Pas de l'Ecuador

Si el ministeri d’educació no acaba considerant que soc un individu indesitjable, cosa improbable estadísticament però no impossible, avui he fet el pas de l’Ecuador de la meva estada a Londres. A partir d’ara descomptem. La cloenda del curs ha estat un claustre on he vist alguna de les votacions més estranyes que he presenciat mai, i això ha alleujat mínimament l’avorriment, i un Consell escolar que no s’ha dut a terme per manca de quorum (només hi eren els professors que som els únics que estem obligats a restar-hi). Tot està passant ben ràpid i la sensació és que queda molt, massa, a fer. Cal gaudir d’aquesta situació tan adient per facilitar mirar les coses des de fora la qual cosa, atès el país que tenim, és d’agrair. L’any vinent em centraré molt en donar un impuls al meu anglès i fer-me pesat amb la il·lustració anglesa. Això serà però més endavant. Fora de Londres, aquest dietari no té sentit i plegaré uns quants dies. Bon estiu a tothom

Black Mass

El darrer llibre de Gray, black mass, essencialment és un intent d’explicar la història més recent des de la seva perspectiva filosòfica, fonamentalment escèptica i antiutòpica. En un cert sentit és pot considerar una postdata a altres textos com false Dawn, tot prosseguint amb la seva tasca d’anàlisi de la història recent. Al llibre més que idees noves hi ha algunes d’aquella mena que ja han estat dites però no escoltades i que per tant cal tornar-les a dir. En vull esmentar tres que m’han interessat especialment. En primer lloc, la seva anàlisi del nazisme destinat a subratllat allò que el nazisme té de conseqüència del pensament il·lustrat. Més enllà de l’aliança circumstancial amb elements reaccionaris i de l’explicació economicista sostinguda per la historiografia marxista, el nazisme és un projecte de modernització radical fonamentat en una ideologia essencialment cientista. En segon lloc, la seva anàlisi del liberalisme fa palès la superficialitat real del procés de secularització occidental. Una anàlisi profund de les ideologies que han governat la història d’Occident, mostra el caràcter essencialment religiós de les nostres concepcions. Més assenyalat en el cas del marxisme, això no és menys cert pel que fa al liberalisme. De fet, la tesi de Gray no és gens original sinó que té el seu origen en diversos materials dels anys setanta que foren també la base de la meva tesi de llicenciatura sobre Locke que també apuntava a aquesta idea. Això ens condueix a la tesi fonamental sobre la que gira el llibre i una bona part del pensament de Gray: si hi ha alguna cosa que pugui servir com a nucli fonamental del pensament occidental, aquesta no és identificable ni amb la noció de democràcia, ni amb els drets humans, cap anàlisi històrica seria pot corroborar aquesta visió del tot idealista. Allò que recerca l’Oest és la recerca de la salvació en la història: It is historical teleology- the belief that history has a built-in purpose or goal-rather than traditions of democracy or tolerance, that sets western civilization apart from all-others.

Track of the cat

Track of the cat és una de les pel·lícules més estranyes, oblidades i interessants del cine americà dels cinquanta. La història és la d’una família perfectament endogàmica, la vida de la qual es veu alterada per dues presències pertorbadores: la d’una pantera que amenaça als ramats i la d’una jove promesa del més petit, i en principi el més feble, dels germans. El director fou William A. Wellman un veterà de començaments del sonor que feu pel·lícules sovint vibrants com el western Yellow Ski . Track of the cat és un pel·lícula interessant per dos elements diferents que acaben convergint. D’una banda la descripció d’una unitat familiar més aviat atípica en el cine dels cinquanta: una estructura matriarcal, tancada i amenaçadora. En segon lloc, pel seu tractament del color del tot oposat al plantejament de l’època que cercava no tan sols el color sinó també el colorisme. Aquí, el paisatge de les muntanyes del Colorado acaba donant en pantalla una sensació molt semblant a la del blanc i negre. D’aquesta manera paradoxalment un films rodat completament en exteriors acaba tenint un aire claustrofòbic del tot adient amb les circumstàncies d’aquesta família. El protagonista és Robert Mitchum, el germà mitjà, que aquí representa un tipus poc agradable, encarnació dels vicis morals produïts per l’endogamia, però la presència més sorprenent és la de Teresa Wrigth, fent el paper la germana soltera i amargada amb una caracterització del tot oposada a la que la feu famosa en pel·lícules com The best years of our life o the shadow of a doubt.

Petit elogi de Karl Marx

Vaig avançant el llibre al que em referia darrerament a un els posts, la missa negra de John Gray. Per la seva justícia em sembla que val la pena destacar-ne l’elogi de la figura de Karl Marx (Gray no ve del PSUC ni res per l’estil, sinó que a la seva joventut estava proper al partit conservador). Marx ha estat de llarg un dels millors analistes del sistema capitalista, el que més clarament ha identificat la seva característica principal: el capitalisme és essencialment revolucionari; el seu efecte fonamental és la destrucció de totes les estructures tradicionals. Els partits que es defineixen com conservadors i alhora defensors de la lliure empresa són contradictoris. De fet, la contraposició simplista entre figures, que de vegades fan teòrics de tercer fila, com la de Marx i Smith esta prou lluny de la realitat. Fou l’escocès el primer en plantejar-se el tema dels efectes alienadors de les noves formes de producció sorgides amb la revolució industrial. Si Marx és poc discutible pel que fa als seus anàlisis de la realitat, no passa el mateix amb les seves propostes alternatives. L’economia planificada és una collonada, en general i en tot cas la seva experiència només serveix per recordar allò que segon Rosen és el missatge fonamental i genial de la República platònica: els filòsofs no han de jugar mai de la vida a ser ideòlegs. Lliurats de la temptació ideològica sense remordiments, els partits que més han fet per la classe treballadora no han estat necessàriament marxistes, el marxisme segueix sent un instrument formidable d’anàlisis. L’evolució de la Gran Bretanya dels darrers vint i cinc anys n’és el millor testimoni i possiblement podríem fer més d’un paral·lelisme entre els obrers que patiren la revolució industrial i els protagonistes humans del darrer boom econòmic, gent que frueix de formes d’explotació exquisides però igualment alienants i en alguns sentits més empobridores, perquè a aquests últims no els deixen tenir fills

Al país de Jane Austen

Winchester havia estat una de les ciutats més importants d’Anglaterra, avui un dia és una ciutat de mercat amb una personalitat sorprenentment diferenciada en aquest país cada cop més tendent a la homogeneïtzació. La principal atracció de Winchester és la seva catedral que vista des de fora resulta completament decebedora, ja que la façana és ben poca cosa. Tanmateix l’exterior no resulta gens indicatiu del que hom pot trobar al seu interior. Començada al temps del romànic, això només s’aprecia a algunes parts del creuer que van ésser absorbides dins d’una gran magnifica estructura gòtica. Hi ha diversos monuments funeraris, alguns policromats, de finals de l’edat mitjana que fan molt d’efecte. El més important però és segurament un dels més senzills: el dedicat a Jane Austen que es troba al terra a la part esquerra de la nau principal. De fet, la seva làpida no fa cap referència a la seva activitat com escriptora sinó que simplement es destaca la seva religiositat i el fet que fos filla d’un reverend. Seixanta anys després s’afegí un placa de bronze que parla de la seva dimensió com a escriptora. No gaire lluny de Winchester es troba Chawton un poblet molt petit on l’escriptora visqué de 1809 a 1817, el lloc per tant on escrigué les seves obres. Com que arribem a dos quarts de sis, ja no és possible la visita a la casa (després de les cinc queden poques coses obertes a aquest país encara que el final del dia estigui en aquesta època de l’any molt lluny). Només veiem algunes parts del graner i els magatzems, on es conserva el cotxet que utilitzava per desplaçar-se, i el jardí no gaire gran però alhora extremadament bell i simple. Tot i ésser al juliol fa una tarda de gloriosa primavera. El poble són quatre cases i la major part envolta una gran extensió de gespa on s’estava desenvolupant un partit de criket. Un lloc reduït i limitat però perfectament apte per a dedicar-se a la tasca d’inventar mons que és la feina essencial de tot novel·lista.

Orientalisme i religió

La cloenda, provisional, d’aquest curs dedicat en bona part de les meves estones de treball no remunerat a les cultures orientals, ha estat la lectura del llibre de Peter King Orientalism and Religion. King és professor de la universitat de Stirling i autor d’una de les més citades introduccions al pensament hindú i budista. La seva inspiració és l’obra de Foucault i el seu treball em sembla imprescindible per prendre consciència de les dificultats que pels occidentals té la comprensió de les cultures orientals. La única possibilitat per tant de fer aquesta tasca amb un mínim aprofitament. La conclusió que se’n desprèn del llibre és el caràcter equívoc de fer afirmacions com dir que “el pensament hindú és essencialment místic”, “el budisme és una religió” o fins i tot parlar de la nació India. Totes aquestes expressions no tenen sentit sinó és des d’una conceptualització del tot occidental i per tant completament aliena als fenòmens que tracta de descriure o, dit de manera menys innocent, de construir. La construcció de la India com a referent cultural és inintel·ligible, per exemple, sense l’aportació del romanticisme europeu des d’una doble vessant: primerament inventant el mite de la India mística com instrument de la seva lluita contra la modernitat occidental, després inoculant a algunes ments indies un virus del tot occidental, el nacionalisme, i consegüentment la necessitat de buscar senyals d’identitat per la nació India. El llibre també incideix en el caràcter gens innocent d’aquesta construcció que definia uns estereotips defensors en el fons de la situació colonial. Igualment el llibre és útil per no mitificar el fenomen de la religió. Fins i tot els més optimistes defensors de la popularitat essencial de la filosofia són ben conscients que les idees dels filòsofs no són representatives del seu temps i del seu país. Hi ha molts motius per llegir les Meditacions o els Pensaments, però en cap cas pot esser veure que pensava el francès mitjà del XVII. Amb la religió s’esdevé el mateix, la subtilitats de al teologia catòlica tenen relativament a veure amb les creences i les pràctiques dels senyors que van l’església del poble, a qualsevol poble. Res d’essencialment diferent passa amb l’hinduisme o el budisme, especialment en el cas d’algunes formes del segon, molt populars a Occident potser perquè quan hom estudia el seu origen veu una impensable en principi influència del pensament occidental. L’orientalisme sovint no és sinó una sofisticada forma de narcisisme.

Elogi de la classe magistral

La classe magistral no és només el millor procediment o la millor estratègia educativa, sinó que, si parlem d’alguna cosa així com transmetre coneixement, és la única. En contra de tots els principis pedagògics aquesta és la conclusió que puc seguir dels ja meus quasi vint anys d’experiència docent. Pel no iniciat el camí dels llibres és normalment difícil, esgotador i al capdavall infructuós i l’home és un animal mandrós, especialment si, com és el cas, parlem de desigs que no són del tot naturals, malgrat l’opinió aristotèlica. Altres camins duen també a aquesta conclusió per exemple la lectura de Plató, que era millor filòsof que els pares del constructivisme. La conclusió del Fedre és em sembla indefugible. Els homes s’entenen, i per tant en poden aprendre, parlant. La lectura i l’escriptura són succedanis sovint útils però essencialment incomplets. Només el diàleg proporciona la guspira que encén el procés de comprensió. Parteixo del supòsit que una classe magistral no sols no exclou, sinó que inclou el diàleg amb el alumne (tot i que no en un sentit polític correctament i democràtic). Això no és una correcció ad-hoc sinó una virtut practicada per tots els bons professors que he tingut (uns quants).

John Gray

Ahir a la tarda a la llibreria Foyles es va fer la presentació del darrer llibre de John Gray, Black Mass. Vaig saber-ho amb prou temps com per què em fos fàcil trobar dues entrades, cosa que no hagués estat possible si hagués volgut anar a última hora. Gray va estar fa poc al CCCB com em ell mateix em va recordar quan li vaig demanar que em signés un exemplar del seu llibre i vaig dir-li el meu nom. Dels llibres de filosofia d’autors anglesos, els de Gray em semblen el més estimulants i els més original amb molta diferència. En aquests anys he conegut els 4 llibres que ha publicat als darrers temps i ahir vaig adquirir un exemplar d’un títol de la primera part de la seva producció, més acadèmica en general, que estat publicat a clàssics Routledge. Gray és un pensador profundament escèptic que es malfia dels que tenen la il·lusió de pretendre conèixer que serà el nostre futur. Per això de jove fou antimarxista i ara és un denunciant del caràcter utòpic inherent al liberalisme que parcialment explica la catastròfica situació d’Irak (un trajecte més digne que el fet pels que de joves eren marxistes i ara són liberals). Tenia curiositat per veure el personatge que en molts escrits es mostra com un filòsof rabiüt, però el fet cert és que no ho sembla gens. És un home d’una cinquantena, de considerable alçada des del punt de vista mediterrani, amb una certa timidesa i una dicció anglesa implacable, com és d’esperar d’algú format a Oxford, com crec que és el seu cas. El seu llibre començà amb la següent afirmació que des d’allò que m’ensenyaren a la facultat és certament herètica: Modern politics is a chapter in the history of religion. D’entrada però em sembla que no s’equivoca gaire. Especialment si com cada cop estic més convençut fem l’esforç d’aplicar una perspectiva etic a les nostres realitzacions cultural com Montaigne assolí fer de manera magistral al seu diàleg els Cannibals (Montaigne és per cert l’únic autor que cità). La conferència no comença així sinó amb l’explicació del que definí com un fet: el primer acte de l’equip de l’actual president Bush quan ocupà la Casa Blanca fou la realització d’un exorcisme a les habitacions que havien estat ocupades per Hillary Clinton, les institucions seculars no garanteixen a hores d’ara una política secular. No vull entrar en gaire detalls sobre la conferència. Els propers dies em llegiré el llibre i podré explicar alguna cosa del seu contingut. D’entrada no veig però gaire elements nous en relació amb els anteriors, però potser és una impressió superficial. Acabaré així amb els darrers mots de la seva conferència que em sembla reflecteixen molt bé l’esperit del seu pensament: It is a mistake to expect very much of the end of the world

Dubte i regal

Si alguna cosa m’emociona especialment de Ryan’s daugther és el darrer diàleg entre els personatges de Robert Mitchum, i Trewor Howard un actor no gaire recordat però que mai estava malament. Tot i que no han volgut parlar amb el capellà dels seus plans de separació, aquest, Trewor Howard, s’ho ensuma i per això s’acomiada de Mitchum dient-li que imagina que estan considerant la possibilitat de separar-se i que potser facin bé, però que ell personalment ho dubta i que aquest és el seu regal a Charles: aquest dubte. Em sembla que Bolt aquí l’encerta de totes, totes. Almenys des del punt de vista d’alguna cosa així com un cartesianoleg, no en pot haver cap millor de regal.

Ryan's daugther

Després d’haver estat a Dingle era evident que no podia deixar passa massa temps per reveure Ryan’s daugther. Ho vaig fer fa poc i vaig fruir-ne prou. De fet,vaig constatar que no estava tan errat fa dos anys quan relacionava la pel·lícula amb els cliffs de Moher que efectivament apareixen en els plans d’obertura del film, suposo que un una imatge realitzada amb segona unitat. També em produí una certa alegria identificar la rampa per la que la gent del poble, del qual mai no es diu el nom, baixen tots plegats per ajudar als guerrillers de l’IRA. D’altres llocs no eren fàcils de reconèixer, però és normal perquè malgrat que la pel·lícula estigui associada a aquesta península irlandesa i l’equip estigué un any rodant exteriors, algunes escenes, la presentació a la platja de la protagonista per exemple, estan rodades a prop de Ciutat del Cap, on finalment es traslladà l’equip a la recerca del bon temps, després d’un any d’aferrissada lluita amb el clima irlandès.
La impressió produïda per la pel·lícula és més aviat bona. Quan s’estrenà fou un fracàs monumental, en part de públic i sobre tot de crítica. De fet, fou la raó per la que Lean abandonà el cine durant catorze anys. Vist amb perspectiva crec que les crítiques foren del tot injustes. És cert que és una pel·lícula desigual i que conté probablement les pitjores escenes rodades per Lean, totes les referents a l’adulteri. Però si la segona hora resulta de vegades penosa, la primera hora és d’una gran agilitat i concisió i la tercera té moments de gran cine, especialment la tempesta, però també totes les referents a la resolució de la pel·lícula: La detenció del líder de l’IRA, la mort de l’oficial anglès, la darrera passejada pels protagonistes del poble ... Lean tenia un equip més o menys habitual de treball que torna a mostrar el seu talent en aquesta pel·lícula, gent com el guionista Robert Bolt o el director de fotografia Freddie Young, que feu un treball extraordinari. Tot i que li mancaren alguns dels actors amb els que comptava, Peter O’Toole i Alec Guinnes, refusaren fer la pel·lícula trobà substituts solvents en actors lligats al èxits de la primera època de la seva carrera, John Mills i Trevor Howard respectivament. Una de les decisions més discutides al seu moment, l’elecció de Robert Mitchum com protagonista en un paper completament oposat a la seva imatge d’estrella de Hollywood, fou des del meu punt de vista un encert. Mitchum feu una interpretació sensible, mesurada i convincent. De fet, el refús de la pel·lícula suposo que tenia molt a veure amb el clima cultural dels setanta i el fet que Lean no estigués disposat a fer cap mena de concessió als temps moderns. Cal reconèixer però un altre factor que degué jugar en contra del film i que hores d’ara me’l fa antipàtic: la seva posició política. És curiós perquè quan ho vaig veure abans a Barcelona no hi vaig parar gaire esment en aquest aspecte, però ara una mica més immers a la societat britànica, em cridà molt l’atenció i no pas per bé. El film és descaradament pro-anglès. Mentre que els espectadors veuen l’assassinat a sang freda d’un funcionari pel líder de l’IRA, interpretat per Barry Foster que poc després seria el psicòpata coprotagonista del darrer Hitchcock anglès Frenzy, i la gent del poble es presentada com una autentica xusma, les atrocitats dels anglesos són explicades, però mai mostrades. No tinc gaire dubtes que els nacionalistes irlandesos devien ser més aviat gent de mires estretes amb una visió de la realitat limitada, però una miqueta de investigació de la història irlandesa et fa adonar-te del fet que el poder britànic no era especialment benvolent. Tot plegat sorprèn una mica si considerem que films com Lawrence d’Arabia o Passatge a l’India, son més aviat crítics envers d’imperialisme anglès, però de vegades amb els que costa més ser generós és amb els que tenim més a prop.

Escolarització i nou analfalbetisme

Schooling and the new illiteracy és el títol del capítol del llibre de Lasch dedicat a l’educació. El començament és del tot contundent i assenyala el fracàs de la democratització de l’educació que no ha servit ni per millorar el nivell de comprensió popular del funcionament de la societat, ni per aixecar la qualitat de la cultura popular ni per reduir les diferències entre rics i pobres. Com a element de control social l’escola és a hores d’ara massa obsoleta i del tot ineficaç. Com en molts altres casos l’anàlisi de Lasch ens serveix per ser conscients de la nostra poca memòria i així constata que això que tant preocupa ara els polítics, adaptar l’escola a les necessitats sorgides del mercat laboral, era el tema central al debat americà sobre educació al temps entorn de la primera guerra mundial. Lasch és un dels pocs autors que parla clarament quan afirma que el problema de l’elaboració dels currículums passa simplement per entretenir a una canalla que no té gaire possibilitats de dominar un currículum acadèmic, però que té que passar unes hores a l’escola. No cal estendre’m en les consideracions de Lasch sobre el sistema americà, són ben conegudes a molts llibres sobre aquesta mena de qüestions i algunes estan reflectides al meu article sobre el malestar a l’ensenyament. El final mostra amb una claredat absoluta la contradicció suprema que es deriva de les nostres pràctiques educatives:
Far from preparing students to live “authentically”, the higher learning in America leaves them unable to perform the simplest task- to prepare a meal or go to a party or get into bed with a member of the opposite sex- without elaborate academic instruction. The only thing it leaves to chance is higher learning.
La lectura d’aquest llibre ha estat una experiència de camí de Damasc, en el sentit de pensar que les meves reflexions anteriors sobre educació estaven potser massa imbuïdes de nostàlgia envers l’institut on vaig estudiar i els instituts on vaig treballar els primers anys de la meva carrera. És un cert que aquelles institucions feren una feina de promoció social que a hores d’ara és impensable que els actuals instituts puguin tornar a fer mai, un paradoxal legat dels nostres governants d’”esquerra”, allò que era ingenu és pensar que aquesta promoció social fou realitzada precisament gràcies a l’institut.

La cultura del narcisisme

The culture of narcissim fou un llibre publicat per Chistoper Lasch el 1979, quinze anys abans del molt lúcid llibre sobre la rebel·lió de les elits, que vaig comentar el desembre passat. Menys contundent a les seves lliçons que el darrer assaig, el llibre de Lasch no és però cap pèrdua de temps. La tesi fonamental del llibre està expressada en termes psicoanalítics: el temps de les neurosis clàssiques descrites per Freud ha passat avall i l’afecció psicològica més comuna al nostre temps és el narcisisme, la qual però està prou estesa com per què per a molts sigui considerada com una situació normal. Si la utilització del aparell conceptual freudià pot resultar empipadora, sorprèn encara l’oportunitat i la profunditat de la mirada de Lasch. El llibre recorda molts dels que es varen escriure a la dècada dels vuitanta, em ve a ara al cap el primer assaig de Lipotevski La era del vacio, però aquest és molt millor. Rebut en el seu temps com un més dels llibre que reaccionaven contra l’alliberament mental produït als seixanta, és a hores d’ara ben actual, quan la política ha estat degradada pel culte a la personalitat que ja no és només una característica del règim soviètic sinó sovint de les nostres democràcies (vegeu pe il·lustrar aquest punt l’e-noticies el model del qual no sembla ser el New York Times, ni el Frankfurter Allgemeine ni Le Monde, sinó l’Hola, això si basant-se en personatges sense cap mena de glamour) i hom rep amb fascinació productes com Big Brother, l’exaltació absoluta del narcisisme buit. El llibre té a més una utilitat especial per els que pensen que cal començar a alliberar-se del mite entorn dels incidents parisencs de l’any 68. El treball sociològic de Lasch és molt clar en aquest sentit: tots els canvis fonamentals tenien causes que venien de molt lluny i feien allò que s’esdevingué inevitable. La mitificació del maig del 68 acaba sent en aquest sentit una manera d’amagar les contradiccions inherents al nostre procés cultural global. Hi ha un capítol sobre educació que val la pena comentar i del qual parlaré un altre dia, però voldria acabar amb un paràgraf que em sembla fa palès alhora les idees principals del llibre i la seva actualitat.
Our society is narcissisitic, then, in a double sense. People with narcissistic personalities, although not necessarily more numerous than before, play a conspicuous part in contemporary life, often rising to positions of eminence. Thriving on the adulation of the masses, these celebrities set the tone of public life and of private life as well, since the machinery of celebrity recognizes no boundaries between the public and the private realm. The beautiful people- to use this revealing expression to include not merely wealthy globetrotters but all those who bask, however briefly, in the full glare of the cameras- live out the phantasy of narcissistic success, which consists of nothing more substantial than a wish to be vastly admired, no for one’s accomplishments but simply for oneself, uncritically and without reservation.
Modern capitalist society not only elevates narcissists to prominence, it elicits and reinforces narcissistic traits in everyone. It does this in many ways: by displaying narcissism so prominently and in such attractive forms; by undermining parental authority and this making hard for children to grow up; but above all by creating so many varieties of bureaucratic dependence. This dependence, increasingly widespread in a society that is not merely paternalistic but maternalistic as well, makes it increasingly difficult for people to lay the rest the terrors of infancy or to enjoy the consolations of adulthood

La inexistència de la filosofia oriental

Aquest és el títol del darrer treball que he fet per Birbeck. El tema del curs era la comparació entre les tradicions oriental i occidental:
I
”There is no such thing as eastern philosophy” is the statement with which Chavakravarthi Ram-Prasad opens his book about eastern Philosophy. This is a paradoxical way of starting. Obviously he is not trying to mean that there is no philosophy at all in the East, but that there is more than one philosophy. His argument to support this statement is based on the fact of the several differences which can be found among the different eastern traditions. Two books like the Annalects and The Upanishads seem to belong to very different universes. They had scarcely anything in common.[1] His book[2] deals widely with this question and possibly nothing more needs to be said, to establish this point. However, this way of starting is not only paradoxical but also dangerous, because it has been a reality the temptation of thinking that there is no philosophy in the East at all. Such conclusions can be deduced from ideas like those expressed by Husserl when he said that only amongst the Greeks there was a universal theoretical attitude[3] or by his student Martin Heidegger who told that speaking of western philosophy is a tautology[4] (which is not different from saying that it could not exist something like an eastern philosophy, since philosophy to be philosophy needs to come from the West). In my opinion this point of view has been inherited, although in a most post-modern and political correct way, by thinkers like Rorty, who denied that the notion of an eastern philosophy can carry any meaning whatsoever because Asian people has had another needs, different from the European ones.[5] We must not forget also the fact that Philosophy, understood as the core of western culture, has been used to legitimize colonialism, that is to say, to ascertain the white man’s superiority over the primitive overseas people[6].
Obviously the question of eastern philosophy depends on what we understand by East and what we understand by philosophy. Although the first question is by no means obvious (Where would it be the Islam?) it is the second what appears as the more interesting to us. Probably there are many ways of defining philosophy, beyond the etymological origin of loving wisdom, to which I shall return further. If we consider Philosophy as the meditation on several questions, which seems to be inherent to human condition and human experience, then it would be foolish to deny the reality of Chinese, Indian, Buddhist or Japanese Philosophy. The aforementioned book of Chakravarthi ram-prasad it is in this point a reliable witness. I dare say that all the capital questions have been treated in the eastern countries: epistemology, ethics, philosophy of language, ontology, the foundations of politics, etc. In fact, this is the same kind of argument that some western scholars used and are using to defend their idea that philosophers like Plato or Descartes are still relevant to us. Although, we live in different cultures, we still share some of the questions that they were considering. The main reason to read Plato would be, from this point of view, that we can have something to learn from Plato, but according to this reasoning the same could be said of Buda, Zuangzi or the Advaita Vedanta School. Since this point of view it entails the same contradiction the idea of an eastern philosophy than the idea of a western philosophy. There is and there should be only philosophy.
But Philosophy could be defined in a less idealistic way. In the West, clearly, Philosophy is an institution. The history of philosophy is the result of a tradition of men, who identified themselves with an intellectual practice and within the narrows of a common frame of knowledge. There is no doubt that such an institution does not exist in the whole of Asia. I do no know what the answer is, when we focus on China or India. Is not enough to know what the Asian thinkers said. It would be required to know who and where they are and what they do. At this moment I feel unable to cope with these questions, which would require a deeper study But considering the point of view derived from this western reality that is philosophy understood as institution, it is not unlikely that the concept eastern philosophy should be defined in a negative way: its main and most distinctive feature is to have been produced in a way different from the occidental although occasionally both could refer to very similar matters. To summarise, if we understand philosophy as the activity that tries to find out what is the place of humanity in the whole, I do not see any way to ignore the relevance of eastern contributions. But, on the other hand, the question seems to be very different if we consider Philosophy as a social institution. In western countries, Philosophy has lived mainly in two organisations: the church and the university, which evolved from the former. Both institutions seems to be unknown in the East, where there were, of course, educational and religious organisms but no completely coincident with those. There could be still a third option to define philosophy: in relation to the aim which is trying to attain. Perhaps, this is the most difficult point to be considered and we should distinguish, within the western philosophy, between ancient and moderns, whose points of view about this matter were absolutely opposed.

II
As a whole Western or Eastern thinking are, from whatsoever point of view an overwhelming subject, but we can perhaps find a way to think the opening statement through, with a little trick, to assume that A. N. Whitehead was right when postulated that all western philosophy is comprehended in the works of Plato, defining the other works as footnotes to the Plato’s dialogues. These dialogues are a perfect basis for our work not only by the fact highlighted by Whitehead but also because the dialogues are more or less contemporaries of the material which we have studied throughout this year. I would like comment four features of the platonic dialogues which I believe are relevant to deal with the distinction between western and eastern thinking. Of course these remarks are due to open not to close the questions.

1/The agonistic character of the dialogues. When I am explaining Plato to my students I am bound to make a great emphasis in the fight developed by the Athenian philosopher against the sophists. However, since some years ago the years I have been becoming more convinced of the fact that the main antagonist of Plato is Homer,[7] that is to say poetry, which is the way in which myth is expressed. Perhaps the main legacy of Plato is the definition of philosophy, which is based on establishing differences with other discourses that could be confused with the former but are finally deemed as opposed. The sophist way of communication is one of them, myth is another. Plato certainly never avoided recognizing the necessity of the mythical point of view. In fact he invented new ones, but even these new myths were to be used as a weapon in his fight against the tradition which had its beginning in the Homeric poems. This is a point which contrasts openly with the facts that were going on in India or China. The Rig Veda is no less mythic that the Homeric poems, but the Upanishads and after them the work of the schools seem to evolve from them and not against them, hence the later integration in a common tradition, whereas Plato and Homer not only they do not belong to the same tradition, but are the basis of a division which nowadays is still live in our universities. In China, the old notions are, for a writer like Confucius, an a priori which should not be questioned[8]. The consequences of this fact have been important. Maybe, the most important objection against the acknowledgement of the philosophical character of Asiatic thinking raised by some western scholars is based on the fact that very often eastern thinking could hardly be distinguished from religion[9]. This objection is obviously caused by the secular point of view that has been imposed as a consequence of the Enlightenment, but probably its origins should be sought in classical Greek thought. Furthermore, I believe that this agonistic character that defines Plato’s Philosophy could be related to the point that, according which Armstrong, is perhaps the most important dealt by the thinkers of the axial age: the establishment of an intellectual technology against violence, which was increasing as a consequence of technological inventions. Whereas Buddhism, Confucianism or Hinduism were able to set up different ways of supporting a non-violent vision of the human life, platonical philosophy was still involved in the old agonistic pathos and was therefore less able to build an alternative which, in fact, the platonic dialogues did not offer.
2/ The revolutionary character of philosophy. Through his dialogues Plato was able to define the notion of philosophy, but this question was not only theoretical. The definition of philosophy is a problem that should not be separated from questioning what has to be the place of philosophy in the city. In fact, this problem has its source in the fact of the death of Socrates, the primitive drama which has determined the fate of western thought. The Republic deals mainly with this question: how to build a city where a man like Socrates could live and do his duty[10]. The only way to achieve such a thing is Revolution, so The Republic could have been depicted recently as a phenomenology of a revolutionary situation[11]. Not only a revolution, but possibly genocide, would be required to establish the government of philosopher-kings[12]. The platonical turn is the foundation of political philosophy, not just as another philosophical discipline, but as the essence of the philosophical activity. Fight for power was not strange to philosophy understood as institution as a result. The platonic seed will flourish two thousand years later through the Enlightenment which will renew in another way the political aspiration of the philosophers, now playing the role of scientists, and the confrontation with the myth and the tradition, that is to say in this new context, Christianity[13].
I have not enough knowledge to ascertain whether the institutions akin to philosophy in the East have been so profoundly involved in political action. Surely they have tried to influence political power but properly we were talking about a substitution which is not exactly the same. I have said previously that the foundation of politics is a question which has not been ignored in China or India. But, by no means, I think that it could be considered than Chinese thought, for instance, is keen to open a revolutionary process. Without a breaking point with tradition, it seems that this way of thinking tends to be more conservative[14]. This could be said not only of the work of Confucius, but also of Laoze, whose aim is to set up a natural way of governing[15]. In Indian a phenomena like the arising of Buddhism has, without doubt, a political background, but the renunciation experienced by Buddha or some sages of the Uppanishads is more akin to the political disengagement of epicureans, rather odd within the occidental tradition, than to platonic activism[16].
3/ The mathematical hypothese. There have been in Europe two ways of regarding the relation between Philosophy (natural philosophy) and mathematics: the Aristotelian and the platonico-pythagorean. Although the first was predominant in the lower Middle Ages, the second has become the basis of the modern weltanschaung since Galileo and the scientific revolution of the sixteen century. Maybe it is in Galileo where this view is best defined when he compares the Nature with a book which can not be understood, unless we master the language in which is written, that is to say, mathematics[17]. When Galileo wrote these lines, he was by no means a revolutionary, far from it, he was thinking within the boundaries of a tradition which was reborn in the renaissance with increased strength. Plato was not the first but possibly he was the main link of this chain[18]. Obviously my knowledge of Asian thinking is too rudimentary to be assertive on this statement, but on the whole it seems that the different eastern schools are closer to Aristotle than to Plato in this point. I have scarcely any idea of the relation between Mathematics and ontology in Eastern thinking, but there is a relevant point to be considered from the history of mathematics. If we compare Chinese mathematics with Greek mathematics in the period precedent of Plato, it is well established the fact of the superiority in some aspects of the Chinese mathematics which possessed notion like the zero and negative numbers not only unknown by the Greeks but also probably unthinkable by them and possibly the reason is that since the beginning the Greeks were considering numbers in a metaphysical way, that is to say, as entities which owned a real being, like a kind of things, whereas Chinese mathematical developed itself in a more abstract and pragmatic way[19]. Anyway, this mathematical hypothesis caused the birth of modern science which is one of the main causes involved[20] in the peculiar relationship between western thinking and nature, the idea that nature is something to be mastered according to human desires, which is perhaps the most characteristic feature or modern civilization.
4/ soteriological views. In this point there is a wide gap between modern philosophy and ancient philosophy. After the scientific revolution and the Enlightenment, the questions related to the meaning of life have almost completely disappeared from the horizon of western thinkers. All what philosophers seem able to say is that there is nothing to be said. Obviously this running away is connected with the sharp western distinction between religion and philosophy. In fact after the victory of christianity it was imposed a peculiar and absolutely unknown in the East division of the work, defining as religious this kind of questions. This division is possibly the root of a certain irrelevance of western philosophy as a discourse, which was already announced by thinkers like Nietzsche or Husserl.
However, if we look at the ancient philosophy the situation is more akin to the Asiatic. We know that schools like stoicism used to make meditative and thinking practices which possibly were no far away in its aims from yoga[21]. In the case of thinkers like Plato or Aristotle, soteriological questions are by no means ignored. The destiny of the soul it is a question which appears often in the platonic dialogues. Furthermore Plato seems to share with some Asiatic schools the idea of reincarnation. Nonetheless, it is difficult to find out what is actually the doctrinal teaching of Plato about the destiny of the soul and about the soul itself. All the soteriological discourses have always a mythical form; perhaps in this point Plato is closer to the modern ways of philosophy and shares the thought that there is nothing to be said about this question, which could be said in a rational scientific way. .Anyway, although it appears in the Greeks the idea that philosophy could signify a certain redemption of human condition, what for instance is trying to do Buddhism, it can hardly be denied that the position of Plato and Aristotle has as a main feature an intellectualism which is not shared by Buddhism. Whereas for Buddha any kind of knowledge has only instrumental value[22], the main point for Aristotle and Plato is that knowledge it is a good in itself. From the Buddhist point of view, wisdom does not justify life, whereas for the greeks it seems that theoretical life is enough for salvation and nothing more is required.
III
I would like only to add just a few words in order to summarize not only this essay but our three courses as well. Hegel wrote famously that the truth lies in the whole, following this path, one century later, Ortega concluded that the only task of the Philosophy is the knowledge of the universe, that is to say, everything what it is[23]. In fact this is a sensible as well as a utopian way to define philosophy. Both, Ortega and Hegel, were aware that the whole only could be thought in this way, in case that Plato was killed and truth was established as historical[24]. Maybe the most important historical fact in the twenty century has been decolonisation and this entails that this whole, which was the supreme theoretical reference by those thinkers, in nowadays bigger, because the others are already here to stay and could not be reduced anymore to be our shadow. In a postcolonial world the voice of abroad can not be ignored and our house needs a rebuilding with wider fundaments if we would like that every human being could live within comfortably. Philosophy could only fulfil itself speaking actually in behalf of the subject whom it always wished to represent: the whole humanity.
BIBLIOGRAPHY

THE FOUNDATIONS OF BUDDHISM
Rupert Gethin, Oxford U.P., 1998
LA PHILOSOPHIE COMME MANIÈRE DE VIVRE
Pierre Hadot, Paris, Albin Michel, 2001
INDIAN PHILOSOPHY. AN INTRODUCTION TO HINDU AND BUDDHIST THOUGTH
Richard King, Georgetown U.P. 1997
PLATONE E I FONDAMENTI DALLA METAFISICA
Konrad Krämer, Milano, Sacro Cuore, 182
IMAGINARIO COLECTIVO Y CREACIÓN MATEMÁTICA
E. Lizcano, Barcelona, Gedisa, 1993
EASTERN PHILOSOPHY
Chakravarthi Ram-Prasad, 2005, Weidenfeld & Nicholson, London
PLATO’S REPUBLIC
Stanley Rosen, Yale, U.O., 2005
THE CITY AND THE MAN
Leo Strauss, Virginia, U.P., 1964
THE UPANISADS
Translated and edited by Valerie J.Roebuck (Penguin classics, 2003)
THE ANNALECTS
Confucius. Translated with an introductions and notes by Raymond Dawson (Oxford U.P., 1993)
THE REPUBLIC
Plato. Translated and edited by C. Eggers- Lan. Obras completas. Vol. IV. Madrid, Ed. Gredos, 1986
OBRAS COMPLETAS (Vol. VII)
José Ortege y Gasset, Madrid, Alianza, 1983



[1] In fact, as Chavarkarti said, is easier to discover a relationship between Indian and greek thought than between India and Chinese thought. Whereas it should have had certain transmission of ideas between India and Greece, although it is difficult to ascertain how, when and where, China and India were completely separated realities.
[2] Chakkravarthi Ram- Prasad: Eastern Philosophy (2005, Weidenfeld & Nicholson, London)
[3] E. Husserl: The crisis of European sciences and transcendental phenomenology (1970, Evanston, Illinois): p.280
[4] M. Heidegger. What is Philosophy? (London, 1956): p. 29-31
[5] Richard Rorty: “review of Gerard J. Larson and Eliot Deutsch (1988), Interpreting across boundaries: New essays in comparative philosophy:” in Philosophy East and West (39); p. 333
[6] Serequeberhan, Tsenay: “African philosophy: the point in question” in African Philosophy. The essential readings. New York, 1991, p.7
[7] It will be long to justify this point of view that is by no means original. Maybe it should be remembered that in the city described in the Republic there is a place for sophists like trashymac where poets are definitively expelled. The idea of the antagonism between Plato and Homer was already set out by Nietzsche
[8] Chavrakarti illustrates this point when remarks the centrality of the notion of Tian (Heaven). (op. cit., p. 41) Some examples are easy to find in the Analects. For Instance, in the Book 7, chapter 20, Confucius said: I am not one who knew about things at birth; I am one who through my admiration of antiquity is keen to discover things. Confucius, Annalects, Oxford, U.P., 1993
[9] This seems to entail that Indian thinking for instance, is not philosophical because is theological. But as Peter King said, when we are making this judgement we are presupposing the validity a priori of western contemporaneous categories (op. cit. p. 31-32).
[10] This point of view has been developed brilliantly by Leo Srauss in books, for instance, like The city ande man (U.P. Virginia, 1964)
[11] This is the main idea of a recent book about Plato: Plato’s Republic Stanley Rosen (Yale U.P., 2005)
[12] Republic, 541a
[13] Peter king has remarked that this conflict never happened and possibly never could have happened among Indian thinkers (Op-cit., p. 15 and also p.34)
[14] Chakravarthi, op. Cit., p. 90. Certainly, Confucius was trying to inspire and inspired a deep transformation of moral views, but now I am talking of revolution in a strictly political view. In contrast, Plato seems more inclined to noble lies than to a truly transformation of human soul.
[15] Ib., p. 96-97. This has obviously to be confronted with the distinction between phisis and nomos that was established by the sophistic
[16] To clarify this question maybe we should distinguish among several meanings of the word politics. In its wider sense every human activity is political including philosophy, religion, agriculture, etc. In a narrow sense, I would say that politics is the intent of solving human problems from the power. This point of view seems to be more common in the West than in the East.
[17] Galileo, Il saggiatore, 1623
[18] In this way, we have to consider not only the dialogues like Thimeous but also the testimony of the oral tradition which reflects the activity of Plato in the Academy where was taught a doctrine based on the notion of the ideas-number. ( Konrad Kramer: Platone e I fondamenti dalla metafisica (Milano, Sacro Cuore, 1982))
[19] Lizcano, Imaginario colectivo y creación matemática (Gedisa, Barcelona, 1993)
[20] Christianity could be considered as the other main cause.
[21] Pierre Hadot has shown that most of the greek philosophy is misunderstood when we look at it as a purely intellectual device. He introduces the notion of “spiritual exercices” in order to highlight this fact. A good introduction to his work is La Philosophie comme manière de vivre (Paris, Albin Michel, 2001)
[22] Rupert Gethin: The foundations of Buddhism (Oxford U.P.,1998); p. 71-72
[23] José Ortega y Gasset: Obras completas, Vol. VII, p.308 (Madrid, Alianza, 1983)
[24] ib. p. 301

Una crítica sense solta ni volta

Mentre passejava desvagat i fent temps per veure una pel·lícula al NFT vaig entrar a la petita sucursal de Foyle’s al south bank. Tafanejant hi trobo un curiós llibre que promet fer una recensió de les pitjors 101 pel·lícules de la història del cine. Sobtat per l’ambició del propòsit, segurament més difícil que esbrinar les cent millors pel·lícules, l’examino durant uns minuts. La majoria de les pel·lícules són prou contemporànies, i diria que per aquí anem bé, però a la llista trobo algunes que m’agraden prou. Una d’aquestes és Bird de Clint Eastwood. Llegeixo la petita recensió d’Alan Smithe, és a dir estem parlant d’un llibre anònim, el qual objecta a la biografia de Charly Parker que Eastwood mai no fa clar, per què Charly Parker era millor que el saxofonista que toca a l’estació de metro que ell utilitza habitualment. Certament, probablement jo no he sentit aquest saxofonista però recordo prou bé que el saxo que es sent a la pel·lícula no és de cap passavolant sinó enregistraments del mateix Parker. Sembla que l’estratègia d’Eastwood per presentar la música de Parker era la més senzilla i honesta, deixar-ho sonar, i la crítica de Smith més aviat sembla assenyalar altres problemes sobre la seva capacitat per establir un criteri musical potser extensible als seus criteris cinematogràfics.

Lizcano

Mentre estava preparant la tesi em vaig interessar, tot seguint el fil dels pensaments de Husserl a la crisi de les ciències europees, per la qüestió de l’origen de la geometria. En aquells temps, de fet uns mesos després que acabés la tesi, es publica un llibre intitulat Imaginario colectivo y creación matemàtica, que és un dels més estimulants dels que recordo haver llegit en aquella època. El Ramon en feu una recensió per l’Anuari de la SCF. Òbviament, el llibre no li interessà a ningú més i no havia tornat pensar en el seu autor fins que l’altre vaig veure a Internet que ha publicat un segon llibre a la xarxa, totalment accessible de manera gratuïta. El llibre es troba a la següent adreça:
http://www.ech.es/cgi-bin/xdoc20/media/media.pl?ref=102988
No m’ho he llegit encara, però si és la meitat de bo que l’altre valdrà la pena. En tot cas, sembla que per aquesta mena de literatura la publicació en la xarxa és una possibilitat molt més enraonada que l’establiment de relacions amb editorials, normalment complexes i decebedores.

Fish and chips

Les classes populars angleses han tingut sempre con un dels seus plats més emblemàtics els fish and chips, un peix amb un arrebossat dubtós acompanyat de moltes patates fregides, tot fregit amb llar i amanit, si ve de gust, amb vinagre. La primera vegada que vaig venir a aquest país hom podia trobar-los a qualsevol cantonada, vint anys després semblen que més aviat van de baixa, perquè el nou proletariat, més multicolor, s’estima més altres opcions com el shawarma, o el fried chicken, que és el plat preferit dels jamaicans. A Londres ja en queden poquets dels vells establiments, a vegades només una barra, però evidentment a l’interior del país és diferent. Al nord, sovint es serveix amb un puré de pèsols. Fa pocs dies un diputat laborista de visita per la seva circumscripció estava recorrent un barri d’una de les ciutats grises i monòtones del nord anglès. Decidí fer l’àpat a un lloc popular hi entrà a un d’aquests establiments. Veié el que menjaven alguns dels clients presents i li diguí a l’encarregat que ell també volia Guacamole per acompanyar el fish and chips, provocant la estupefacció del cambrer que potser no havia sentit mai aquesta paraula i la satisfacció dels periodistes que l’acompanyaven. Certament personatges com Imma Mayol són difícils de repetir però l’esquerra dels divins no és únicament un mal local del catalans o els espanyols.

Macbeth

El Macbeth de la RSC era un espectacle que justifica la passejada en cotxe per anar-lo a veure. Retenia de l’altre Macbeth que havia vist a Barcelona, el dirigit per Bieito, l’interès en fer palès el caràcter més salvatge de la narració, però el nivell dels actors és en aquesta superior i en son ben conscients de que la vàlua de Shakespeare està a les seves paraules, tot evitant la temptació de dir ràpid uns versos que potser el públic no acabarà d’entendre bé, per què els actors tinguin temps i energies per fer àmpliament el brètol. Així, són utilitzades més de tres hores per respectar quasi totalment la integritat del text i s’afegeix una escena introductòria, muda, on veiem Macbeth massacrant una grup de dones i infants, entre les quals hi són les tres bruixes, cosa que d’alguna manera justifica les seves accions posteriors. Probablement la novetat del muntatge és la presència conferida a aquests personatges que estan a l’escenari més del que el text fa explícit per fer palès el fet que són elles les que estan movent els fils de tot el que s’esdevé. Això no és pas trair Shakespeare sinó tot el contrari, ja que no és gens casual que siguin les bruixes els primers personatges presentats a escena. A la meitat del cinquè acte, just quan hom comunica a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, es quan l’actor que fa el paper de Macbeth, Patrick o’kane, ha de dir potser els versos més famosos de tota l’obra de Shakespeare:
Life is a tale
Told by an idiot
Full of sound and fury
Signifying nothing
De jove pensava que després d’aquests versos ja no calia dir gaire més cosa sobre la vida. Certament no era original. Faulkner feu la que potser és la seva millor novel·la sobre aquest motiu. Tanmateix, si d’alguna cosa em serví escriure el meu darrer llibre fou per aprendre a prendre distància amb la meva vocació nihilista, superació definitiva de l’adolescència?, i així mentre veia l’obra reflexionava que la reflexió és del tot vàlida per la vida, però per la vida de qui diu els versos ,Macbeth. És segurament un abús, del mateix tipus dels que hom acostuma a fer amb Plató, reduir el punt de vista de Shakespeare al dels seus personatges.