuki, i la seva dona, Otuko. Conscient de la seva mediocritat Kinosuke abandona la prestigiosa companyia familiar per iniciar una dur camí d’aprenentatge i de millora del seu art desenvolupant el seu ofici a una humil companyia ambulant. El seu únic recolzament serà la seva dona, la qual però és socialment inferior i no ha estat admesa per la família. A les escenes finals, Kikonosuke torna a ser admès a la família i triomfa al teatre, fent un paper femení, mentre que la seva dona decideix apartar-se de la família per tal de facilitar la reconciliació. Un darrer retrobament entre tots dos serà massa tard però li donarà a la noia l’alegria de saber que ha estat finalment admesa a la família. La noia mor mentre seu marit encapçala la desfilada triomfal de la seva companyia pels carrers d’Osaka.

Menys susceptible de lectures metafísiques que Sansho Dayu (o potser simplement és que darrerament no estic per metafísiques) al film sí que apareixen altres trets temàtics característics del seu autor. La infinita superioritat de la protagonista femenina sobre el masculí. Kikonosuke és un individu més aviat buit i només la determinació i la saviesa d’Oture li permeten tirar endavant. La relació entre tots dos es basa al sacrifici de la dona, el qual pot ser contemplat des d’un punt de vista romàntic, és certament un sacrifici per amor, o com un acte d’anulació masoquista, en tot cas Mizogouchi fa ben palès que aquest sacrifici femení és en tot cas un exemple d’acte falsament voluntari i que el camí deixat a les dones al Japó post-feudal no es pensava que pogués ser un altre que el de la anul·lació absoluta i incondicional.

Formalment queda clar que l’estil de Mizogouchi ja estava del tot definit. És un films amb seqüències molt llargues. Té només 180 plans amb una durada de143 minuts. Els únics moments on Mizogouchi utilitza plans més breus es a les tres representacions de teatre kabuki que apareixen a la pel·lícula. La seva aposta pel plaseqüència tenia un fonament a la situació de rodatge. Mizogouchi volia una actriu experimentada pel paper principal i va triar Mori Kakuko, una molt bona actriu procedent del mon teatral, però que passava dels quaranta anys, amb el que l’única manera de fer-la creïble consistí a la utilització gairebé exclusiva de plans generals i renunciar a primers plans. En tot cas la visió del film és del tot recomanable i no desmereix de les pel·lícules darreres i més aclamades del seu autor.