Let's get lost

Let’s get lost és el documental que sobre Chet Baker va rodar el cineasta Bruce Weber molt poc abans de la mort del músic a Amsterdam, en circumstàncies que mai no han estat del tot clares. El documental barreja documents i testimonis de l’època més activa de Baker, els cinquanta i els seixanta, amb entrevistes a familiars propers i al mateix músic, molt i molt envellit. Tot el documental està així presentat en un blanc i negre molt saturat, amb pocs matisos de gris, que constitueix un marc ben adient per a la presentació. Baker és interessant una mica com a contraexemple del que parlava fa uns dies quan comentava el llibre de Sennet. Baker era un individu amb un talent innat que va desenvolupar només de manera molt relativa. Les seves hores d’assaig i pràctica eren les mínimes i sovint nul·les. Crec que la seva carrera reflecteix això i que la frescor que la seva manera de fer amb la trompeta caracteritzava les gravacions dels cinquanta, quan compartí l’escenari amb saxofonistes com Gerry Mulligan o Stan Getz es va anar perdent amb el pas del temps. Els treballs dels últim temps tenen poc interès en ell mateix i de fet, pel que presenta la pel·lícula i el que jo mateix recordo, els darrers dies els dedicà molt més a cantar, en un estil sense dubte propi i personal més que brillant, que no pas a tocar la trompeta. Això no és gaire diferent potser d’altres figures del jazz, aquest eclipsi després d’un període d’esplendor creatiu, però el seu cas n’és un dels més clars. Baker potser no ha estat el més gran, però juntament amb Bird ha estat potser el més mitificat. La pel·lícula reflecteix aquest fet i és en ella mateixa un element important en aquest procés de mitificació. Evidentment aquest caràcter té relació amb altres aspectes no estrictament musicals, com el seu aspecte físic, era una mena de James Dean del jazz, com a la seva publicitada i permanent addicció a les drogues, un tipus de publicitat gens negatiu en aquell moment, quan el consum de drogues era en molt sentit prestigiós. El film permet veure alguns materials curiosos com la seva presència en musicals italians de començaments del seixanta, acompanyat de la impagable presència d’Adriano Celentano (protagonista també de nombrosíssimes “italianades” adients per a omplir els programes dobles del cine i actor secundari a La dolce Vita de Fellini). No es fa esment en canvi a la ciutat de Barcelona, on ell confessava a la seva autobiografia que havia passat un dels anys més feliços de la seva vida amb un lloc plaent per tocar, el Jamboree, i la complicitat d’uns farmacèutics que no feien mai preguntes.