Fish and chips

Les classes populars angleses han tingut sempre con un dels seus plats més emblemàtics els fish and chips, un peix amb un arrebossat dubtós acompanyat de moltes patates fregides, tot fregit amb llar i amanit, si ve de gust, amb vinagre. La primera vegada que vaig venir a aquest país hom podia trobar-los a qualsevol cantonada, vint anys després semblen que més aviat van de baixa, perquè el nou proletariat, més multicolor, s’estima més altres opcions com el shawarma, o el fried chicken, que és el plat preferit dels jamaicans. A Londres ja en queden poquets dels vells establiments, a vegades només una barra, però evidentment a l’interior del país és diferent. Al nord, sovint es serveix amb un puré de pèsols. Fa pocs dies un diputat laborista de visita per la seva circumscripció estava recorrent un barri d’una de les ciutats grises i monòtones del nord anglès. Decidí fer l’àpat a un lloc popular hi entrà a un d’aquests establiments. Veié el que menjaven alguns dels clients presents i li diguí a l’encarregat que ell també volia Guacamole per acompanyar el fish and chips, provocant la estupefacció del cambrer que potser no havia sentit mai aquesta paraula i la satisfacció dels periodistes que l’acompanyaven. Certament personatges com Imma Mayol són difícils de repetir però l’esquerra dels divins no és únicament un mal local del catalans o els espanyols.