Youth without youth

Coppola ha trigat més de deu anys en fer una pel·lícula que potser serà la cloenda d’una carrera que comença essent molt brillant i que després va anar perdent en força i qualitat. El seu darrer títol Youth without youth és una coproducció entre diversos països europeus que té com a fonament literari textos de Mircea Eliade. La pel·lícula em sembla simpàtica, interessant però també en un cert sentit insuficient. Les raons dels primers adjectius són clares a hores d’ara. Fer una pel·lícula centrada en temes metafísics com l’exploració de la interrelació entre matèria i esperit o el caràcter il·lusori del temps, tot tornant al tema d’ahir, és francament intempestiu i valent. També resulta oportú el tractament de les dificultats de compatibilitzar la reflexió intel·lectual amb allò que hom anomena comunament vida (un tema també intempestiu quan l’espècie dels intel·lectuals pertany a hores d’ara al gènere dels vividors). Amb tot però al film li manca pel meu gust intensitat, tot es veu sempre com molt llunyà i segurament l’estructura narrativa suggereix una complexitat que tampoc no és tan gran. En tot cas sense explicar res de l’argument dir que l’estructura general de la narració, es correspon a una de les històries preferides de Borges. Dit això, deixaré el dietari per uns dies, els propers, que no seran londinencs. Espero que tothom celebri com cal el solstici d’hivern i un any vinent prosper, refutant el criteri dels economistes i altres menes de futuròlegs.

Temps

L’any 2022 faré seixanta anys. Em sembla una data brutal i remotament llunyana. L’any 1980 vaig deixar l’institut per anar a la Universitat. És un temps proper que en molts aspectes segueix essent viu, poderós fins confrondre’s amb un present del que és l’arrel, tot i que per exemple, quan en faig una referència a classe pels meus alumnes sigui indistingible de l’edat mitjana. No tinc estratègies per fer-los sortir del seu error. Sé però que l’evidència aritmètica aquí no té res de certa i que si el temps ha de ser alguna cosa, només pot ser una il·lusió.

Gene Tierney

Allò que deia abans

Joseph Leo Mankiewicz

Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.

Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.

The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.

Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.

Gràcia

El fet paradoxal per excel·lència és que segurament Déu no existeix, però és innegable l’existència de la Gràcia.

Mil cretins

He llegit amb gust, com sempre, el darrer llibre de Monzó. A hores d’ara parlar de Monzó no és cap descobriment i potser això ho prova el fet que vaig comprar el llibre en un lloc tan poc favorable a la llengua catalana com l’aeroport de Barcelona. He fruït de les dues parts del llibre, la primera, composada de narracions més llargues, i la segona de contes molt breus sovint d’una sola pàgina. Entre tots els contes hi ha però un que m’ha fet una profunda impressió, l’arribada de la primavera. No és tant una història com la descripció d’una situació. La d’un home enfrontat a la decadència irreversible però lenta fins a l’extenuació d’uns pares cansats de viure però amb por de morir. Allò que m’ha impressionat no és segurament un criteri que podem considerar literari, però prou important per la meva aproximació personal a qualsevol text. Em refereixo al caràcter essencialment vertader d’allò que se’ns explica. Una veritat que va més enllà de les circumstàncies personals que pugui estar vivint l’escriptor. D’alguna manera el drama viscut per aquest home que no té nom, és el primordial del nostre temps ja estem destinats a viure-ho com a espectadors, com a protagonistes o potser a la llarga en ambdós papers. Una situació on segurament es condensa moltes de les contradiccions inherents a un progrés civilitzador que s’ha preocupar molt per allargar la vida però no gaire per donar-li sentit.

la fi del CAP

Llegeixo a El Pais la notícia de la desaparició del CAP, que en pau descansi! No crec pas que ningú no el trobi a faltar gaire. Jo personalment hi vaig passar alguns dels moments més avorrits i inútils de la meva vida. Com quasi tot el que passa al mon de l’educació, aquest no serà segurament un canvi per millorar, encara que en aquest cas empitjorar serà difícil. En seran però capaços. L’alternativa és un master, suposo que a preus de mercat reals i no polítics, que durarà un any i que serà impartit per teòrics del tot aliens a la realitat de les aules. Els nous professors tindran menys coneixements, un any menys de carrera, però més adoctrinament ideològic. Gens imprevisible però trist!

Ban the bard

Fa uns dies parlava de la meva admiració pel muntatge de la RSC del rei Lear i per l’obra de Shakespeare en general. Tanmateix la universalitat en el gust no existeix. Ahir vaig veure una de les manifestacions més curioses que he vist a la meva vida. Fou al Globe, al costat del riu. Quatre persones, dues noies molt rosses i dos nois negres, es manifestaven demanant la prohibició de Shakespeare. Era una manifestació silenciosa i feien cara de molt emprenyats. Els motius eren que les obres del poeta anglès estan plenes de sexe, violència, i situacions moralment injustificables (la qual cosa no és certament mentida) Alguns passavolants van intentar dialogar amb ells, però sense èxit. Tot i que tampoc crec que els hagi fet efecte l’observació de què no hi ha cap llei al Regne Unit que t’obligui a comprar llibres de Shakespeare o a mirar alguna de les seves obres. No em sembla que combreguessin en aquesta lògica.

Brown i Capello

Ahir les dues notícies en portada de The Sun informaven d’un altre dia negre pel Regne Unit. D’una banda el fitxatge com a entrenador de l’equip nacional de F. Capello. L’altra dia parlàvem de Sleuth que és un bon testimoni per mostrar allò que un cert i abundant tipus d’anglès pot pensar d’un italià ( d’un europeu en general). Ara un dels elements de cohesió identitària del país ha de ser lliurat a un italià perquè el fet és que a Anglaterra no hi ha cap entrenador anglès de primera línia. L’exigència mínima per Capello és guanyar el mundial, una pretensió potser arrauxada si considerem que el fet cert és que l’actual equip no ha estat capaç de classificar-se per l’Eurocopa. La segona notícia estava donada en primera persona del plural, “no ens rendirem” i feia referència a la firma per Gordon Brown del tractat de Lisboa. La tesis de The Sun és que Brown no ha fet el referèndum promès i que el Regne Unit ha tornat a embolicar-se en aquest lloc, la unió europea, d’on hauria de sortir ben ràpidament. Els sentiments aniteuropeus tenen un camp de conreu a l’ambigüitat amb la que els polítics tracten tot allò referent a la Unió Europea. Mentre tant la vida quotidiana continua. Ahir al vespre era impressionant els dispositius policials i de seguretat que hi havia al carrer a una hora tardana com les onze. No era per que s’esperessin manifestacions en contra de Capello o Gordon Brown, simplement el motiu és que ahir era la nit de l’any que es fan més festes d’empreses, és a dir on es beu més i a partir d’aquí pot passar de tot.

King lear

La Royal Shakespeare Company està representant aquest mes a un teatre prop de Covent Garden, King Lear. Si Shakespeare és una de les cimeres de la literatura, King Lear ho és en un sentit absolut. Només alguns diàlegs de Plató el poden superar en el seu examen de la situació humana. Un muntatge de primer ordre requereix una figura amb autoritat que l’encapçali. En aquest cas la figura és Ian Mckellen, popularment conegut pel seu paper de Gandalf a la trilogia del senyor dels anells. Mackellan no decep. Fins arribar a aquesta ciutat mai no havia plorat a un teatre. Dimecres passat no vaig poder contenir les meves llàgrimes mentre Mckellen feia la seva última escena, duent en braços el cadàver de la seva filla Cordelia. Fou un moment màgic dels que justifiquen viure a Londres i l’existència en general. Fora injust però destacar-ne Mckellen per sobre de la resta del repartiment. La maquinaria era perfecte i ningú no estava fora de lloc. Em va impressionar especialment un actor que no coneixia, Ben Megjes, que fa al paper d’Edgar una explosió de vitalitat. Vaig topar per primera vegada amb el Rei Lear mentre feia segon de carrera, quan en M.A. Granada ens explicava el paper de l’astrologia a la cultura del segle XVI. El tema apareix quan Edmund es riu de la fe cega del seu pare a les opinions dels astròlegs, tot fent una reflexió sobre la feblesa dels humans que prefereixen atribuir a la cursa dels estels les seves imperfeccions. Això hi és, però representa només un element petitíssim, minúscul de l’obra que directament o indirectament acaba tractant tots els temes fonamentals de l’existència humana: el sentit del poder, l’envelliment, els vincles familiars, la necessitat o la superfluïtat de la fe, l’ambició ... Com sempre he llegit l’obra abans de veure-la i l’edició de Penguin té una bona introducció de Kiernan Ryan on es pregunta que pogueren sentir els membres de la Cort del primer rei Estuard quan van veure representada l’obra per primer cop. La imatge d’aquest actors representant enfront del rei el qüestionament més radical de la naturalesa divina del poder, un dels temes essencials de l’obra, és paradoxal i inquietant. De fet, l’obra malgrat la seva popularitat actual ha estat durant dos segles representada amb importants modificacions. Fins a començaments dels segle XIX no es va respectar el text shakesperià i es preferia acabar amb un final feliç on Cordelia no moria i tampoc el seu pare, que recuperava la corona. Pel gust del XVIII, la mort de la filla més jove era un acte de barbàrie gratuït i en un cert sentit impiu. Recordem que el text de Shakespeare enllaça una pregaria als Déus dels pocs personatges supervivents amb la darrera entrada del rei. King Lear és una reflexió sobre l’artificialitat i la buidor del poder i així si voleu una peça cabdal de la teologia política, però també es pot veure com un anticipació de la literatura de l’absurd del segle passat, amb la passejada erràtica de Lear acompanyat del fidel Kent i el bufó, en una nit turmentosa explorant els límits del sentit en el dir, com una exploració de la correspondència entre el microcosmos i el macrocosmos, o com una representació d’un drama que d’alguna manera es viu a totes les famílies, potser la lectura més feta des la contemporaneïtat, una lectura que minimitza la riquesa de l’obra però és també l’adient per una època en ella mateixa petita

John E. Millais

John Everett Millais és un dels pintors més importants del XIX anglès, potser el més significatiu de la generació següent a Turner. Membre de la germandat pre-rafaelita i molt vinculat al teòric John Ruskin, la seva dona Effie havia estada casada primer amb Ruskin. La seva carrera fou llarga i plena d’èxit, tot i que no gaudí gairebé mai d’encàrrecs de la casa reial. La Tate Britain li has estat dedicant una exposició antològica partint de l’ample fons del que disposa i d’obres que es poden veure a altres museus britànics. La sales més interessants són pel meu gust, la primera i la última. A la primera hi ha les mostres de la seva connexió amb els pre-rafaelites. En aquesta sala ha estat ubicat el retrat d’Ofelia que és potser la seva obra més coneguda i que normalment ja es pot veure a la Tate. És un testimoni interessant d’un grup de pintors que volien ser deliberadament arcaics per les seves propostes i que eren radicalment moderns per la justificació que feien de la seva pràctica artística des d’un programa teòric-estètic. La darrera sala està dedicada als paisatges escocesos que constituïren el seu motiu favorit, exercitat a les seves vacances quan fugia dels seus treballs més comercials. Són quadres normalment de gran format, que excel·leixen en la recreació d’una lluminositat molt original i al mateix temps molt propi de la tardor a les terres del nord de l’illa. Entre mig hi ha una mica de tot. Obres més reeixides i d’altres més convencionals, sempre però amb un grau de destresa tècnica considerable. El retrat té molt sovint un interès limitat. Són un objecte molt trillat i sovint acaben essent simplement ridículs, com ja advertia Pla dels retrats fotogràfics. Alguns dels de Millais sense caure en aquest extrem són intranscendents; d’altres com el que pintà de Ruskin , amb el rerefons d’una cascada, són excel·lents, com molts dels que tenen com objecte noies en el trànsit de l’adolescència a la joventut. El que més copsa la meva atenció fou el dedicat a una noia sonàmbula. Proper a la teoria desenvolupada a finals del nou-cents anglès de l’art per l’art Millais hagué de veure la utilització d’un dels seus quadres, un retrat del seu net fent bombolles de sabó, com a motiu publicitari. Tot i que intenta recórrer a la justícia fou debades. No havia pensat mai a fer cap copyrigth, cosa que el defineix definitivament com un artista del passat.

Capvespre

Ahir a la tarda per motius preventius faig una migdiada abans de dirigir-me a l’institut on tinc una reunió de la CCP per parlar del projecte educatiu de centre. Em desperto a les quatre i ràpidament prenc el camí de Portobello. És l’hora foscant i veig un cel completament extraordinari. Ahir fou un dia molt fred, no devíem passar de cinc o sis graus, però aquesta mena de dies a Londres sovint tenen la contrapartida d’un cel clar. Ahir això és complí de la manera més superlativa possible. No hi havia ni un núvol la puresa del blau era absolut i contrastava poderosament amb els altres colors que sorgien al crepuscle, ocres i grocs. Un to elèctric del blau es mantingué quan ha passava de quarts de cinc i normalment ja és del tot fosc. Això és una de les coses que enyoraré de Londres quan me’n torni. Aquesta possibilitat inaudita de ser-hi a una ciutat i gaudir de l’espectacle del cel, els pocs dies que no és núvol. A l’institut després suporto estoicament les consideracions sobre el projecte educatiu del meu director. Seria fàcil reviure aquí el contrast entre els dos infinits, però seria en una línia més pascaliana que no pas kantiana.

Sleuth

Sleuth és el remake fet per Kenneth Brannagh del darrer film que realitzà Mankiewicz a finals dels anys setanta. Jo soc un gran admirador del film de Mankiewicz des que el vaig veure quan feia COU a Televisió. Per això vaig assistir al cine amb temor i una certa perplexitat perquè malgrat la tendència als remakes, hi ha clàssics que no es toquen. Aquesta perplexitat era un cert sentit infundada perquè pels britànics, el director d’All about Eve està lluny de ser un clàssic com ho és pels francesos. Fins i tot l’article vindicatiu aparegut al Guardian el darrer cap de setmana, únicament deia del seu darrer film que havia estat un gran èxit comercial i no deia res dels dos anteriors que en un cert sentit constitueixen una trilogia i que són indispensables per acabar d’entendre la seva proposta. Aviat, tornaré sobre Mankiewicz a aquest bloc perquè aquest mes la seva obra esta sent revisada al NFT. Sobre el film dir que la por m’ha semblat justificada. La nova pel·lícula és, sent generós, fluixeta. Molt més curta que l’original està mancada de quasi tots els detalls que fan la primera interessant. Durant les dues primeres parts segueix prou fidelment però simplificant la trama de la primera i quan intenta donar un gir nou a l’argument aquest esdevé més aviat ridícul. Els canvis però potser són il·lustratius de la nostra perspectiva de la realitat. Allò que feia interessant la confrontació entre Olivier i Caine a la primera era el seu caràcter de presentació metafòrica de la lluita de classes; ara Caine i Law parlen un anglès molt semblant, no tenen gustos essencialment diferents i, això sí, el vell té més diners que el jove. En un món més simple, la subtilesa del diàleg del film de Mankiewicz ja no és necessari. No s’acaba de veure gaire clar perquè calia cercar un premi nobel, Harold Pinter, per fer un guió que és tan poca cosa. Jo no crec del tot a la política d’autors, però el fet cert és que la primera versió es fruïa molt més després d’haver vist totes les pel·lícules de Mankiewicz i de poder reconèixer els temes característics de tota la seva carrera. El primer Sleuth era un final extraordinari per a una carrera de primer ordre, del director que millor ha fet parlar als seus personatges a la història del cinema, el segon Sleuth és sobretot un vehicle de promoció d’un Jude Law que no per casualitat és el productor de la pel·lícula.

Dies de fracàs

Fora d’aquest dietari fa molts de temps que he deixat qualsevol projecte d’escriptura. No especialment per manca d’idees. Pensar en llibres que podria escriure és una de les coses que més em distreu. Molt més que no pas escriure’n. El cas però és que des del començament del curs passat vaig imposar-me una treva per centrar-me en una qüestió de caràcter més pràctic. Fer els passos endavant que calguin per treure’m el Proficiency i donar un xic de versemblança a les afirmacions dels amics i coneguts que després de tres anys vivint a Londres ja dec dominar del tot l’anglès. Ara, però ,no puc més, plego. No em veig capaç de seguir amb això. No faré l’examen i m’acontentaré amb anar fent amb el que sé com fins ara. La dificultat intel·lectual que se’m planteja és quina ha estat la causa d’aquest fracàs. Si un afebliment, provocat per l’edat, de les meves capacitats intel·lectuals o una anèmia de la voluntat. Allò més probable és una conjunció de les dues causes. On verra bien! També he plegat dels curs de guió. Després de dos mesos mai no he acabat de trobar-me. No és només el problema ja expressat en aquest bloc de les meves limitacions per inventar-me una història. El nostre professor va organitzar el curs com un taller de treball i el cas és que trobo horribles tots els esborranys que hem anat llegint. Estem a un punt de la història on la humanitat ja no pot carregar amb el pes de tanta creativitat. No tinc prou anglès com poder expressar una opinió mitjanament sincera sobre el que em semblen aquestes històries sense perdre l’aparença cortès que és fonamental no perdre mai. Tot plegat aviat espero poder tenir molt més temps i mentrestant tenir també alguna idea de que fer amb ell.

Pontificacions

Un dels tòpics més repetits a la meva vida ha estat la consideració que és impossible ser nacionalista i d’esquerres, ja que ambdues concepcions són del tot antitètiques, l’esquerra es fonamenta per principi en un ideari que no es vol confinar a cap marge i que tendeix a l’humanitarisme i a l’internacionalisme. Em sembla que això ha tingut a veure poc amb les pràctiques reals de l’esquerra de debò quan ha governat però en el reialme de les idees pures l’equació implícita potser funcionava més o menys. En tot cas en el context actual on l’esquerranisme és una posició merament verbal tampoc té gaire importància. Més interessant em sembla el fet que ara efectivament s’esdevé tot el contrari. Allò que sembla impossible és ser de dretes, entenent en aquest sentit el neoliberalisme, i nacionalista. Els mecanismes que posa en marxa l’ajustament neoliberal són es vulgui o no es vulgui necessàriament revolucionaris; qualsevol frontera, política o teòrica esdevé un obstacle, que ha de ser remogut El neo-liberalisme vol espais grans que han d’acabar essent homogenis. Em sembla que no s’ha meditat prou des de Catalunya l’experiència britànica que va acabar amb un resultat paradoxal: el triomf de Thatcher va significar l’allunyament més llarg que mai han tingut els conservadors del govern (quan de fet si mirem la trajectòria del segle XX era el partit “natural” de govern a la Illa). També resulta interessant el fet que l’admirat nacionalisme de Salmond es desenvolupi duent a terme les polítiques més marcadament socialdemòcrates del continent europeu.

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford

The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford és el precís títol de la pel·lícula d’Andrew Dominik que ha estat estrenada fa no gaire dies a aquesta ciutat. És un film important, del tot recomanable, tot i que vaig patir de valent durant la seva projecció perquè els diàlegs de la part central, on s’explica la descomposició de la banda, em resultaren molt difícils. És una producció important protagonitzada per una superestrella del Hollywood actual, Brad Pitt i amb un equip de producció que inclou gent com Riddley Scott, el seu germà Tony, o David Valdes, el productor executiu de la per molts mítica Unforgiven. De fet, l’acomiadament del gènere d’Eastwood és una de les influències més clares en aquest film que recull com a central un dels temes de la pel·lícula dels noranta: la influència dels mitjans de comunicació de masses a la història de l’Oest americà. Recordareu que a Unforgiven aquest tema era desenvolupat mitjançant el personatge de l’escriptor que és primer el biògraf de Bob l’anglès i desprès del marshall interpretat per Gene Hackman. La mitificació de la conquesta americana de l’Oest és simultània al desenvolupament històric real dels fets i des de Liberty Valance hom no pot fer cap western que no tingui una certa consciència d’aquest fet. En aquest cas, l’assassí Robert Ford és un jove, pràcticament un nen quan dispara sobre Jesse James, que ha crescut llegint novel·letes entorn dels fets i les aventures de James. A una de les seves primeres aparicions veurem com conserva un calaix ple d’aquests escrits. Ens situem així en un terreny adient per a l’especulació en un sentit girardià, Jesse és clarament el mediador de Robert., i tant un com l’altre actuen des de la lògica de saber que les seves vides no els pertanyen del tot sinó que són part d’un espectacle mediàtic. L’altra gran influència és la del heideggerià Terence Malick, en concret el seu ús del paisatge que ja no és, com al Western clàssic, un rerefons de l’acció, sinó que en un cert sentit és el seu eix central. No m’agrada gens explicar l’argument de les pel·lícules, però no deu ser cap sorpresa explicar que el film no acaba amb la mort de Jesse James i que vaig seguir la última part amb un interès extraordinari. De fet, em va recordar molt alguns contes de Borges, sempre obsedit amb el tema de les dubtoses relacions entre els herois i els traïdors. La banda sonora de Nick Cave és de les millors que he escoltat als darrers temps i Cassey Affleck fa una interpretació extraordinària com a Robert Ford,un no ningú acostumat a viure a l’ombra i a la humiliació. Cada deu anys més o menys els americans han fet una pel·lícula sobre Jesse James; així hem vist un Jesse James transfigurat en heroi de l’ideari del New Deal, Tyrone Power a la versió d’Henry King, o portaveu de la inquietud del jovent americà dels cinquanta, Robert Wagner a la versió de Nicholas Ray. Brad Pitt ens ofereix un Jesse James cansat i desarticulat interiorment, una figura construïda del tot sobre el domini i la exclusivitat de l’instint tanàtic

Tutankhamon al Dome

Ahir vaig anar per primera vegada al Milenium Dome, l’ultramodern edifici que fou un dels fracassos simbòlics de Toni Blair. Un edifici ultramodern dissenyat per Richard Rogers, on s’invertiren 800 milions de lliures sense que ningú sabés ben bé quina era la utilitat de l’edifici. En tot cas és la cúpula més gran del món. Està situat a Greenwich a la vora del riu i a una milla i mitja del parc. És fàcil arribar-hi perquè hi ha una parada de la Jubilee line, que personalment m’agrada més que l’edifici, el qual no m’impressiona especialment. Ara el Dome ha recobrat vida gràcies a la companyia telefònica O2 que ha reconvertit part de l’edifici en una sala de concerts on per exemple aquest mes actuaren les Spice Girls, reunificades per felicitat dels tabloides i d’una bona part del públic britànic, tot i que sembli difícil de creure. Ahir hi havia molta gent i l’ambient em va recordar una mica el del Maremagnum barceloní quan el van obrir i estava de moda. La part central és un “carrer” ple de restaurants que a les set de la tarda estaven plens de gom a gom mentre la gent feia cua esperant una taula lliure; un esport, fer cua als restaurants, que als anglesos els hi agrada molt i que jo soc incapaç de practicar. El motiu de la meva visita era l’exposició organitzada entorn de la figura de Tutankhamon on es mostren molts dels objectes trobats per Howard Carter quan obrí el seu sepulcre tancat més de tres mil anys. Hi ha moltes peces interessants, però s’han quedat a El Caire la mòmia, cosa comprensible atesa la raonable política en aquest sentit del govern egipci, i la mascara funerària, cosa més incomprensible perquè la publicitat suggereix molt clarament la presència d’aquest objecte meravellós i fascinant. Això fa que la relació entre l’exagerat preu de l’exposició, quinze lliures el dies feiners, vint els festius, i allò que veus no resulti del tot satisfactòria, especialment a una ciutat on hi ha un museu com el britànic que és del tot de franc. L’exposició però estava ben presentada i oferia una informació adient no només sobre la figura del jove faraó sinó sobre tota la divuitena dinastia.

Estimats Marc i Júlia

Estimats Marc i Júlia avui és el vostre primer aniversari, MOLTES FELICITATS! Jo estic molt lluny però penso amb vosaltres amb un xic d’enyor per això, però també amb satisfacció, perquè sé que tot ho esteu fent bé i que tothom pren cura de vosaltres i us estima. Fa poc vaig veure una pel·lícula que tenia un protagonista molt semblant a vosaltres es deia Timothy i és molt més gran, de fet podria ser el vostre avi, però la màgia d’un invent que encara no forma part de les vostres vides, permet veure-ho com era i avui sou vosaltres. Timothy va néixer quan acabava la guerra més horrible segurament que hi ha hagut mai i el seu futur era un interrogant complet. Ningú no sabia que passaria al mon després d’aquesta guerra, però el senyor que feia la pel·lícula, que es deia Humphrey, estava convençut, i molts amb ell, que Timothy es mereixia un mon millor on això no tornés a passar. Per tal d’assolir-ho molta gent es va deixar, literalment, les seves vides. Molts pensen que ho van assolir. Timothy ha viscut, viu, en un mon on la fam com a problema ha deixat d’existir i no ha hagut de passar mai cap nit a un refugi antiaeri, tot i que el seu país si ha fet guerres inútils i malvades a llocs llunyans. Aquest ha estat també meu món i els dels vostres pares. D’altres no ho veuen tant clar que tot hagi anat bé, però ja tindreu temps d’aprendre que de punts de vista n’hi ha molts i cap és clarament la veritat. Allò important però és que molta gent estava d’acord en que Timothy i tots els altres nadons es mereixien fer el màxim esforç possible. Ara no sé pas si el consens és tan clar i tinc seriosos dubtes sobre el món que els vells us anem a deixar. Em sembla que quan sigueu grans ens podreu fer molts retrets a les generacions precedents, segurament menys generoses i més egoistes que les que construïren el mon de Timothy. Així doncs a les felicitats hem d’afegir el demanar perdó, perquè tot sembla indicat que us tocaren pagar factures de coses de les que no haureu arribat a fruir. En tot cas, però gràcies per existir, per aportar allò que és més valuós a la vida i per la vostra exigència que ens obliga a defugir el se me’n fotisme, la indiferència, la mandra, el nihilisme ....

Pòster bèl·lics

El Imperial War Museum ofereix des del mes passat una exposició de pòsters bèl·lics. Dissabte varem estar badant una estona. L’exposició era interessant des de molts punts de vista. De fet, fora dels més típics del mon anglosaxó i dels produïts amb motiu de la guerra civil, la major part m’eren del tot desconeguts. El ventall era molt ample, començava amb la primera guerra mundial, seguia amb els conflictes d’entreguerres, després amb la segona guerra mundial i acabava amb els pòsters fets pels pacifistes antinuclears dels vuitanta i els fets contra la guerra d’Irak. En aquesta trajectòria el pòster ha canviat de bàndol en un cert sentit. Mentre que fins al 1945 la seva elaboració i distribució era un afer eminentment governamental, després han estat grups d’oposició els que l’han utilitzat, en part per l’abaratiment i disponibilitat de les arts gràfiques i també perquè el poder ha pogut disposar de mitjans molt més contundents. Potser la part més interessant és la corresponent a la primera guerra mundial on és sorprenent el contrast entre els pòsters anglosaxons, dissenyats seguint el que començava a ser el llenguatge propi de la publicitat, i els pòsters alemanys i austríacs clarament arrelats a la tradició modernista, amb un caràcter un punt elitista, sense concessions a l’utilitarisme o al populisme. No hi havia però cap part mancada d’interès, en molts cassos artístic, l’aportació de l’avantguarda soviètica es fa palesa en alguns dels primers pòsters propagandistes de la revolució abans que Stalin decidís apostar pel realisme socialista, o històric. En aquest sentit eren interessant el testimoni gràfic d’experiències històriques oblidades com la fracassada revolució comunista hongaresa, gràcies al qual Hollywood va tenir un actor carismàtic per fer de comte Dràcula, o la deliberadament oblidada experiència històrica de la França de Vichy. Especialment interessant era la propaganda dels nazis o dels governs filonazis que es presentaven a ells mateixos com els defensors de l’europeïtat. Sense fer pàtria però és obvi que un dels pòsters més assolits des de tots els punts de vista té un autor català, Català i Roca. Em refereixo al famós pòster on un peu calçat amb una espardenya aixafa una creu gamada. Un missatge deliberadament simbòlic i malaurada i involuntàriament literal.

Dret a decidir

Avui sembla que hi ha convocada una manifestació que potser serà molt important, o segurament no, sobre el dret a decidir. Plantejat així sembla que al rerefons hi ha una concepció del dret, més aviat difusa, però sobretot del que suposa prendre una decisió (sembla que la decisió hauria de venir primer). En tot cas ho llegiré pels diaris (no per El Pais que avui no diu res sobre la manifestació) i ho viuré del tot des de fora, des de lluny. Un punt de vista des del qual, cal confessar-ho, tot resulta més aviat divertit, però també perillós, perquè la realitat és que no hi soc fora, i jo també formo part d’aquest país petit, desgraciat i un punt risible.