Curs de directors

El pais informà la setmana passada de la bona recepció dels cursos de formació de directors d’instituts. Sí els tribunals de justícia competents no ho impedeixen aquesta mesura potenciarà la funció directiva fent-la decisiva a la tria de personal. El control del professorat pel director serà llavors molt estret i es suposa que els vilipendiats professors de secundària deixaren de fer el manta. La mesura com tota la política del departament té un caire neoliberal i és sabut que a l’univers ideals dels neoliberals els sindicats no existeixen. A Catalunya però si existeixen i estan organitzats com a grup de pressió des de fa temps (en el cas de CCOO a més amb molta afinitat de fons amb l’administració). Tot plegat fa pensar que la mesura pot tenir l’efecte, gens desitjable per a uns neoliberals convençuts, d’acabar enfortint alguns sindicats. Si aquest assoleixen el control d’una bona quantitat de direccions, llavors l’afiliació passarà a ser considerada per molta gent com un pas important per tenir feina o per tenir el lloc de treball desitjat un cop suprimit els concursos de trasllats. De fet, així es com opera CCOO a l’exterior sense que estigui provat, ni sigui del tot cert, que ells poden donar places. Potser no seran sindicats sinó directament partits polítics. De fet, així es com fan la selecció de personal molts ajuntaments. Aquesta, segons la lliure premsa del país, la gran recepta per la millora de l’ensenyament. Espero, pel bé del país, que en el futur la qualitat de les nostres institucions educatives sigui una mica més alta que la dels nostres diaris (els quals generalment ja trien el seu personal per aquest mètode). És difícil pensar entre nosaltres amb la lògica del país campió de la lliure empresa. Si a Catalunya de suecs, no hi ha gaire, d’anglosaxons tampoc (i els que hi ha només estan per fer de professors) mentre que, en canvi, els nostres lligams històrics amb Sicília i el sud d’Itàlia són del tot evidents.

Tunbridge Wells

Tunbridge Wells és una petita ciutat a uns 40 km. de Londres. Conegué temps d’esplendor a l’època georgiana quan les gents benestants de Londres hi anaven a prendre les aigües. Ara és una de les ciutats que centralitzen serveis del rural comptat de Kent. Manté algunes mostres de la seva glòria antiga com el passeig amb porxos de the Tiles reflectit a les fotos i és un aparador d’aquesta Anglaterra que té com a opció electoral única el color blau i que et dona de vegades la impressió no sols de que és un país diferent a Londres sinó un altre planeta. En tot cas un lloc ben agradable per fer un tomb i passar un cap de setmana com fou el nostre cas.

American Madness

American Madness fou un film rodat per F. Capra per Columbia a l’any 1932. És un dels treballs per tant del període menys conegut d’aquest autor, quan encara era un realitzador assalariat d’un estudi de segona fila. Tanmateix, no és agosarat dir que American Madness és la primera obra mestra de Capra i el lloc on comença a trobar el seu estil. Amb només 76 minuts de metratge, Capra desenvolupa de manera consistent, convincent i plena de ritme, una història en la que es barregen quatre línies argumentals: la història d’amor de la jove parella formada pel braç dret del director i la seva secretària, el conflicte matrimonial entre el director i la seva esposa, gelosa del temps que el banc roba al seu marit, el conflicte entre el director i el consell d’administració, que no veu clara la política del director massa favorable a prestar diners amb poques garanties i finalment els conflictes del caixer amb un grup de gangsters després d’haver perdut 15000 dòlars apostant. Serà aquest darrer el motor de la història. El caixer ajuda els gangsters a robar el banc i això crearà problemes al jove empleat, primer sospitós, a la dona del director, triada pel caixer per fer la seva coartada, i sobretot al director del banc que haurà de veure-se-les amb el pànic dels seus clients que creuen que el banc està del tot arruïnat i amb el Consell d’administració que vol aprofitar l’oportunitat per apoderar-se del banc i imposar una política més conservadora. Com que és un film de Capra no cal dir que tot acaba bé amb un final molt semblant al d’It’s a wonderful life. No sols els final recorda el film. Com James Stewart a It’s a wonderful life, el director ha de fer front a la multitud que vol treure els diners del banc.

El 1932 James Stewart devia estar a la universitat i per tant el protagonista no fou ell sinó un actor de primer ordre però una mica oblidat perquè el sonor el va agafar una mica gran: Walter Huston, el pare de John (recordat però pel seu oscaritzat paper a The Treasure of Sierra Madre). Dinàmic i autoritari és perfecte per a aquesta estranya decisió de fer un director de banc heroi d’una pel·lícula. Com ara, segurament més, els directors de banc no eren personatges populars, des de finals de 1929, 3600 bancs, la cinquena part del total, havien fet fallida i s’havien perdut dipòsits per valor de 2500 milions de dòlars, això a un temps on pel futur només podies recolzar-te als teus estalvis. El film fou estrenat el març, tot just quan endegava la campanya presidencial de Franklin D. Roosevelt. La seva proposta central seria molt semblant a la feta pel personatge de Walter Huston quan defensava la seva política tot dient que calia posar el diner de la gent a treballar (hom calculava que hi havia cent milions de dòlars dins dels mitjons), l’única manera de que el país tornés a ser pròsper.

El canvi a la carrera de Capra fou considerable, American Madness és la primera de les seves pel·lícules amb missatge i això li agradà i fou un element definitori del seu estil, en endavant. Cal assenyalar però que Capra mai no votà a F.D.Roosevelt, cosa que si feu Robert Riskin el guionista d’aquest film i de tots els films de Capra fins a Mr. Smith goes to Washington, probablement Riskin fou tan responsable del toc Capra com el propi Capra.

Intel·lectuals orgànics

Segon una revista del sector catalanista (!) del PSC, el Joan B. Culla, que ha criticat l’insult del conseller d’agricultura als votants del CiU, és un intel·lectual orgànic. Sense entrar en el cas concret del senyor Culla, em pregunto si a hores d’ara hi ha algún que no ho sigui i, fins i tot, si té sentit parlat d’intel·lectuals fora d’una mena u altra d’organisme.

Metropolis

El BFI està projectant aquest mes una nova versió del clàssic de Fritz Lang, Metropolis. Poques vegades s’escau tant com en aquest cas l’adjectiu, perquè el Metropolis exhibit ara és radicalment diferent a tots els que s’han vist fins ara. No pas perquè se li hagi afegit música de moda o colors horteres, sinó perquè han estat afegits 40 minuts que gairebé ningú ha vist fins ara. Metropolis, malgrat el seu caràcter llegendari, no fou un gran èxit i després de la seva estrena, el film fou amputat i la distribució mundial efectuada per la Paramount es feu d’aquesta versió amputada, però a Argentina, per una aposta personal de l’empresari Adolfo Z. Wilson, s’exhibí la còpia sencera que no fou destruïda com era el costum sinó que restà a la col·lecció privada del projeccionista Manuel Peña. La col·lecció fou venuda a l’estat argentí i restà a l’oblit tot i que després de destruir la còpia en nitrat de cel·lulosa i refer-la en una de 16 mm. L’any 2001 la fundació Murnau intentà la reconstrucció del film i hagué de completar-la amb unes fotos fixes. La duració de 145 minuts amb la que s’exhibeix ara el film, després de la incorporació del material argentí, coincideix quasi completament amb la de la seva estrena alemanya.

Fora segurament inútil recordar el caràcter seminal del film. El seu poder visual és extraordinari i ha estat inspiració d’una bona part de quasi tot el cine de ciència-ficció posterior. Si a més, com en el meu cas, tens una tirada per l’art deco, encara es pot fruir més. La història, ja la primera vegada, m’interessa poquet, sense considerar el seu evident caràcter apologètic de l’incipient nazisme. Amb més temps, però la història guanya i ja no és tan palès l’esquematisme que constituïa un dels defectes del film després de la seva amputació. La part afegida correspon a inserits que milloren la continuïtat de les escenes i escenes senceres que descriuen la conflictiva relació entre el fundador de la ciutat i el científic boig. Potser el millor elogi que es pot fer del film és la fluïdesa de la narració, a partir de la meïtat el ritme és vertiginós i el 145 minuts se’m van passar en un sospir.

Gutiérrez-rubi

Estic escrivint sobre el Gòrgias. Simplificant molt, i de manera molt grollera, podríem resumir el diàleg dient que tracta d’esbrinar quin és el límit de les bestieses susceptibles de ser dites sense que et caigui la cara de vergonya. Com hom pot veure, la temàtica és ben actual. Ahir l’article d’en Juliana a La Vanguardia donava un exemple quan recollia unes declaracions d’Antoni Gutiérrez-Rubi, assessor d’imatge del president Montilla, el qual defensava la catastròfica campanya del PSC i el famós vídeo de l’orgasme amb l’argument del caràcter avançat d’aquests treballs que fan palès el pas a una nova cultura on el llenguatge polític formal ha caducat, i potser el llenguatge en general, i entrem a una cultura de la imatge. El tipus humà és reconeixible i d’idiotes n’ha hagut sempre, tot i que no sé, si tan identificats amb el poder (almenys no fa gaires anys no).

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes

Quatre anys, sis mesos i tres setmanes .... No és cap condemna, o potser sí, sinó el temps que fa que totes les línies del metro londinenc no funcionen normalment en un cap de setmana. Així ho publicava abans d’ahir l’Evening Standard on me n’assabento que en contra del jo creia totes les línies haurien de funcionar sempre ( amb la meva ignorància pensava que la línia que uneix Waterloo amb la City tancava el caps de setmana de dret, però només ho fa de fet). Aquest mes ha estat el pitjor a la història del Tube, no hi ha perspectives de millora fins el 2012 i la situació dels trens és encara pitjor. L’estat de les instal·lacions (estem parlant del metro més vell del món), els problemes pressupostaris de l’estat britànic i l’experiència fallida de la privatització dels ferrocarrils (molt i molt fallida) ens duen a la conclusió que tot plegat no té solució. Sembla que l’esperit de Detroit avança.

The negro soldier

Dissabte com a alumne del curs sobre Capra em regalaren una entrada per veure de franc, The Negro Soldier. És una de les cintes que Capra va dirigir per l’exèrcit americà durant la segona guerra mundial. Com és sabut Capra deixà Hollywood per a col·laborar en l’esforç de guerra quan era el director més popular del cinema americà. Capra estigué molt satisfet del seu pas per l’exèrcit però professionalment el preu fou molt car: una pèrdua completa de sintonia amb el públic que el dugué a rodar molt poc més i sense tenir cap èxit. (tot i que paradoxalment la seva pel·lícula més recordada és d’aquest període: It’s a wonderful life).

Capra va fer molts films propagandístics però aquest tenia un dificultat especial. EEUU estava en una guerra ideològica envers el nazisme, que el 1941 no era una amenaça gaire directe sobre els Estats Units, i representava els ideals de democràcia i llibertat enfront del totalitarisme i el racisme germànic. Malauradament les lleis de molts dels estats americans estaven més d’acord amb les lleis racials de Nuremberg que amb l’esperit fundador de la constitució americana. El 1944, l’any d’estrena del film, no només l’exèrcit estava segregat sinó que hi havia un règim d’apartheid essencialment similar al sudafricà als estats del sud. El film havia de tractar d’encoratjar la població afro-americana per seguir contribuint a l’esforç bèl·lic i construir una imatge coherent de la democràcia americana. Capra, se’n sortí molt bé en un documental que és una obra mestra d’ocultació. El documental subratlla l’aportació important i oblidada feta pels afro-americans des la guerra de la Independència on ja hi participaren molts, fins a l’expansió cap a l’Oest on constituïen un apreciable 15% del contingent de les caravanes, mentre que n’amaga allò més determinat de la situació real del poble negre, l’obert racisme de la majoria blanca i les situacions de discriminació a tot arreu, sense que l’exèrcit fos cap excepció. En qualsevol cas, el film agradà prou als líders negres del moments i als grups liberals que pressionaren perquè no fou distribuït únicament dins de l’exèrcit. Hom valorà positivament la “pedagogia” (per utilitzar el terme que tant agrada als nostres polítics moderats) sobre la situació dels afroamericans que es desprenia del film

Més que de Capra, el qual impulsà el projecte però des de lluny (ell mateix reconegué que havia ocupat molt poc temps de la seva vida a pensar en aquestes qüestions i certament a les seves pel·lícules no hi ha negres) l’autoria del projecte correspon a Carlton Moss, l’autor del guió. Moss fou denunciat com a comunista a l’època de McCarthy i això explica potser les reticències mostrades sempre per Capra a parlar d’aquesta pel·lícula. Moss no sols fou productor i guionista sinó també la veu del narrador, personificant un predicador, ja que l’acció del film té lloc a una església on primer el predicador explica l’aportació dels negres a les causes americanes i després una mare llegeix una carta on el seu fill li parla de la seva experiència en ser promocionat a oficial.

Edip

El complex d’Edip té certament molts més sentit sí, com suggereix Girard, ho llegim al revés: allò determinant no és el desig de l’infant vers el parricidi i l’incest sinó la por de pare envers la competència del nen, la qual d’alguna manera no és gens simbòlica sinó del tot real.

Els jugadors de cartes

Hi ha moltes coses a fer a Londres, però pels que els hi agrada la pintura, cap més important que visitar la Courtauld Gallery. Fins i tot jo recomanaria la visita d’aquest museu, emplaçat a la Somerset House al costat del riu abans, que la dels gran museus com la National o les dues Tates. El contingut és extraordinari però mai no hi ha gaire gent, la tranquil·litat és absoluta i no tenen el caire aclaparador que sovint tenen els grans museus. Fins al 16 de gener hi ha una exposició sobre els jugadors de cartes de Cezanne (és a aquest museu on es troba la millor col·lecció d’obres de Cezanne al Regne Unit). Els jugadors de cartes és una sèrie de cinc quadres fets per Cezanne, un és patrimoni del museu i s’han pogut aplegar altres dos. L’exposició es completa amb estudis i altres treballs de Cezanne preparatoris i en relació amb aquest tema, com el retrat d’un fumador que hem inclòs més amunt

Tot el material aplegat permet fer un estudi de les tècniques i de l’evolució del treball de Cezanne i sobre tot palesen la importància del dibuix previ a les seves obres. Les obres recullen un tema tòpic de la tradició pictòrica però li donen completament la volta. Normalment el joc de cartes era utilitzat per il·lustrar un vici considerat pecaminós, el del joc. El quadre de Cezanne no té cap aspecte de pecaminós. Allò que mostren els jugadors és serietat i gravetat. Hi ha un amor i un respecte pels camperols palès. El joc de cartes és una distracció però també el moment en què ells desenvolupen potencialitats humanes ben pròpies i que sovint la seva situació social els nega. Jo ja no he participat però el quadre m’ha desvetllat el record de les partides de mon pare amb els meus difunts oncles i tinc clar que al món rural eren una cosa encara més seriosa, com vaig comprovar quan vaig veure l’oncle Gerardo, en realitat el germà del meu avi, a San Vicente o el padrí del Ramon, el dia que el vaig conèixer a la Granja.

Puigcercós en campanya

Les declaracions de Puigcercós sobre Andalusia clarament són una bestiesa. Això ho ha dit tothom i a tot arreu i no cal estendre’s gaire més. Més inquietants són una part de les declaracions que no ha comentat gairebé ningú. Segons el lider dels republicans el fet que a Andalusia no pagui ni Deu contrasta amb el fet que l’estat vigila molt, massa, als catalans, cosa que és un motiu de queixa. Sí pensem que aquesta vigilància ha fet possible que sortissin a la llum casos com el de Millet, la inquietud de Puigcerccós resulta inquietant. Si recordem que de manera passiva als escàndols de Millet hi juga una part important les institucions catalanes, de la qual el seu partit forma part de manera prominent, que haurien d’haver controlat i no ho feren, comencen a fer-se palesos els aspectes més ombrívols d’un cert nacionalisme i corroboren la impressió que Puigcercós,en aquest punt, va perdre una gran ocasió de callar. A d’altres ha tocat molt més. Que l’eix del poder a Espanya passa per Sevilla i Bilbao és un fet indiscutible. Molt menys clar es com es podria capgirar aquesta situació. El contrast entre la indiscutible unitat en els temes de diners que són els més fonamentals, dels dirigents d’aquests llocs i de l’estat espanyol, contrasta amb la tensió i la rivalitat permanent entre els nostres partits (que sovint és més gran, quan més se semblen).

Penínsules

Potser arribarà un dia en què reconeixerem la dimensió de la nostra cultura i la nostra història com avui ens reconeixem geogràficament, és a dir, com una península asiàtica .De fet, des dels punts de vista més radicalment moderns no només pot passar això, sinó que és inevitable.

Diwali

Si hagués de quedar-me només amb un dels edificis londinencs, és molt possible que em quedés amb el que veieu a la foto. Es tracta del Shri Swaminarayan Mandir situat al barri de Neasden, un lloc molt allunyat de qualsevol ruta turística. Hi vaig parlar del temple fa cinc anys després que la Cristina i jo féssim la primera visita. He tornat alguna vegada després i fa dos dissabtes vaig fer la que potser serà la darrera per molts temps. Va tenir un caràcter, però especial perquè hi havia la celebració del Diwali, la festa que marca el començament de l’any pels hinduistes i també pels jainistes i els budistes. Estiguérem força estona perquè hi havia molta gent i atès que no era l’únic lloc de celebració això donà una bona mesura de la força de la religiositat asiàtica a la capital britànica. L’organització era perfecte i des d’una milla abans del temple trobaves voluntaris que ajudaven a trobar el camí pels que no coneixen el barri (tothom llevat dels veïns). L’exposició de les ofrenes als altars dels Deus, bàsicament aliments, era una explosió de color realment espectacular. A la sortida hom podia prendre un àpat a les parades posades per l’ocasió. La fidelitat religiosa, però, no implica la gastronòmica i la majoria del jovent present preferia la pizza i les patates fregides al molt condimentat , i ben saludable, menjar hindú.

El programa educatiu de Laporta

El germà del director de La Vanguardia comentava ahir en un article, el que diuen sobre educació els programes dels diferents partits. Això m’hauria d’interessar i en funció del que llegeixo sembla clar que la millor opció és la capitanejada pel coratjós Laporta. Segons Antich, mentre que la majoria diu bajanades o buidors, Laporta al seu programa no dedica ni un sol mot a les qüestions educatives, cosa de la que dedueixo que la seva intenció, un cop anomenat president de la Generalitat, fora la de tancar la conselleria d’Ensenyament. Vist tot l’esdevingut des de fa vint anys no seria una gran pèrdua i ens trauríem més d’un mort de sobre. Potser tampoc no sortiria bé, molts profes som molt totxos, però hi podria haver una esperança. Si és capaç d’anunciar això, tindrà el meu vot segur.

Irish Cheddar

Fa dos dissabtes a The Guardian les pagines d’economia publicaven una notícia entre ridícula i inquietant. L’anunci per part del ministre irlandès d’agricultura d’una mesura, certament insòlita dins del context europeu dels dos darrers segles: el lliurament de franc, per tothom que ho vulgui, de formatge, naturalment Cheddar irlandès. La notícia volia augmentar la moral d’un país que registra un 13,5% d’atur (crec que menys que Espanya però amb menys talent per a l’economia submergida). Tant l’oposició com el públic en general tingueren una reacció poc favorable envers la proposta i consideraren que tenia un punt d’insultant. El formatge seria sufragat per fons de la Unió Europea, però després d’aquesta setmana sembla que la Unió Europea pagarà molt més que el formatge i la situació del país, on la gent jove està fugint a tota velocitat, no inspira gaires conyes.

Adéu a Berlanga

Mentre buscava ahir el millor camí per passar fora de Londres el cap de setmana vaig veure fugaçment als titulars de la premsa la notícia de la mort de Luís Garcia Berlanga. Em sento molt commogut perquè de tot el ventall del cine espanyol, l’obra de Berlanga és sense vacil·lacions la meva preferida (no crec que en Buñuel es pugui considerar un realitzador espanyol). De manera hiperbòlica el País parlava de la dimensió universal del cineasta, però el fet és que les seves pel·lícules no són gaire conegudes fora de l’estat espanyol. Això no és cap demèrit per Berlanga perquè realment penso que la qualitats de seves dues millors obres està a l’alçada de qualsevol comèdia de les més excel·lents de la història del cinema. Parlo de Placido i El verdugo. Altres obres són de vegades bones pel·lícules i d’altres ni tan sols això. Aquestes dues són del tot rodones. Més recordada potser la segona, però jo personalment prefereixo la primera. Una de les crítiques moralistes més radicals, en el sentit francès del terme, mai vistes i que possiblement no podrà ser superada. Berlanga posseïa un estil propi, el famós pla-seqüència, que al final tenia ja molt de manierisme, però en aquestes dues pel·lícules fou un potent instrument expressiu. Un altre element distintiu de la seva obra, present a tot arreu però innegable a aquestes dues pel·lícules, és la seva cura dels personatges secundaris i la seva bona feina amb els actors de caràcter. Cosa que llavors i ara ha estat una raresa dins del cine espanyol. Disset pel·lícules en cinquanta anys de carrera no són gaires i és que, malgrat els inevitables elogis que s’hauran succeït aquests dies, no fou un cineasta molt ben tractat pel seu país. Primer pel franquisme, però tampoc per una democràcia en tots els aspectes, i també en el cinematogràfic, més continuadora del franquisme del hom acostuma a dir. Jo no tinc la impressió que la doble moral i la irrefrenable tendència a l’adulació mostrades a Placido siguin fenòmens desapareguts i diferents de les coses que es deixen endevinar. A la il·lustració un fotograma de Placido on apareix un actor també fa molt poc traspassat, Manolo Alexandre.

coses que ja sabia i en Londres he tornar a aprendre

Generalment, s’identifica el ser feixista amb la pitjor condició humana possible. Hi ha però una possibilitat pitjor. La dels feixistes que, a més són feixistes només perquè toca i per això, a hores d’ara, poden passar i pensar-se que són alguna cosa així com demòcrates. El material humà que constitueix la seva possibilitat. Individus que són tan poca cosa que no arriben ni a feixistes. Curiosament alguns dels que he conegut aquí provaren, sense èxit, de fer de psicofants.

Més sobre la crisi

Seguim amb males notícies. La situació no és només metafòricament negra. Ho serà literalment si, com està previst, molts carrers de Londres decideixen baixar o fins i tot suprimir la il·luminació nocturna. També es volen retallar els serveis de neteja dels carrers. Fa una mica de por perquè aquesta ciutat no ha destacat mai ni per la claredat dels seus carrers al vespre, ben inferior a la de Barcelona, ni per la seva. Un altre servei possiblement afectat seran les biblioteques. Els bibliotecaris tenen molts números per ser acomiadats i les biblioteques podrien ser administrades per personal voluntari. Una de les veus més enèrgiques en contra d’aquestes mesures ha estat de l’arquebisbe de Canterbury, el qual ha advertit quelcom del que ja parlàvem a aquest blog fa unes setmanes el perill de la divisió de país en zones econòmiques. Amb els ajuts retallats moltes famílies no podran fer front al cost de les vivendes socials al sud i hauran de marxar cap a un nord, molt més assequible però on les expectatives de feina són molt més migrades. Precisament una de les característiques més positives d’aquest país havia estat fins ara l’heterogeneïtat social de molts del seus barris (causada per la presència de l’habitatge social) que ara es veu molt amenaçada.

Treball (sense cobrar) pels aturats

Seguim amb les mesures de la coalició. El subsidi d’atur es modificarà per obligar als que reben l’ajut a fer treballs comunitaris durant un cert període. És una mesura importada directament dels EUU, segons llegeixo a The Observer. Es tracta de fer que l’aturat no perdi contacte amb el mon del treball i no agafi mals hàbits. De fet, però no els hi calia els conservadors mirar a l’altra banda de l’Atlàntic. A la seva tradició literària, Dickens, per exemple podien haver trobat inspiració. La moralina d’aquest argument no és gaire lluny del discurs justificador de les Workhouse (també descrites per Orwell al seu all), un dels precedents més directes dels camps de concentració.

No seré jo qui farà la defensa del senyor Ropper. Soc ben conscient del caràcter mesquí i insolidari del personatge. Molt més ridícula que les seves trampes em sembla però pensar que ell és el culpable del dèficit pressupostari britànic i sobretot em sembla pèrfid utilitzar la figura de l’individu més o menys voluntàriament absent del mercat de treball, per amagar el fet que el treball a les nostres societats és un bé cada cop més escàs i que una molt bona part de la població activa és estructuralment redundant.

Canvis a la universitat anglesa

David Cameron va anunciar la setmana passada els plans de la coalició sobre les Universitats. Passat demà, els estudiants es manifestaran en contra. En resum el govern britànic proposa una pujada de les taxes des del £3,290 actuals fins a £9000. Es donarien préstecs que els graduats començarien a pagar un cop el seu sou superés les £21000 anuals amb l’interés de l’index d’inflació; quan els guanys superin els £41000, l’interès serà l’inflació més tres punts. Com a les hipoteques hi haurà una penalització pels que vulguin tornar el préstec de manera ràpida ( és una mesura de justícia social per no afavorir els rics). Es preveu incrementar els ajuts pels alumnes de mitjans més desfavorits.

Certament el sistema no és del tot excloent perquè possiblement no exigeix tenir els diners en efectiu al començament de cada curs, però em sembla que sí suposa una dificultat molt greu per a les classes mitjanes, potser dissuasòria, en molts casos. Mentre que en determinades carreres potser l’esforç a nivell econòmic valdrà la pena, no hi ha dubte que aquesta mesura no ajudarà gens a la ja precària vida dels departaments d’humanitats i ciències pures (aquesta setmana s’ha anunciat el tancament del fins ara molt actiu departament de Filosofia de Middleessex). Em sembla que en tot cas cal prendre bona nota perquè aquest model podria ser adoptat a casa nostra. L’obstacle més evident, el caràcter funcionarial del professorat universitari, ja està sent corregit de manera ràpida i radical a les universitats catalanes. La inviabilitat de les facultats de lletres en general suposen la necessitat d’inventar alguna altra cosa per tots els que no es conformin amb l’extinció d’aquesta mena de discursos. En el cas de Catalunya i de la filosofia, potser una reactivada SCF podria ser-ne un instrument per a salvar alguna cosa del naufragi.

Aleluya!

Avui, 9 novembre, ha començat la construcció dels assaigs sobre mimesi i violència. (on no es dirà res sobre Marcuse, malgrat les expectatives dels lectors psicofàntics d’aquest dietari)

Forbidden

Forbidden és un dels títols amb els que Capra comença a posar els fonaments del seu èxit futur i a construir Columbia, l’única de les grans productores que és fruit del treball d’un director. És un film de 1932 i essencialment és un melodrama considerat escandalós en el seu temps i que ara, com diu Charles J. Maland en el seu llibre sobre el director, més aviat sembla una anticipació de l’histoire d’Adela H. Si del film de Truffaut hom recorda molt més la presència i el treball de la seva protagonista que no pas del seu director, una cosa semblant s’esdevé amb aquest film. En aquest cas la protagonista és Barbara Stanwyck, que apareixeria en els anys venidors en alguns títols de Capra molt més significatius. Possiblement, Stanwyck era millor actriu que Adjani i la seva sobrietat fa d’aquesta pel·lícula una mica més digerible que la de Truffaut. Però no gaire més. La Stanwyck és Lulu Smith una bibliotecària d’una ciutat petita que avorrida de tot plegat viatja a l’Habana on s’enamora d’un home casat, un polític. Tota la seva vida romandrà fidel al seu amor, tot i que això significarà a més de les previsibles humiliacions la pèrdua de la seva filla. El film no va més enllà de normalet i em sembla molt lluny del dinamisme i l’autenticitat de It Happened one nigth, però considerant que només les separen dos anys, cal concloure que Capra aprenia tan ràpid com alguns dels seus personatges.

Eurocentrisme

Clarament, La Vanguardia menteix (i Felipe González a El Pais, diu la veritat). Avui, des d’aquí gairebé ningú no mira cap a Barcelona

Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.

It happened one nigth

Dimecres començava un curs al BFI anomenat Frank Capra’s lost american Horizon. M’hi vaig apuntar ja fa un temps. Dimecres també hi havia vaga de metro, cosa que vaig oblidar del tot, feliç amb les meves coses i que va causar la meva entrada amb un retard de vint minuts. Passaven una escena d’It happened one nigth. Minuts després em vaig adonar que no era un escena sinó que estaven projectant It Happened one nigth. Un cop caigudes les muralles de Jericó, els llums es van encendre i la gent abandonà pacíficament la sala. Cap senyal de Mr. Bischmeyer el professor encarregat d’impartir el curs. Espero que estigui sà i estalvi.

Parlaré doncs d’It Happened one nigth, pel·lícula que no havia vist des de fa molts anys i que per molts motius és un dels títols més fonamentals del cine americà. Film fundador de la branca del gènere còmic potser més brillant de la història del cine, “la screwball comedy”. També un dels títols definidors de la categoria definida per Cavell de "comedies of remarriage" i finalment el començament de la glòria absoluta viscuda pel seu realitzador, Frank Capra, des de la seva estrena fins al començament de la segona guerra mundial, quan fou l’únic cineasta en conquerir el privilegi de tenir el nom damunt del títol. El curs i la retrospectiva que el BFI dedica a Capra em donaran l’oportunitat de parlar més del realitzador italo-americà. Pel que fa al film, només dir que la importància esmentada és justa i que els 76 anys passats des de la seva realització no són cap obstacle per a passar una bona estona. L’autobiografia de Capra explica amb escreix les dificultats i les precarietats amb les que fou rodat i això contrasta amb la perfecció de l’obra final. Els protagonistes estan molt bé, en tots dos casos feien potser el paper de la seva vida, però allò meravellós és la resta dels actors, fins els més petits figurants tots semblen divertits sense, aparentment, fer cap gran esforç. El film és d’un dinamisme sorprenent, testimoni de la rapidesa amb la que Hollywood supera els problemes tècnics derivats de l’adveniment del sonor. El contrast amb allò que oferiria una realitzador banal, com ara el d’una comèdia actual, és molt palès. Ellie, la protagonista interpretada per Claudette Colbert, és indubtablement una pija, però a la perspectiva de Capra això no obsta per a que pugui ser alguna cosa més: un ser humà transformat finalment per les seves capacitats i les seves ganes d’aprendre. El fonament de la més bonica de les històries possibles.

continuació

La filosofia és essencialment amoral. Ho escrigué Leo Strass i tenia raó. La celebració d’aquest fet, tot entenent-lo com un alliberament joiós, seria allò que quan era jove hom anomenava post-modernitat. Cap dels autors que esmentava ahir foren intencionalment post-moderns i a tots ells s’hi pot advertir un cert esperit de rebel·lió contra aquesta celebració. D’altra banda el contrast entre aquesta part de la meva dieta i la literària o cinematogràfica és palès. D’això he parlat però al Laberint i no val la pena estendre’m. Però si tenir-ho present quan em sento terriblement a l’aporia enfront de la necessitat, amb una certa urgència, d’explicar i donar exemples a un noi de 12 anys sobre allò que cal fer per ser decent. Pensar que una de les meves funcions és explicar ètica i ciutadania no podria ser el fonament de cap retret però si la constatació de la misèria d’una filosofia a la qual se li exigeix la cosa per la que decididament menys serveix.

Filosofia contemporània

Quina fora la llista del pensadors fonamentals del segle passat?. Des d’una perspectiva personal em surten quatre noms: Levinas, Strauss, Patocka i Girard. Excloc les persones que he pogut conèixer, una altra categoria, si mantenim, cosa que no hem dd’oblidar mai que la comunicació oral és incommensurable amb l’escrita. No poso Heidegger ni Wittgenstein. La meva provisió de nihilisme queda prou alimentada amb Nietzche que, a més, és un geni. De fet, és una relació molt poc esquerrana i gens nihilista, la qual cosa és una indicació per trobar una resposta a la pregunta de per què m’he dedicat a la filosofia. Una pregunta feta no sempre amb mala intenció sinó algunes vegadesde r manera honrada per persones que creuen copsar a la meva persona un talent que m’hauria pogut permetre ser, per exemple, registrador de la propietat.

Geni literari

El geni literari, si és alguna cosa, no és pas l’allunyament de la realitat sinó la seva comprensió radical. L’arrel on la raó corre un risc greu si gosa guaitar. Plató és la seva millor mostra, però Shakespeare i Cervantes no estan gaire lluny. Malauradament ningú no ha intentat el diàleg sistemàtic i seriós de la filosofia moderna amb cap dels dos. No existeix un Strauss del pensament modern, pel qual ni tan sols Strauss és Strauss.

Mondariz

La cupula nova i la vella al balneari
La plaça gran de Valladolid

Vinculat indirectament encara a l’institut que no vull esmentar he de seguir els seus períodes vacacionals, per això la setmana passada vaig estar fora de Londres i no he publicat res al dietari. He dividit el meu temps entre Valladolid i el Balneari de Mondariz, a les ries baixes. Aspiro a poder parlar més de Valladolid en el futur, així que deixaré la capital castellana per avui. Al balneari la meva companya va trobar un repòs del que estava molt necessitada i jo també vaig descansar, tot i que, ara per ara, no fora just que parlés de necessitat. El balneari és molt a prop de Vigo, on també vaig ser-hi i em va semblar lletjota, i fou fundat l’any 1873. Entre els seus hostes més famosos figuren Echegaray, malgrat tot és un dels pocs nobels espanyols encara que fos de rebot, i Rockefeller, hoste del balneari en un viatge pel nord d’Espanya a finals dels anys 20. El 1973 es va cremar i ara ha estat recuperat amb l’afegiment d’un spa d’última generació. Les possibilitats de reviure l’antic esplendor semblen ben fundades. No és un fet aïlat, sinó que és la història de la major part d’aquestes instal·lacions, cosa que espero que no sigui un senyal de més semblances entre el nostre temps i els temps de joia i esbargiment que acabaren amb la catàstrofe de la primera guerra mundial.