David Lean (III)

David Lean rodà la seva versió d’Oliver Twist el 1948, després de dos grans èxits Brief encounter i Great Expectations. El seu film no fou tan ben rebut però. D’una banda trobà una certa animadversió entre els crítics, queixosos del fet que Lean no fes el que tocava fer, imitar els neorrealistes italians, pel contrari Lean semblava obcecat en explicar històries del segle XIX. D’altra banda mentre que Great expectations havia tingut un gran èxit al mercat nord-americà, el segon film rebé l’acusació d’anti-semític pel tractament donat al personatge de Fagin. A hores d’ara em sembla que no es pot discutir que l’Oliver de Lean és un gran film, des del meu punt de vista superior al de Polanski, del que vaig parlar fa tres anys en aquest blog, i evidentment a la versió de la història més popular que es el musical signat per Carol Reed a finals dels seixanta, una pel·lícula per cert que no m’agrada gens. Fa tres anys apuntàvem que els comentaris favorables a Polanski deien que el seu film superava la teatralitat del film de Lean. Aquesta teatralitat jo no la vaig veure enlloc, tot i que certament Polanski utilitza les convencions del nostre temps més adient per accentuar el caràcter naturalista de la narració de Dickens i fa l’obra més propera a la nostra sensibilitat, prescindint del classisme implícit en Dickens, obviant la qüestió del orígens del noi. En el sentit literal del terme, aquest Oliver no té res de teatral; és una obra cinematogràfica i no només això sinó una obra de primer ordre. L’inici de la pel·lícula, uns quants minuts sense diàleg on veiem el penós caminar de la mare del protagonista en una nit de tempesta en un paisatge d’aiguamolls fins a ser acollida en la Workhouse on donarà a llum Oliver poc abans de morir, és un dels millors moments de l’obra de Lean. Tota la primera part del film on es descriu vida de l’orfe a la Worlhouse és del tot convincent i podria il·lustrar el punt de vista que afirma que aquestes institucions angleses són el precedents dels camps de concentració alemanys. La resta del film presenta una vivacitat narrativa de primer ordre, com era el cas de Great expectations, possiblement més alta que la de les pel·lícules èpiques. La mort de Nancy és un altre moment de primer ordre. Veiem el brutal assassinat des del punt de l’aterrat gos que acompanya Sikes (per cert mentre que ningú digui res a l’esmentada escena si van haver molts murmuris i expressions de pena a la sala, quan Sikes intentava desfer-se del gos, un detall certament molt anglès). Com a les altres versions la trama està molt simplificada i és relativament favorable al personatge de Fagin, ja que el dolent de la funció és Sikes, personatge que a les versions cinematogràfiques té més pes que a la novel·la. Lean tornà a treballar amb actors que ja coneixia. D’una banda, Robert Newton i Kay Walsh, que havien estat protagonistes a This Happy breed. De l’altra Alec Guinnes, a la segona de les sis col·laboracions i potser la més espectacular. La seva joventut no li impedí ser un Fagin del tot convincent acreditant una capacitat camaleònica de la que Lean es serviria en obres posteriors.

The complete and utter history of Britain

The complete and utter History of Britain fou el nom de la sèrie interpretada i escrita per Terry Jones i Michael Palin just abans de trobar els altres membres que configurarien Monty Pithon. Es van rodar només sis capítols que van tenir un èxit escàs i migrat, fins fa poc es pensaven perduts, però una còpia dels tres primers episodis va aparèixer a una caixa forta australiana i foren projectats el darrer 25 de juny al NFT, en un acte que comptà amb la presència del dos ex-ptyon. L’estat de les còpies no era meravellós, però sobretot l’acte fou una mostra de reconeixement a aquestes dues figures que ja comencen a tenir una mica de venerables. Els episodis estan rodats en blanc i negre, com era encara habitual a la televisió europea dels seixanta, i a hores d’ara crec que encaren resulten prou divertits, ja que el seu tema com subratllava Terry Jones, no ha caducat, la història encara continua. Molts dels trets de l’humor dels Pyton ja estaven present llavors com el gust per l’anacronisme conscient (el moment posterior a la batalla de Hastings és mostrat com un dels moment posterior a un match futbolístic amb Guillem el conqueridor fent el paper d’entrenador eufòric) o l’afecció a jugar amb la literalitat dels enunciats (quan s’anuncien els continguts de la setmana vinent mentre la veu en off entusiàsticament diu que hom podrà veure la batalla de Hastings a la seva sala d’estar, les imatges mostren uns guerrers medieval lluitant entre sofàs, butaques i un receptor de televisió)

This happy breed

This happy breed fou la segona pel·lícula de David Lean i la primera que signà com a únic director, l’anterior segons els crèdits va ser dirigida també per Noel Coward tot i que sembla que no feu gaire cosa. Basat en una obra de Coward, This happy breed explica la vida d’una família petit burgesa de Clapham, des del final de la primera guerra fins el començament de la segona. No hi ha cap trama especial, més enllà de la vida d’una família amb les seves joies i les seves tristeses, viscudes això sí d’una manera molt anglesa, és a dir, sense sentimentalitat i amb inclinació a l’estoïcisme. Els caps de les dues famílies mostrades són ex-combatents i per això proclius a les posicions del partit conservador, enfrontats sense radicalitats als punts de vista de les organitzacions treballadores d’esquerra i molt malfiats envers els alemanys (no veuen clara la política pacificadora de Chamberlain). La pel·lícula reflecteix alguns moments claus d’aquest període de la història britànica (la vaga general del 26, la conferència de Munic, la mort del rei Jordi V) i de manera significativa omet d’altres, com la crisi econòmica del 29, tot i que certament aquest fou un esdeveniment significatiu sobre tot per a la classe obrera i no tant per a les classes mitjanes, molt consolidades ja a l’Anglaterra d’aquest període. Certament, és clar l’origen teatral de la pel·lícula, Lean encara no tenia el domini del seu ofici que li permeté fer de Brief encounter una lliçó magistral sobre com convertir una obra teatral en cinematogràfica, i això no ajuda especialment, però no manquen els punts d’interès. Hom pot veure al film molts dels actors que formarien part dels repartiments de les pel·lícules de Lean d’aquest període: John Mills, Stanley Hollowey, Celia Johnson o el protagonista Robert Newton. Lean, com John Ford, preferia treballar amb vells coneguts dels que extreia el màxim de partit. Potser allò més sorprenent del film és la gosadia del jove Lean que trià rodar en un tecnicolor, perfectament reconstruí a la còpia projectada pel BFI.

Més aniversaris i idees fonamentals

Seguint amb aniversaris, fa 150 anys que un naturalista malat de malària a Indonèsia, Alfred Russell Wallace, concebí unes idees llavors estranyes i originals que revelà en una carta a un altre naturalista anomenat Charles Darwin, el qual reconegué una formulació de la idea que portava vint anys treballant: l’evolució de les espècies. Una mica poruc de què la seva idea fos capitalitzada per un altre, assolí que es fes una exposició de les teories de Wallace i Darwin a la Linnean Society, el dia 1 de juliol. Fou la primera presentació en públic de la teoria de la selecció natural. El públic no quedà especialment impressionat i de fet, el president de la societat Thomas Bell, a la memòria anual escrigué que el 1858 no havia aportat cap descobriment dels que suposen una revolució a la història de la ciència. En qualsevol cas, la ponència va animar a Darwin a començar una tasca que estava ajornant des de feia vint anys. Aquell estiu comença la redacció sistemàtica del seu treball de vint anys. Un any després es publicà On the origen of species by means of natural selection. Wallace restà en un discret segon terme a la difusió de la teoria i encara hi és.

A hores d’ara és difícil discutir que la idea de Darwin (i Wallace) ha estat una de les més importants de la història de la humanitat, quines en foren les altres? The Observer del darrer diumenge oferia el segon llistat:

· La filosofia de Plató

· La hipòtesi copernicana ( des de l’elaboració de Galileu)

· El cogito cartesià.

· La teoria de la gravitació universal

· La teoria liberal d’Adam Smith

· L’ alliberació de la dona (en concret el text A vindication of the rigth of the woman de Mary Wollstonecraft

· L’anàlisi econòmic desenvolupat pel marxisme

· Teoria de l’inconscient freudiana

· La teoria de la relativitat

· La world-wide-web

No sé que pensareu d’aquesta llista. D’entrada jo diria que com a confés salesià ( i no parlo de cap ordre religioso-educativa) no puc deixar d’estar d’acord amb el fet que els únics dos filòsofs esmentats siguin Descartes i Plató. Imagino que molts professionals del gremi ho trobaren força discutible, però crec que Aristòtil és el seguiment d’alguns camins apuntats per la reflexió platònica i que la filosofia alemanya en general (del tot absent amb l’excepció de Marx i Freud molt lateralment filòsofs) és més important per la resta dels filòsofs que per la humanitat en general. Em sembla però que si és explicable l’omissió de Kant, Hegel, Nietzsche o Heidegger és menys explicable l’oblit d’un altre alemany d’ofici més modest, Gutemberg. Si hi és la www, també hauria de ser la seva invenció, com a mínim, igualment decisiva. Hi ha un principi de justícia en incloure igualment a Adam Smith i Karl Marx, tot i que la major part de la humanitat sembla pensar que un dels dos sobra. Finalment, resulta xocant que totes les bones idees de la humanitat siguin europees. Tot i que en realitat això significa afirmar que la Grècia antiga era ja Europa, cosa que particularment no veig gaire clara. En tot cas, si la filosofia Platònica es pot entendre com l’esbós dels principis on es fonamenta la civilització occidental, llavors aquesta tasca presenta nombrosos analogies amb la desenvolupada per figures en alguns sentits equivalents com Buda i Confuci a la denominada època axial. A la llista no hi cap matemàtic, tot i que quasi totes aquestes idees brillants tenen relació amb la matemàtica i molts dels descobriments més decisius d’aquesta disciplina no són ni de bon tros europeus. Hem d’excloure, per suposat, tot el període neolític on es feren les invencions més definitives que no han estat documentades (entre elles l’escriptura). Un principi de justícia elemental fora no oblidar l’adjectiu post-neolític a aquesta llista.

Aniversari

És molt difícil confessar-se d’esquerres en un temps i un país on els referents del que hom pot suposar ser aquesta concepció política són gents com Zapatero, Montilla, Puigcercos, Carod, Saura o Imma Mayol, si pensem en aquest noms no hi ha lloc per l’orgull sinó una sensació de vergonya immensa. Malauradament no és només una qüestió de l’actualitat més puntual, comptat i debatut, la història de l’esquerra al segle XX no és gaire lluïda. Hi ha tanmateix, algunes excepcions, en aquest mateix blog he parlat d’una d’elles: George Orwell, l’esquerranisme del qual estava basat a la noció de “common decency” que al mateix temps constituïa un límit que cap raonament des de la puresa ideològica no podia transgredir. Vaig llegir Orwell per primera vegada quan tenia 13 anys en una traducció castellana d’ Animal farm. En aquell moment si bé no va trencar la meva fe a un endemà revolucionari si que va posar les llavors del dubte, la lectura de 1984 va continuar aquesta tasca, però sobretot un moment decisiu fou la meva lectura de l’ Hommage to Catalonia, a la seva versió catalana. Quasi trenta anys després de la seva lectura és un llibre que immediatament ve a la meva ment quan algú em parla dels meus llibres preferits. Evidentment mentre llegia Orwell i feia BUP a les aules del Milà, era del tot aliè al fet que acabaria vivint en una ciutat tan lligada a la vida d’aquest autor. Molt menys que l’atzar em faria anar a treballar al carrer on ell visqué els darrers anys de la seva, curta, vida, cosa que sento com la creació d’un, altre, cert vincle. Avui 25 de juny de 2008 seria el 105é aniversari de George Orwell

canvi climàtic

The Observer ahir publicava una enquesta prou demolidora entorn de la qüestió del canvi climàtic. Tot i que les afirmacions dels científics semblen prou contundents, la major part dels britànics no creuen en absolut que el canvi climàtic tingui res a veure amb qualsevol acció humana. El resultat és interessant i dona peu a moltes consideracions, en primer lloc, òbviament, potser confirmar allò que molts filòsofs ja havien anticipat, Nietzsche potser el que de manera més brillant, només ens interessa la veritat fins a un cert punt i allò que no ens és útil no potser reconegut com a veritat. També podem fer consideracions polítiques sobre la poca confiança suscitada pels polítics. No ajuda a la causa del canvi climàtic que la gravetat del problema sigui anunciada pels mateixos que afirmaren, per exemple, l’existència de les armes iraquianes. Hom pot concloure, també, que això no deixa de ser el fruit d’una estratègia equivocada per part dels defensors d’aquesta causa tendents a una presentació massa parcial dels fets tot mostrant només les evidències que van al seu favor. Personalment, el meu temor és que això sigui una mostra de quelcom que pot passar en el futur, la previsible pèrdua de prestigi i fiabilitat de la paraula dels científics enfrontats a un públic amb una educació cada cop més superficial i pedestre (si algú no esta gaire d’acord que reflexioni sobre el sentit d’aquesta nova andròmina del nou batxillerat, Ciències per al mon contemporàni, constatació del fet que tot l’esforç dedicat a la divulgació de la cultura científica a l’ESO és pràcticament inútil). Mentre tant, però segueixen esdevenint-se fets catastròfics. Així el mateix diari informava que la meitat de les destil·leries de les Hèbrides, on es fan alguns dels millors Whiskies de malta, han hagut d’aturar la seva producció per la sequera. El mes de maig ha estat excepcionalment sec i en aquells indrets no tenien prevista cap mena de mesura per a una situació tan poc habitual. Esperem que l’estiu sigui més generós, perquè un mon mancat d’aquest preciós elixir seria ben difícil de viure.

Frank Blackmore

Quan fa més de vint anys vaig visitar per primer cop aquesta illa una cosa que ens van sorprendre a tots els membres de l’expedició foren els encreuaments. A Catalunya llavors només havia vist creuament perpendiculars amb els signes corresponents, en canvi al Regne Unit els encreuaments estaven solucionats amb cercles on confluïen les diverses carreteres, s’havia d’entrar per l’esquerra i respectar la prioritat dels que eren endins. La paraula amb la que llavors varem entendre que eren designats era “ringroad”, no sé si ens equivocarem llavors però avui en dia el terme que trobo per designar aquest concepte és el de “roundabout” i és la solució utilitzada a gairebé tots els encreuaments d’Anglaterra i Escòcia. Tot això ho explico en relació a la notícia apareguda al Guardian del dissabte passat on s’informava de la mort de Frank Blackmore, un tècnic en trànsit, al qual se li atribueix l’invent del mini- roundabout (els que no tenen illa dins sinó només un cercle pintat al terra) i el primer dissenyador del magic-roundabout (roundabouts que tenen entorn seu altres rondabouts). Tot i que no és una sensació agradable estar dins d’uns d’aquests encreuament màgics sense tenir una idea clara de per on has de sortir, és indiscutible que els seus dissenys no només han fet el tràfic més fluid, sinó que han estalviat una quantitat de vides molt importants, ja que la gràcia d’aquests encreuaments és que fan el xoc frontal impossible. Mr. Blackmore fou un home lliurat a la seva feina fins al punt que les vacances familiars acaben reduïdes a hores de llarga espera en qualsevol encreuament on s’aturava a fer fotografies dels diversos elements relacionats amb el trànsit. Havia fet noranta-dos anys el passat mes de febrer, que descansi en pau!

une fois en la vie

Allò que millor explica l’essència de la filosofia cartesiana és que la meditació només es realitza “une fois en la vie”. No és estrany que Leibniz mantingué un silenci sepulcral sobre aquesta afirmació. És evident que qualsevol filòsof “professional” o “acadèmic” tendeixi a ometre aquest punt. Assumir aquesta afirmació significa però la superació de qualsevol possible relació de contrarietat entre filosofia i pràctica, d’una manera que havia estat assolida, de manera gairebé exclusiva al diàleg platònic.

David Lean (I)

Com veig que també fa la filmoteca de Barcelona, el BFI està commemorant aquest mes i el vinent la figura de David Lean en el seu centenari. L’esforç realitzat és de primer ordre, hi ha hagut una restauració de tots els films del seu primer període, els menys coneguts, que s’exhibeixen en còpies noves, pel que he pogut veure, d’una qualitat extraordinària. Els actes previstos tenen aquí un cert caràcter de reparació. Hi una certa mala consciència entorn de David Lean, ja que si a hores d’ara sembla indiscutible que és un dels dos cineastes britànics més importants de tots els temps (l’altre és Hitchcock), en els seus últims anys fou l’objecte de les ires dels crítics del moment, radicalment oposats al seu treball. Em sembla que Truffaut fou el primer que presentà Lean com el model perfecte del cineasta impersonal, sense possibilitats d’adquirir cap caràcter d’autor. En tot cas, és cert que veient com treballava Lean, és difícil pensar un cineasta més oposat a l’esperit dels seixanta. Ell mateix reconegué que el seu ideal passava per no deixar cap lloc a la improvisació. El rodatge era un èxit absolut si reflectia el guió de manera perfectament fidel. Probablement això era una característica comuna amb Hitchcock, pel qual el moment autènticament creatiu era l’elaboració del guió (evidentment, tant en un cas com en l’altre no es tractava de guions purament literaris). L’altre element comú amb Hitchcock està relacionada en el seu caràcter marginal enfront de l’establishment anglès determinat en el dos casos per motius religiosos. L’autor de Vertigo era catòlic i el de Lawrence d’Aràbia quàquer.

Entre les activitats organitzades pel BFI hi ha un curs al qual estic assistint. Fonamentalment és una invitació a veure les pel·lícules de Lean (que no són gaires, quinze pel·lícules en més de quaranta anys de professió) i alguns materials d’accés més difícil com mostres del seu treball als anys trenta com editor, és a dir, responsable del muntatge. De les discussions que anem tenint es poden extreure algunes conclusions clares. A la pregunta sobre què defineix el seu cine hi ha dues respostes ben clares, una a nivell formal, l’altre temàtic. Formalment, el cine de Lean és una constatació i una celebració del poder del muntatge, l’aspecte que més l’interessava de la creació d’un film. Temàticament, totes les seves pel·lícules tendeixen a ser una reflexió sobre la noció d’ “englishness”, al primer període mostrant la vida anglesa, al segon període mostrant l’experiència d’anglesos dins d’entorns estranys (la única excepció fora segurament Doctor Zhivago).

No soc un bon coneixedor del cine de Lean ja que amb l’excepció de Great expectations (de la que ja he parlat en aquest blog en una altra ocasió) desconeixia totalment les pel·lícules anteriors a The Bridge over the river Kwai, el títol que obrí el cicle de les grans produccions. Ara se m’obre una possibilitat de cobrir aquest buit. Fins ara he vist dos d’aquests films. El primer, in which we serve, un film bèl·lic del 1942 suposa el seu debut com a director en col·laboració amb Noel Coward que també era el productor, guionista i actor principal. Inevitablement és una pel·lícula obertament propagandística, però la seva realització és sorprenentment precisa i segura. Com moltes de les seves pel·lícules posteriors, l’estructura no és lineal sinó que es fonamenta a diversos flashbacks que expressen els records dels supervivents d’un destructor enfonsat a l’espera d’un possible rescat prop de la illa de Creta. La pel·lícula tingué una bona acollida i obrí un cicle de treball entre els seus responsables que culminà amb Brief Encounter (1945). Aquest film fou el major triomf crític obtingut per David Lean i figurà a la primera llista de Sight & Sound dels millors films de tots els temps. De fet, per a molts aquest és el film britànic per excel·lència. Es va rodar fa seixanta tres anys però en alguns aspectes sembla més llunyana. El seu univers moral fonamentat a l’exaltació del sacrifici i l’autorepressió està segurament a les antípodes del sentiments dels espectadors del nostre temps, però segueix essent una esplèndida pel·lícula. Com en el cas anterior, la seva narrativa és lineal sinó que el film s’obre i acaba amb el comiat dels dos amants (hom podria pensar a una influència del Kane de Welles, però em sembla que el 1945 Kane no s’havia estrenat fora del EEUU). És especialment memorable el treball de la protagonista, Celia Johnson, que ja havia treballat amb Lean al films del que parlàvem abans. Penso però que el principal valor del film, allò que el fa en un cert sentit permanent, és com reflecteix Anglaterra. Tant pel que fa la seva ambientació, quasi tot el film transcorre a una estació de tren inequívocament anglesa, com a la captació d’una manera ser tímida, reprimida i complaent amb la qual el públic anglès del moment es podia sentir identificat d’una manera gratificant.

constatació

Tota la meva vida he defugit arribar a aquesta conclusió, segurament per por, però cada cop em costa més defugir-la: l’escola obligatòria va ser un invent massa prematur.

univesitats a la BBC

Ahir l’informatiu de la BBC parlava de les universitats angleses i no massa favorablement. El programa plantejava una pèrdua de prestigi d’aquestes institucions al Regne Unit i ho atribuïa a dues causes: en primer lloc, l’excessiva dependència de les taxes pagades pels estudiants extracomunitaris que ha tingut com a efecte una baixada del nivell, especialment dels standards requerits de llengua anglesa. En segon lloc, la creixent i exagerada tolerància de les universitats envers el frau (efecte col·lateral probablement del impacte de les noves tecnologies). Evidentment, d’universitats aquí hi ha moltes i de moltes menes. Segurament moltes més tipologies que a l’estat espanyol on en definitiva tot segueix essent molt uniforme. Em sembla però que aquesta mena de notícies són reveladores. Tota la meva vida he estat sentit crítiques a la universitat però eren sempre per així dir, intramurs. Des de fora el prestigi de la institució semblava molt sòlid. En un futur, on la universitat quedi ja clarament reduïda a fer una funció de classificació social i quan quedi clar que ja no tingui sentit saber res per anar a una universitat, potser tots ens ho mirarem d’altra manera. Al capdavall, jo recordo un temps on els Instituts tenien prestigi i dignitat, per més sorprenent que això pugui semblar a hores d’ara.

Temporalitat

Llegir filosofia és aprendre a oblidar allò que ja sabem de l’autor quan obrim les pàgines del llibre, aquesta és l’única possibilitat de contacte amb l’autor, el camí perquè el dir no ofegui el dit. Aplicant a aquesta premissa a qualsevol autor la lectura deixa de ser rutinària i en alguns cassos sorprenentment espectacular. Un exemple clar és llegir Plató sense partir donar gaire importància a les idees; un altre exemple és l’enunciació del cogito a la segona meditació cartesiana. Cogito ergo sum, entès com a moment d’instauració de la subjectivitat s’ha interpretat com el moment del descobriment d’una veritat eterna que posa el subjecte com a fonament. El text cartesià en canvi agafat en tota la seva extensió difícilment es deixa interpretar en aquesta via. Allò que diu Descartes, seguim la traducció catalana de Robert Veciana, és el següent:

No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit o solament si he pensat alguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut que emprà tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha cap dubte que jo sóc, si el m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res en tant que jo pensi ésser alguna cosa.

En comptes de la remissió única al present, que fàcilment adquireix la condició d’atemporalitat, allò que hi trobem és la presència del tres temps verbals bàsics: passat, present i futur. El cogito no és una veritat que tingui res a veure amb el temps que sempre dura. Pel contrari, el seu fonament és la temporalitat, el pensament en descobrir-se es descobreix com a temporal i es copsa així com limitació.

David Davis

David Davis ha estat fins fa poc dies, l’equivalent al ministre d’interior al gabinet a l’ombra de David Cameron. Des de fa pocs dies ha esdevingut el protagonista de l’escena política britànica després d’haver renunciat al seu escó per forçar una elecció parcial que permeti, al menys als votants de la seva circumscripció, pronunciar-se entorn de la nova llei aprovada pel parlament que permet mantenir en presó sense càrrecs, 42 dies als sospitosos de terrorisme, una iniciativa del govern de Brown aprovada gràcies a la col·laboració dels unionistes nordirlandesos que aportaren els vots necessaris per a suplir la rebel·lió d’alguns diputats laboristes. La iniciativa de Davis està suposant mals de cap tant pel cap de govern com pel cap de l’oposició. Pel primer, perquè evidentment hagués preferit que no es parlés més de la qüestió i perquè ara el seu partit sembla que ha de prendre una decisió amb pocs precedents: renunciar a presentar el seu candidat a la circumscripció de Davis, cosa facilitada pel fet que el possible candidat laborista està en contra de la llei. Seria una manera de defugir una evident divisió del partit que es faria palesa sí com han anunciat alguns membres del partit laborista fan campanya a favor de Davies. La situació no és però fàcil per a Cameron que de fet ha rellevat Davies del seu lloc al govern. Cameron és un seguidor del Blair del 97 i per tant, tant com pugui, ha d’intentar no parlar de qüestions serioses com seria fitxar la posició del seu partit a la qüestió de la defensa dels drets individuals. D’altra banda, Cameron sap que dues terceres parts del britànics estan a favor de la proposta de Brown (com dirien alguns, al capdavall, es tracta de terroristes) i per tant estem a un àmbit on sembla haver més a perdre que a guanyar. De fet, un possible rival podria ser un antic editor de The Sun, el diari més clarament defensor de la proposta de Brown i també el de més tirada al Regne Unit, el qual ha manifestat que la llei potser és queda curta i que si cal, hauríem d’anar als 420 dies. La major part dels polítics han considerat a Davis un egocèntric, romàntic, desorientat. L’opinió del públic que es manifesta als blogs, cartes als lectors, etc ha estat en general del tot oposada. El divorci entre polítics professionals i els seus votants no és només un problema català. La qüestió és fonamental des del meu parer. La tradició liberal és potser el patrimoni més valuós d’aquest país i seria una pena, no només pel Regne Unit, que es perdés.

Hume sobre Hobbes

Aquest és el judici de David Hume sobre Hobbes al darrer volum de la seva història d’Anglaterra:

Cap autor del seu temps fou més celebrat tant dins com fora del país que Hobbes. Al nostre temps, ningú no en fa esment. Un exemple ben viu de la precarietat de qualsevol reputació fonamentada al raonament i la filosofia! Una comèdia plaent, que descriu els costums dels seus temps i fa un retrat fidel de la naturalesa és una obra duradora que pot ser transmesa a la posteritat. En canvi, un sistema, tant sí és de física com de metafísica, generalment deu el seu èxit a la novetat i en el moment en què és examinat amb imparcialitat es fan paleses les seves febleses. La política de Hobbes només és valida per promoure la tirania i la seva ètica per fomentar el llibertinatge. Malgrat ser un enemic de la religió, al seu esperit no hi havia res de l’esperit de l’escepticisme, sinó que era prou positiu i dogmàtic com per pensar que la raó humana, i la seva en particular, era capaç d’assolir una completa convicció en aquestes matèries. La claredat i la propietat de l’estil son les principals excel·lències dels seus escrits. Personalment sempre ha estat presentat com a un home virtuós; cosa no gens sorprenent malgrat el caràcter llibertí de la seva doctrina ètica. La timidesa és el principal defecte que se li ha retret. Va viure fins a una edat molt avançada; tot i que mai no va ser capaç de reconciliar-se personalment amb la idea de la mort. La gosadia de les seves opinions i sentiments contrasten poderosament amb aquesta part del seu caràcter. Va morir en 1679 a l’edat de 91 anys.

History of England, vol. 6, p. 153

Diria jo que com a mínim parlant de hobbes és fa un error fonamental que no és només propi de Hume sinó de la lectura que el seu temps feu de l’obra de Hobbes. Tanmateix el text val la pena, no sols per saber alguna cosa de Hobbes sinó especialment per revelar-nos alguns trets de qui era Hume i del seus punts de vista entorn de la relació entorn del valor de la filosofia i de la relació etre vida i filosofia.

Portmairion

La plaça central
La cúpula
La columnata
L'estuari
Clough- William Ellis es plantejà el repte de com harmonitzar el desenvolupament turístic i urbanístic d’un territori amb la preservació de l’ambient i el paisatge que l’envolta. Això el dugué a estudiar Arquitectura i tot i que evidentment realitzà altres projectes el més significatiu fou desenvolupat en una zona de Gales molt propera al lloc de provinença de la seva família, Portmairion. Fou un procés llarg que durà cinquanta anys i que només va poder culminar quan començava el seu desè decenni de vida. Fer una vila d’estil italià al Nord de Gales és una idea que d’entrada ens va semblar com a mínim sorprenent i, per què no dir-ho, perillós. El resultat és, en canvi, millor del que calia esperar, tot i que potser va ajudar el fet que el dia que anàrem feia un sol brillant que feia lluir el cromatisme dels seus edificis. Mr. Williams recreà i en alguns casos inserí edificis italians i segurament per això Portmairion fou considerat en el seu moment com una de les cimeres de l’arquitectura post-modernista. La popularitat del lloc augmentà a finals del seixanta quan fou l’escenari d’una sèrie mítica de la BBC, The prisoner, entorn d’una espia que era dut a una vila separada de la resta del món. El recinte fa funcions bàsicament hoteleres i passar-se un temps val la pena encara que només sigui pel magnífic emplaçament en una península en un ampli estuari, on la vista de l’aigua desapareix quan hi ha marea baixa

North Wales

Castell de Caefarnon
Castell de Conwy

Vaig passar, com ja vaig anunciar en el seu moment, la darrera setmana de Maig al Nord de Gales, una de les zones més turístiques del Regne Unit. Gales, almenys el nord, és prou diferent de la resta del país. En primer lloc, orogràficament, hi ha moltes muntanyes i de fet el parc natural de Snowdonia és un lloc utilitzat per a la pràctica del alpinisme. També culturalment, vaig tenir clarament la sensació que el gal·lès és una llengua viva, molt més que l’irlandès a Irlanda del sud, malgrat l’estat propi, o les variants gaèliques parlades a Escòcia. Només calia parar una mica l’orella. També és considerablement més humit, de fet és la part on més plou de la illa. Gales no ha estat mai independent d’Anglaterra, a diferència d’Escòcia, un únic intent a finals del segle XIII va provocar una resposta contundent dels anglesos duta a terme pel monarca medieval potser de més talent militar, Eduard I. De fet, aquest és l’origen d’una de les seves atraccions més importants: el castells, sovint en un estat molt acceptable de conservació, que els han estalviat restauracions grolleres. Els castells foren la conseqüència d’aquesta rebel·lió i formaven un cercle perfecte que aïllava la zona muntanyosa de l’interior dels ports i la costa. En varem visitar uns quants: Conwy, Beaumaris, Criccieth, Caefarnon. Aquest últim si que ha estat restaurat perquè és l’escenari de l’ancestral cerimònia de proclamació del príncep de Gales que de fet només s’ha efectuat dues vegades: la primera, el 1911 i la proclamació de l’actual príncep el 1969. L’enregistrament efectuat per la BBC es pot contemplar en un dels espais del castell i vaig recordar que ja ho havia vist feia vint i tres anys quan també vaig anar a petar en aquell castell. Llavors tinguérem molt poc temps perquè quan arribarem faltaven pocs minuts per tancar i férem la visita pràcticament corrent. Ara amb més temps vaig veure alguna cosa més. Per exemple, el museu en el seu interior dedicat al reial regiment de fusellers. Debades, vaig cercar si hi havia alguna referència a Robert Graves. L’autor de Jo Claudi va fer tota la guerra en aquest regiment perquè l’estiu del 14 estava de vacances a Snowdonia fent alpinisme. S’allistà amb l’esperança que la guerra duraria fins l’octubre i podria retardar la seva entrada a Oxford, cosa que evidentment aconseguí plenament (tot això ho explica a un llibre que estic rellegint ara Goodbye to all that un dels millors títols sobre la primera guerra mundial. Hi ha traducció al castellà).

L’altre element característic de Gales ha estat la mineria, com a quasi tota Europa en estat gairebé terminal. Moltes mines estan sent reutilitzades com atraccions turístiques. Al costat de Llandudno hom pot visitar una mina de coure dels temps neolítics. Impressiona pensar que el passadissos que creuàvem havien estat excavats amb eines rudimentàries com ossos d’animals. A Blaenau-Ffestiniog la mina és de pissarra. Fins al final de la segona guerra, aquesta era potser l’exportació més important del nord de Gales. Ara la pissarra s’utilitza molt menys i les mines estan tancades. Amb l’excepció d’uns pocs pous i transports utilitzats pels turistes per tafanejar pel seu dedins.

Let's get lost

Let’s get lost és el documental que sobre Chet Baker va rodar el cineasta Bruce Weber molt poc abans de la mort del músic a Amsterdam, en circumstàncies que mai no han estat del tot clares. El documental barreja documents i testimonis de l’època més activa de Baker, els cinquanta i els seixanta, amb entrevistes a familiars propers i al mateix músic, molt i molt envellit. Tot el documental està així presentat en un blanc i negre molt saturat, amb pocs matisos de gris, que constitueix un marc ben adient per a la presentació. Baker és interessant una mica com a contraexemple del que parlava fa uns dies quan comentava el llibre de Sennet. Baker era un individu amb un talent innat que va desenvolupar només de manera molt relativa. Les seves hores d’assaig i pràctica eren les mínimes i sovint nul·les. Crec que la seva carrera reflecteix això i que la frescor que la seva manera de fer amb la trompeta caracteritzava les gravacions dels cinquanta, quan compartí l’escenari amb saxofonistes com Gerry Mulligan o Stan Getz es va anar perdent amb el pas del temps. Els treballs dels últim temps tenen poc interès en ell mateix i de fet, pel que presenta la pel·lícula i el que jo mateix recordo, els darrers dies els dedicà molt més a cantar, en un estil sense dubte propi i personal més que brillant, que no pas a tocar la trompeta. Això no és gaire diferent potser d’altres figures del jazz, aquest eclipsi després d’un període d’esplendor creatiu, però el seu cas n’és un dels més clars. Baker potser no ha estat el més gran, però juntament amb Bird ha estat potser el més mitificat. La pel·lícula reflecteix aquest fet i és en ella mateixa un element important en aquest procés de mitificació. Evidentment aquest caràcter té relació amb altres aspectes no estrictament musicals, com el seu aspecte físic, era una mena de James Dean del jazz, com a la seva publicitada i permanent addicció a les drogues, un tipus de publicitat gens negatiu en aquell moment, quan el consum de drogues era en molt sentit prestigiós. El film permet veure alguns materials curiosos com la seva presència en musicals italians de començaments del seixanta, acompanyat de la impagable presència d’Adriano Celentano (protagonista també de nombrosíssimes “italianades” adients per a omplir els programes dobles del cine i actor secundari a La dolce Vita de Fellini). No es fa esment en canvi a la ciutat de Barcelona, on ell confessava a la seva autobiografia que havia passat un dels anys més feliços de la seva vida amb un lloc plaent per tocar, el Jamboree, i la complicitat d’uns farmacèutics que no feien mai preguntes.

Ulzana's raid

Ulzana’s raid és un dels últims títols rodats per Robert Aldrich. Essent aquest a un director condemnat a un lloc secundari a la memòria cinematogràfico-històrica no és una pel·lícula gaire recordada a hores d’ara i de fet tot el que trobat al mercat videogràfic és una còpia no gaire bona on com a mínim falta una escena des del meu punt de vista clau per entendre-la. Tot i que en el llibre vaig començar, no he acabat encara de passar comptes amb el cine americà del 70. Hi començava, feia un bona part de la feina, però no ho enllestia. Si l’atzar em dóna temps i salut és una de les coses que m’agradaria acabar i segurament això passarà per pensar sobre aquest film d’Aldrich. Ulzana és una pel·lícula sorgida en el context de la guerra del Vietnam. Probablement fou el Western el gènere que millor va reflectir l’impacte d’aquell conflicte a la consciència americana. Ulzana no és una excepció. Possiblement la causa del meu interès és que, dut pel destí a passar-me la major part de la meva vida entre aules, Ulzana és una variació sobre el tema del Bildungsroman i per tant una reflexió sobre l’autoconeixement. El tinent, al comandament de l’escamot, assoleix finalment saber algunes coses i té motius per anar més enllà, però com ja sabien els grecs i el nen del que parlava Luri fa dies al seu dietari, res no és gratis i això queda clar a la pel·lícula. Aldrich era un home de la tradició liberal i esquerrana dels que no sabien situar-se al panorama intel·lectual dels setanta, com molta de la gent que va intuir maig del 68 no com una revitalització, sinó com la mort de l’esquerra clàssica. Els escrúpols del tinent s’expliquen des de la seva formació religiosa, és fill d’un pastor, però la seva manera d’expressar-los i el context de la pel·lícula fa molt fàcil pensar a l’ideari pacifista associat el moviment hippy.

Era llavors, quan es feu el film, un temps on l’avenç cultural s’interpretava com una inversió del maniqueisme tradicional i els indis són associats a la bondat, i els colons a la maldat. La perspectiva d’Ulzana és un altre. Ni blancs ni indis són gaire bons. Tots tenen les seves raons i justificacions, fonamentalment uns principis religiosos que en cap cas tenen més raonabilitat d’un cantó que d’un altre, i tots semblen compartir una mateixa passió per la sang i una voluptuositat a la destrucció. Tampoc són gaire dolents o si més no, no té cap mena de sentit parlar de mal moral. Almenys aquest és el judici del protagonista Mcintosh, interpretat per Burt Lancaster, l’únic personatge capaç de tenir un judici més ampli, perquè és l’únic que compleix amb el requisit exigit per Malinowski per emetre judicis, ser-hi. La seva actitud contrasta amb la del tinent benintencionat però al capdavall èmul del Menó platònic per la seva dificultat de desplaçament.

McIntosh és un explorador, és a dir un home establert al marge de la disciplina militar, cosa que certament fonamenta molts dels recels que suscita la seva figura. La pel·lícula és certament crítica envers l’exèrcit com institució basada a la negació de la iniciativa personal dels seus membres. Si hi ha ordenances ja no cal pensar com en fou ben conscient el vell Kant en un dels seus moments més magnífics de rebel·lia juvenil als seixanta anys. Ara per ara, l’exèrcit queda molt lluny de l’experiència vital d’una bona part de la població. Malauradament institucions aparentment més il·lustrades no són al capdavall tan diferents i cada cop sembla que s’han d’assemblar més. Aquesta és per exemple la qüestió entorn de la llei catalana d’educació.

Leo Strauss a Londres

El parc de Primrose Hill
Primrose hill road 26

Elsworthy Road 2 i la placa de la casa veïna

Segons m’informà el Gregorio Luri, ja fa un cert temps, les dues adreces londinenques de Leo Strauss foren Elsworty Road 2 i Primrose Hill Road 26. L’altra tarda va tenir una estona lliure i vaig poder atansar-me al barri. De fet, totes dues són molt properes. La mudança no fou complicada perquè la distància no era gaire més de 100 metres. Totes dues cases estaven a tocar de Primrose Hill, un petit parc que és una extensió septentrional de Regent’s park ,un dels més coneguts de Londres on es troba el seu zoo. L’adreça d’Elsworthy road conserva l’edifici on degué viure Leo Strauss tot i que probablement ha estat modificat, ja que l’horrorosa ampliació, imitació del tudorià, no té res a veure amb les patologies del 30, sinó amb patologies posteriors. Cap senyal commemorà el pas del filòsof, mentre que la casa del costat si té una placa blava en memòria del músic Sir Henry Wood. Potser s’hauria de mirar si es pot fer alguna coseta en aquest sentit. A l’altra banda de l’edifici hi ha una església anglicana dedicada a Santa Maria verge. La següent adreça a Primrose Hill Road correspon a un bloc de cases noves, segurament d’origen municipal que degueren esser construïdes després de la guerra. Tant a un lloc com a un altre tenia accés immediat a l’esmentat parc, un dels indubtables privilegis de la vida londinenca. El barri no deu haver canviat gaire. Era i és un lloc fonamentalment residencial, no gaire llunyà al lloc on uns poc anys després aniria a instal·lar-se un altre jueu centreeuropeu que fugia del nazisme: Sigmund Freud.

Enyor

A finals dels setanta a la meva facultat només havia dues maneres de fer carrera: tenir un carnet com a mínim del PSUC, altres organitzacions més d’esquerra teòricament també podien valer, o el de Cristiandad. Tot plegat era ben miserable. Però tal i com van les coses potser d’aquí a no gaire enyorarem aquell temps, com un moment en el qual, com a mínim hi havia una certa possibilitat de triar almenys dins de l’àmbit de l’ensenyament.

segona naturalesa

El moment més lúcid de la primera meditació és sense cap mena de dubte el paràgraf on es comença a parlar del geni maligne. “Sed nondum sufficit .....”. És també l’àmbit on la coincidència amb Hume és més clara. Allò que es copsa en el moment especial i singular que consisteix la meditació és la consciència d’un problema completament present i condicionant de totes les nostres accions. La presència de la pseudo-naturalitat com fre de la capacitat de la reflexió crítica, com invitació al conformisme, a la mandra ...

Humor negre

Els tres diaris mitjanament seriosos que es troben als llocs de premsa londinencs coincidien avui al personatge que obria la seva portada. Mugabe fotografiat en el moment d’arribar a Roma per participar en la conferència organitzada per la FAO per tal de debatre la crisi provocada per l’augment de preus dels productes alimentaris. Òbviament el to era d’indignació (la tragèdia de Zimbawbe ha estat molt seguida per la premsa d’aquest país), però potser no és tan fora de lloc. Un increment del dejú, ni que sigui forçat, no deixa de ser una solució. Sinistre, com aquest personatge, però una solució.

Navalles

Com molt altres londinencs sí fa una setmana m’haguessin preguntat sobre el principal problema d’aquesta ciutat, molt probablement m’hagués arrenglerat amb el nou alcalde i hagués parlat de la mort de joves per arma blanca. En poc temps, hi ha hagut dos casos ben famosos: la mort d’un noi a Oxford Street i la d’un dels intèrprets de la sèrie de Harry Potter. Mirant les estadístiques en canvi el fet objectiu és que des de fa anys aquest tipus de criminalitat esta baixant a Londres. Òbviament és perillós oblidar que la premsa ha plegat fa temps d’intentar reflectir la realitat i més aviat es dedica a crear-ne un altre de paral·lela.

naturalesa de l'evidència

Després de molts anys i moltes lectures sobre el tema, hom pot arribar a una conclusió clara. Ningú millor que J.M. Beyssade ha sabut expressar en què consisteix el dubte cartesià, quin el motiu per a dur a terme aquesta operació estranya: prendre consciència del fet que allò vist de l’evidència sempre roman un altre de ser que afirma aquesta evidència. Cal dubtar perquè la veritat sempre pertany al gènere de l’alteritat.

The crafstman

Richard Sennet és l’autor d’un dels llibres més importants de la dècada dels noranta, el seu assaig sobre els canvis esdevinguts a l’organització del treball dels darrers temps publicat en castellà per Anagrama amb el títol de La corrrosión del caràcter. Un text fonamental per entendre que ens està passant. Aquest any ha publicat un altre llibre The craftsman, una reivindicació de la figura de l’artesà i en un cert sentit un intent de donar una resposta plausible als problemes del nostre temps expressat en el llibre anterior. L’experiència del segle XX, presa en conjunt, dona testimoni de dos grans fracassos. Un indubtable és el del model comunista fonamentat en una consideració del món del treball, plenament il·lusòria, que fonamentava la necessitat del treball en un ideals abstractes, més o menys morals però massa allunyats de la realitat, l’altre el model americà basada en la competició i el triomf que deixa massa perdedors i una sensació certa de buit en els que guanyen. Aquest llibre és una defensa d’un camí del mig, basat en l’amor al producte del propi treball, a la justificació del treball pels seus resultats. La figura prototípica d’aquesta actitud seria l’artesà, el qual és una figura paradigmàtica no només des d’un punt de vista ètic, sinó per que la seva actitud enfront els problemes que ha de tractar constitueix el millor model possible de realització de les potencialitats humanes. Tot defensant aquest punt Sennet reprèn el camí d’una tradició provinent dels temps de la il·lustració, una de les dimensions de la qual fou precisament la reivindicació de l’acció reflexivo-pràctica de l’artesà enfront de la teoria sense arrels a la realitat. El llibre desenvolupa molta de la seva argumentació mitjançant anàlisis molt acurades de diverses pràctiques humanes entre les que tenen un lloc preferent les relacionades amb la música, un tema pel qual Sennet està especialment interessat. Des d’un punt de vista filosòfic, el treball de Sennet és interessant per tots els qui hagin a après a pensar, més o menys, des d’un cert recel per les grans construccions i els grans discursos. L’experiència del treball manual d’un cert nivell, la interpretació musical no fora una excepció, serveix per veure que entre les deficiències del llenguatge està la seva inadeqüació per reflectir allò que la ma o el cos en general pot fer, també és una manera d’adonar-se del caràcter fructífer que té l’error. Són múltiples els temes abordats per sennet, des de Linux fins a les receptes de cuina, i en tots ells la lectura és profitosa des d’un punt de vista informatiu però també des d’un punt de vista formatiu per recordar-nos que encara tenim moltes raons per mantenir una visió decent i positiva del conjunt de la humanitat