Ulzana's raid

Ulzana’s raid és un dels últims títols rodats per Robert Aldrich. Essent aquest a un director condemnat a un lloc secundari a la memòria cinematogràfico-històrica no és una pel·lícula gaire recordada a hores d’ara i de fet tot el que trobat al mercat videogràfic és una còpia no gaire bona on com a mínim falta una escena des del meu punt de vista clau per entendre-la. Tot i que en el llibre vaig començar, no he acabat encara de passar comptes amb el cine americà del 70. Hi començava, feia un bona part de la feina, però no ho enllestia. Si l’atzar em dóna temps i salut és una de les coses que m’agradaria acabar i segurament això passarà per pensar sobre aquest film d’Aldrich. Ulzana és una pel·lícula sorgida en el context de la guerra del Vietnam. Probablement fou el Western el gènere que millor va reflectir l’impacte d’aquell conflicte a la consciència americana. Ulzana no és una excepció. Possiblement la causa del meu interès és que, dut pel destí a passar-me la major part de la meva vida entre aules, Ulzana és una variació sobre el tema del Bildungsroman i per tant una reflexió sobre l’autoconeixement. El tinent, al comandament de l’escamot, assoleix finalment saber algunes coses i té motius per anar més enllà, però com ja sabien els grecs i el nen del que parlava Luri fa dies al seu dietari, res no és gratis i això queda clar a la pel·lícula. Aldrich era un home de la tradició liberal i esquerrana dels que no sabien situar-se al panorama intel·lectual dels setanta, com molta de la gent que va intuir maig del 68 no com una revitalització, sinó com la mort de l’esquerra clàssica. Els escrúpols del tinent s’expliquen des de la seva formació religiosa, és fill d’un pastor, però la seva manera d’expressar-los i el context de la pel·lícula fa molt fàcil pensar a l’ideari pacifista associat el moviment hippy.

Era llavors, quan es feu el film, un temps on l’avenç cultural s’interpretava com una inversió del maniqueisme tradicional i els indis són associats a la bondat, i els colons a la maldat. La perspectiva d’Ulzana és un altre. Ni blancs ni indis són gaire bons. Tots tenen les seves raons i justificacions, fonamentalment uns principis religiosos que en cap cas tenen més raonabilitat d’un cantó que d’un altre, i tots semblen compartir una mateixa passió per la sang i una voluptuositat a la destrucció. Tampoc són gaire dolents o si més no, no té cap mena de sentit parlar de mal moral. Almenys aquest és el judici del protagonista Mcintosh, interpretat per Burt Lancaster, l’únic personatge capaç de tenir un judici més ampli, perquè és l’únic que compleix amb el requisit exigit per Malinowski per emetre judicis, ser-hi. La seva actitud contrasta amb la del tinent benintencionat però al capdavall èmul del Menó platònic per la seva dificultat de desplaçament.

McIntosh és un explorador, és a dir un home establert al marge de la disciplina militar, cosa que certament fonamenta molts dels recels que suscita la seva figura. La pel·lícula és certament crítica envers l’exèrcit com institució basada a la negació de la iniciativa personal dels seus membres. Si hi ha ordenances ja no cal pensar com en fou ben conscient el vell Kant en un dels seus moments més magnífics de rebel·lia juvenil als seixanta anys. Ara per ara, l’exèrcit queda molt lluny de l’experiència vital d’una bona part de la població. Malauradament institucions aparentment més il·lustrades no són al capdavall tan diferents i cada cop sembla que s’han d’assemblar més. Aquesta és per exemple la qüestió entorn de la llei catalana d’educació.