La cuina londinenca

Un dels més motius pels quals els londinencs estan més contents de si mateixos és pel fet que ara a Londres es menja molt millor, tan bé, com a Paris, segons els més triomfalistes. És discutible que significa menjar bé. Una posició enraonada és pensar que es menja bé a una ciutat, quan guiant-te per l’atzar pots entrar amb una certa seguretat que no t’aixecaran la camisa. En aquest sentit em sembla que Paris està encara molt millor que Londres. En tot cas les revistes i els diaris pensen una altra cosa i les crítiques gastronòmiques ho reflecteixen. Aquí, neix un dels meus motius de perplexitat, el qual (seguint amb la temàtica del post d’ahir) té a veure amb el que podríem anomenar els fonaments epistemològics de la crítica gastronòmica ; molt incerts si considerem la unicitat i singularitat de cada “creació” gastronòmica i la informació de la que disposo sobre com es treballa realment a les cuines dels restaurants. Personalment en el cas de Londres em sembla que l’augment superficial de la varietat està acompanyat d’una monotonia essencial i que menjar bé, és a dir desenvolupar una cultura gastronòmica substancial, és quelcom que s’ha de fer des la infraestructura i no des de la superestructura, cosa que al menys haurien de saber els ex-marxistes reciclats com gastrònoms epicuris.