David Davis

David Davis ha estat fins fa poc dies, l’equivalent al ministre d’interior al gabinet a l’ombra de David Cameron. Des de fa pocs dies ha esdevingut el protagonista de l’escena política britànica després d’haver renunciat al seu escó per forçar una elecció parcial que permeti, al menys als votants de la seva circumscripció, pronunciar-se entorn de la nova llei aprovada pel parlament que permet mantenir en presó sense càrrecs, 42 dies als sospitosos de terrorisme, una iniciativa del govern de Brown aprovada gràcies a la col·laboració dels unionistes nordirlandesos que aportaren els vots necessaris per a suplir la rebel·lió d’alguns diputats laboristes. La iniciativa de Davis està suposant mals de cap tant pel cap de govern com pel cap de l’oposició. Pel primer, perquè evidentment hagués preferit que no es parlés més de la qüestió i perquè ara el seu partit sembla que ha de prendre una decisió amb pocs precedents: renunciar a presentar el seu candidat a la circumscripció de Davis, cosa facilitada pel fet que el possible candidat laborista està en contra de la llei. Seria una manera de defugir una evident divisió del partit que es faria palesa sí com han anunciat alguns membres del partit laborista fan campanya a favor de Davies. La situació no és però fàcil per a Cameron que de fet ha rellevat Davies del seu lloc al govern. Cameron és un seguidor del Blair del 97 i per tant, tant com pugui, ha d’intentar no parlar de qüestions serioses com seria fitxar la posició del seu partit a la qüestió de la defensa dels drets individuals. D’altra banda, Cameron sap que dues terceres parts del britànics estan a favor de la proposta de Brown (com dirien alguns, al capdavall, es tracta de terroristes) i per tant estem a un àmbit on sembla haver més a perdre que a guanyar. De fet, un possible rival podria ser un antic editor de The Sun, el diari més clarament defensor de la proposta de Brown i també el de més tirada al Regne Unit, el qual ha manifestat que la llei potser és queda curta i que si cal, hauríem d’anar als 420 dies. La major part dels polítics han considerat a Davis un egocèntric, romàntic, desorientat. L’opinió del públic que es manifesta als blogs, cartes als lectors, etc ha estat en general del tot oposada. El divorci entre polítics professionals i els seus votants no és només un problema català. La qüestió és fonamental des del meu parer. La tradició liberal és potser el patrimoni més valuós d’aquest país i seria una pena, no només pel Regne Unit, que es perdés.