Capvespre

Ahir a la tarda per motius preventius faig una migdiada abans de dirigir-me a l’institut on tinc una reunió de la CCP per parlar del projecte educatiu de centre. Em desperto a les quatre i ràpidament prenc el camí de Portobello. És l’hora foscant i veig un cel completament extraordinari. Ahir fou un dia molt fred, no devíem passar de cinc o sis graus, però aquesta mena de dies a Londres sovint tenen la contrapartida d’un cel clar. Ahir això és complí de la manera més superlativa possible. No hi havia ni un núvol la puresa del blau era absolut i contrastava poderosament amb els altres colors que sorgien al crepuscle, ocres i grocs. Un to elèctric del blau es mantingué quan ha passava de quarts de cinc i normalment ja és del tot fosc. Això és una de les coses que enyoraré de Londres quan me’n torni. Aquesta possibilitat inaudita de ser-hi a una ciutat i gaudir de l’espectacle del cel, els pocs dies que no és núvol. A l’institut després suporto estoicament les consideracions sobre el projecte educatiu del meu director. Seria fàcil reviure aquí el contrast entre els dos infinits, però seria en una línia més pascaliana que no pas kantiana.