Finalitats últimes

Rumio tot el dia, l’ambigua sentència que vaig escriure el divendres passat i que va provocar el desacord de l’amic Luri l. Com ja deia a la meva resposta hi ha una ambigüitat del “nosaltres”. Probablement, les finalitats últimes dels contemporanis de Plató o d’Epícur, no coincidien tampoc amb les de Plató i Epícur i de fet aquest és un dels temes fonamentals per entendre la configuració de l’escriptura platònica: el problema de la ubicació, la desubicació millor dit, de la filosofia a la ciutat. Tanmateix, si m ‘ho penso més a fons, a aquesta frase hi trobo un problema més profund, de caràcter ben íntim i que té a veure amb la meva posició personal envers la filosofia. Mentre que el gruix més gran d’alumnes-seguidors-amics de Jordi Sales han optat per aprofundir la via platònica, el meu camí filosòfic es feu des del cartesianisme. Descartes és l’inici tòpic de la filosofia moderna. No és impossible una lectura de Descartes en un sentit proper al de la filosofia més clàssica (de fet, aquesta fora una definició del meu llibre sobre Descartes), però atenint-se a la literalitat del text cartesià és indubtable que des del seu punt de vista, la metafísica (és a dir la filosofia en el sentit més radical del terme) s’ha de fer només unes poques hores a l’any. Això no nega del tot la possibilitat de la vida centrada a la teoria (tot depèn del pes que es doni després a aquestes poques hores) però em sembla que situa la vida filosòfica en una dimensió molt més incerta que fa la figura del filòsof molt més problemàtica. Hom pot llegir Descartes entenent que el projecte d’una vida filosòfica és en un sentit radical del terme irrealitzable i la biografia de molts pensadors posteriors d’alguna manera podrien corroborar aquest fet (Hume fora segurament l’exemple més clar, però n’haurien d’altres)