North Wales

Castell de Caefarnon
Castell de Conwy

Vaig passar, com ja vaig anunciar en el seu moment, la darrera setmana de Maig al Nord de Gales, una de les zones més turístiques del Regne Unit. Gales, almenys el nord, és prou diferent de la resta del país. En primer lloc, orogràficament, hi ha moltes muntanyes i de fet el parc natural de Snowdonia és un lloc utilitzat per a la pràctica del alpinisme. També culturalment, vaig tenir clarament la sensació que el gal·lès és una llengua viva, molt més que l’irlandès a Irlanda del sud, malgrat l’estat propi, o les variants gaèliques parlades a Escòcia. Només calia parar una mica l’orella. També és considerablement més humit, de fet és la part on més plou de la illa. Gales no ha estat mai independent d’Anglaterra, a diferència d’Escòcia, un únic intent a finals del segle XIII va provocar una resposta contundent dels anglesos duta a terme pel monarca medieval potser de més talent militar, Eduard I. De fet, aquest és l’origen d’una de les seves atraccions més importants: el castells, sovint en un estat molt acceptable de conservació, que els han estalviat restauracions grolleres. Els castells foren la conseqüència d’aquesta rebel·lió i formaven un cercle perfecte que aïllava la zona muntanyosa de l’interior dels ports i la costa. En varem visitar uns quants: Conwy, Beaumaris, Criccieth, Caefarnon. Aquest últim si que ha estat restaurat perquè és l’escenari de l’ancestral cerimònia de proclamació del príncep de Gales que de fet només s’ha efectuat dues vegades: la primera, el 1911 i la proclamació de l’actual príncep el 1969. L’enregistrament efectuat per la BBC es pot contemplar en un dels espais del castell i vaig recordar que ja ho havia vist feia vint i tres anys quan també vaig anar a petar en aquell castell. Llavors tinguérem molt poc temps perquè quan arribarem faltaven pocs minuts per tancar i férem la visita pràcticament corrent. Ara amb més temps vaig veure alguna cosa més. Per exemple, el museu en el seu interior dedicat al reial regiment de fusellers. Debades, vaig cercar si hi havia alguna referència a Robert Graves. L’autor de Jo Claudi va fer tota la guerra en aquest regiment perquè l’estiu del 14 estava de vacances a Snowdonia fent alpinisme. S’allistà amb l’esperança que la guerra duraria fins l’octubre i podria retardar la seva entrada a Oxford, cosa que evidentment aconseguí plenament (tot això ho explica a un llibre que estic rellegint ara Goodbye to all that un dels millors títols sobre la primera guerra mundial. Hi ha traducció al castellà).

L’altre element característic de Gales ha estat la mineria, com a quasi tota Europa en estat gairebé terminal. Moltes mines estan sent reutilitzades com atraccions turístiques. Al costat de Llandudno hom pot visitar una mina de coure dels temps neolítics. Impressiona pensar que el passadissos que creuàvem havien estat excavats amb eines rudimentàries com ossos d’animals. A Blaenau-Ffestiniog la mina és de pissarra. Fins al final de la segona guerra, aquesta era potser l’exportació més important del nord de Gales. Ara la pissarra s’utilitza molt menys i les mines estan tancades. Amb l’excepció d’uns pocs pous i transports utilitzats pels turistes per tafanejar pel seu dedins.