llagoteria

Al meu assaig sobre el Gòrgias per fer entendre als lectors de que s’està parlant al diàleg, utilitzo la comparació entre la retòrica i la publicitat. És òbvia però no és l’única i així un exercici necessari és pensar quines son les formes actuals de llagoteria. La llista és prou ampla. En primer lloc, per seguir l’exemple platònic la cuina, activitat preferida de la generació que havia de fer la revolució i va preferir tocar-se els collons (els seus i els de les generacions posteriors). En segons lloc, la pedagogia entesa com a polimatia: el seu fruit essencial és la LOE i el seu origen un rousseanianisme de tercera mà. En tercer lloc, l’art, especialment el contemporani, cosa a la que sí farem referència al nou assaig. Possiblement però aquí cal pensar-ho molt a fons perquè la qüestió és més seriosa que les precedents totes les ciències socials.

Transmissió

El paral·lelisme que podem establir entre la cultura del nostre temps i el paradigma cultural que està qüestionant Plató al Gòrgias és que la transmissió del coneixement ha esta rendida impossible perquè s’han minat i destruït les bases morals que constitueixen allò que fa possible els processos d’aprenentatge (un tema diferent és el de la transmissió d’informació)

Intel·lectuals orgànics

Segon una revista del sector catalanista (!) del PSC, el Joan B. Culla, que ha criticat l’insult del conseller d’agricultura als votants del CiU, és un intel·lectual orgànic. Sense entrar en el cas concret del senyor Culla, em pregunto si a hores d’ara hi ha algún que no ho sigui i, fins i tot, si té sentit parlat d’intel·lectuals fora d’una mena u altra d’organisme.

Plató i la cuina

Llegir Plató per un ciutadà normal amb gustos més o menys acords amb els corrents majoritaris del nostre temps pot ser una experiència sobtant. Sovint les coses que es diuen als diàlegs contrasten d’allò més amb alguns dels nostres punts de vista més establerts. Això passa per coses molt fonamentals i també per coses que són potser de poca importància. Per exemple, és clar, cal només llegir el Gorgies, que Plató es malfiava del cuiners. La cuina allí és definida com un art de l’adulació imitació dels veritables sabers, en aquest cas confrontada amb la medicina (els practicants de la qual no són per cert a hores d’ara gaire populars, tot i que evidentment siguin respectats). En canvi, als nostres temps els cuiners són sovint una mena d’ídols populars i han estat elevats a la categoria d’artistes ( en un moviment paral·lel a aquell pel qual els artistes de tota la vida han estat elevats o degradats a la categoria de filòsofs). Hom pot veure aquí una revenja del vell Epícur o un senyal de la degradació i el buit espiritual del nostre temps. El Gorgies tracta finalment d’esbrinar quins són els fins últims de la vida i em sembla que la qüestió té a veure alguna cosa amb quines són les nostre finalitats últimes, probablement molt diferents de la de Plató i fins i tot de les d’Epícur. En tot cas la noció de llagoteria era molt bona per entendre la realitat que envoltava Plató, però no ho és menys per entendre la nostra.