Finalitats últimes

Rumio tot el dia, l’ambigua sentència que vaig escriure el divendres passat i que va provocar el desacord de l’amic Luri l. Com ja deia a la meva resposta hi ha una ambigüitat del “nosaltres”. Probablement, les finalitats últimes dels contemporanis de Plató o d’Epícur, no coincidien tampoc amb les de Plató i Epícur i de fet aquest és un dels temes fonamentals per entendre la configuració de l’escriptura platònica: el problema de la ubicació, la desubicació millor dit, de la filosofia a la ciutat. Tanmateix, si m ‘ho penso més a fons, a aquesta frase hi trobo un problema més profund, de caràcter ben íntim i que té a veure amb la meva posició personal envers la filosofia. Mentre que el gruix més gran d’alumnes-seguidors-amics de Jordi Sales han optat per aprofundir la via platònica, el meu camí filosòfic es feu des del cartesianisme. Descartes és l’inici tòpic de la filosofia moderna. No és impossible una lectura de Descartes en un sentit proper al de la filosofia més clàssica (de fet, aquesta fora una definició del meu llibre sobre Descartes), però atenint-se a la literalitat del text cartesià és indubtable que des del seu punt de vista, la metafísica (és a dir la filosofia en el sentit més radical del terme) s’ha de fer només unes poques hores a l’any. Això no nega del tot la possibilitat de la vida centrada a la teoria (tot depèn del pes que es doni després a aquestes poques hores) però em sembla que situa la vida filosòfica en una dimensió molt més incerta que fa la figura del filòsof molt més problemàtica. Hom pot llegir Descartes entenent que el projecte d’una vida filosòfica és en un sentit radical del terme irrealitzable i la biografia de molts pensadors posteriors d’alguna manera podrien corroborar aquest fet (Hume fora segurament l’exemple més clar, però n’haurien d’altres)

La cuina londinenca

Un dels més motius pels quals els londinencs estan més contents de si mateixos és pel fet que ara a Londres es menja molt millor, tan bé, com a Paris, segons els més triomfalistes. És discutible que significa menjar bé. Una posició enraonada és pensar que es menja bé a una ciutat, quan guiant-te per l’atzar pots entrar amb una certa seguretat que no t’aixecaran la camisa. En aquest sentit em sembla que Paris està encara molt millor que Londres. En tot cas les revistes i els diaris pensen una altra cosa i les crítiques gastronòmiques ho reflecteixen. Aquí, neix un dels meus motius de perplexitat, el qual (seguint amb la temàtica del post d’ahir) té a veure amb el que podríem anomenar els fonaments epistemològics de la crítica gastronòmica ; molt incerts si considerem la unicitat i singularitat de cada “creació” gastronòmica i la informació de la que disposo sobre com es treballa realment a les cuines dels restaurants. Personalment en el cas de Londres em sembla que l’augment superficial de la varietat està acompanyat d’una monotonia essencial i que menjar bé, és a dir desenvolupar una cultura gastronòmica substancial, és quelcom que s’ha de fer des la infraestructura i no des de la superestructura, cosa que al menys haurien de saber els ex-marxistes reciclats com gastrònoms epicuris.

Plató i la cuina

Llegir Plató per un ciutadà normal amb gustos més o menys acords amb els corrents majoritaris del nostre temps pot ser una experiència sobtant. Sovint les coses que es diuen als diàlegs contrasten d’allò més amb alguns dels nostres punts de vista més establerts. Això passa per coses molt fonamentals i també per coses que són potser de poca importància. Per exemple, és clar, cal només llegir el Gorgies, que Plató es malfiava del cuiners. La cuina allí és definida com un art de l’adulació imitació dels veritables sabers, en aquest cas confrontada amb la medicina (els practicants de la qual no són per cert a hores d’ara gaire populars, tot i que evidentment siguin respectats). En canvi, als nostres temps els cuiners són sovint una mena d’ídols populars i han estat elevats a la categoria d’artistes ( en un moviment paral·lel a aquell pel qual els artistes de tota la vida han estat elevats o degradats a la categoria de filòsofs). Hom pot veure aquí una revenja del vell Epícur o un senyal de la degradació i el buit espiritual del nostre temps. El Gorgies tracta finalment d’esbrinar quins són els fins últims de la vida i em sembla que la qüestió té a veure alguna cosa amb quines són les nostre finalitats últimes, probablement molt diferents de la de Plató i fins i tot de les d’Epícur. En tot cas la noció de llagoteria era molt bona per entendre la realitat que envoltava Plató, però no ho és menys per entendre la nostra.