Pontificacions

Un dels tòpics més repetits a la meva vida ha estat la consideració que és impossible ser nacionalista i d’esquerres, ja que ambdues concepcions són del tot antitètiques, l’esquerra es fonamenta per principi en un ideari que no es vol confinar a cap marge i que tendeix a l’humanitarisme i a l’internacionalisme. Em sembla que això ha tingut a veure poc amb les pràctiques reals de l’esquerra de debò quan ha governat però en el reialme de les idees pures l’equació implícita potser funcionava més o menys. En tot cas en el context actual on l’esquerranisme és una posició merament verbal tampoc té gaire importància. Més interessant em sembla el fet que ara efectivament s’esdevé tot el contrari. Allò que sembla impossible és ser de dretes, entenent en aquest sentit el neoliberalisme, i nacionalista. Els mecanismes que posa en marxa l’ajustament neoliberal són es vulgui o no es vulgui necessàriament revolucionaris; qualsevol frontera, política o teòrica esdevé un obstacle, que ha de ser remogut El neo-liberalisme vol espais grans que han d’acabar essent homogenis. Em sembla que no s’ha meditat prou des de Catalunya l’experiència britànica que va acabar amb un resultat paradoxal: el triomf de Thatcher va significar l’allunyament més llarg que mai han tingut els conservadors del govern (quan de fet si mirem la trajectòria del segle XX era el partit “natural” de govern a la Illa). També resulta interessant el fet que l’admirat nacionalisme de Salmond es desenvolupi duent a terme les polítiques més marcadament socialdemòcrates del continent europeu.