Viatges escolars

La setmana ha estat a l’institut de poca activitat. El segon de batxillerat ha estat avaluat i les classes de preparació de la selectivitat sempre signifiquen un ritme molt més baix. Una part dels alumnes de primer fan un intercanvi a Itàlia. Es queda un petita part amb una obligació difusa de venir i cap mena de ganes de fer res. A més, la propera setmana fem vacances. Amb temps lliure reflexiono sobre la contradicció que suposen els viatges escolars en aquest moment històric on les possibilitats de viatjar s’han multiplicat. Jo no vaig sortir del meu país fins que no tenia una certa edat. Tots els meus alumnes, en canvi, viatgen varies vegades a l’any. La possibilitat d’un descobriment o d’alguna mena d’iniciació és ben petita. De fet, restringits a una vida petita cada cop és més fàcil fer kilòmetres sense moure mentalment del teu raó en una Europa cada cop més uniformitzada. Així doncs, atès la improbabilitat del concepte de viatge cultural, aquests viatges acaben essent un estímul per a la pràctica del turisme, és a dir una inducció al consumisme, que a hores d’ara, i sense fer cap mena de valoracions morals, és innecessària. En tot cas, la inactivitat seguirà per raons de calendari. La setmana vinent no hi ha classes i jo aprofitaré per fer un tomb per Irlanda, reprendré així el blog dintre de dues setmanes.

Estadístiques

Una de les estadístiques més sorprenents esgrimides per Baggini afirma que el 56% dels britànics es defineixen com creients en Déu, mentre que el 69% es defineixen com cristians. Això significa que un 13% són alguna cosa així com cristians ateus. Suposo que hi ha dos maneres d’interpretar aquesta dada. L’optimista és considerar que aquest 13% considera el cristianisme més com un tret d’identitat cultural que no com una afiliació religiosa. En aquest sentit és clar que tots els occidentals, inclosos Nietzsche, Marx o el marques de Sade, som cristians i aquests enquestats expressarien una obvietat. La interpretació pessimista consistiria en pensar que aquests enquestats no saben ben bé del que estaven parlant, com una antiga alumna que reivindicava el seu catolicisme perquè creia a Déu o com el pare d’un alumne d’etnia gitana que m’explicava seriosament que el seu fill li havia sortit molt catòlic perquè cada dissabte anava puntualment a les reunions de la congregació evangelista del barri. Evidentment hom és lliure de triar.

Jocs d'atzar

Segons Baggini, és fàcil estar d’acord amb ell en aquest punt, la passió anglesa per excel·lència és el joc. De casa a l’institut, un camí que passa per carrers del tot residencials amb un comerç restringit o inexistent, tinc com a mínim tres oportunitats de fondre els meus estalvis en cases especialitzades a tota mena d’apostes. Evidentment un motiu per jugar és l’avidesa, però és fàcil detectar que hi ha també motius que podríem dir-ne gairebé metafísics: el desafiament del jugador es trobar la clau, el patró de comportament de la ruleta, els cavalls o el que sigui. És clar que si hom s’atura a pensar fredament la qüestió això no té cap mena de sentit. Però en aquest punt els instints neguen la nostra raó i per això els diaris s’entesten en oferir informacions absurdes com l’estadística dels números que han sortit a la loteria primitiva. En aquest punt potser fou Hume el filòsof més clarivident en la seva descripció de la naturalesa humana quan descriguí el principi de causalitat com el fruit d’un mecanisme instintiu; aliè a la racionalitat i sense cap problema per desafiar-la quan cal amb totes les possibilitats d’èxit, perquè preferim un explicació dolenta a acceptar l’atzar.

Welcome to everytown

Welcome to everytown és el darrer llibre del filòsof anglès Julian Baggini. Pròpiament però no acaba essent un llibre de filosofia, sinó una mena d’assaig antropològic amateur beneficiat, això si, de la prosa fàcil del seu autor. El propòsit del llibre és explicar l’estada del seu autor durant sis mesos a Roterham, una població arquetípicament britànica situada a Yorkshire. Allò que vol descobrir l’autor és quina és la veritable mentalitat britànica. Com el nom indica l’ascendència de l’autor és italiana i la seva educació és probablement d’Oxbridge, cosa que no el fa proper al pretès anglès mitjà. Viure a Roterham, significa per l’autor sotmetre’s voluntàriament a la dieta espiritual dels seus companys de Pub, és a dir: lectura de The Sun i The Daily mail, Big Brother a la televisió, vacances a Mallorca ... i també, no menys important, a la dieta alimentaria dels seus nous veïns. Hom podria llavors parlar que el llibre és una descripció d’un retorn o visita a la caverna, si no fos perquè no sembla molt intel·ligent confondre les aules dels col·legis d’elit i els restaurants, més cars que bons, anglesos amb el món de les idees. En tot cas, de cavernes hi ha de moltes menes; aquest és un fet del que cal fer memòria.
Les crítiques al llibre han estat en algun cas ferotges i no del tot mancades de raó, perquè certament en el punt de partida hi ha un esnobisme segurament inacceptable i també perquè Biaggini a les seves conclusions no va més enllà d’afirmacions més aviat tòpiques. Tanmateix per mi que no soc britànic el llibre no deixa de donar-me alguna clau per entendre el paisatge humà que m’envolta i per això em mostro indulgent amb les obvietats, com per exemple que la felicitat no ho és tot, i que acostuma a ser contradictòria amb l’anhel d’eixamplar els propis horitzons vitals, i aplico el principi de Joan Fuster: encara que tot estigui dit, cal tornar-ho a dir perquè ningú no escolta. De fet, el principi pel què està escrit el llibre és una realitat evident però oblidada i que si es recordés podria servir per estalviar bitllets d’avió i retardar el canvi climàtic. L’altre no hi és només als països llunyans i exòtics sinó que es troba a aquests barris de les nostres ciutat que mai no tenim un motiu per trepitjar si no és el cas que habitem en un d’ells. Al capdavall, però el llibre acaba prenent un caire més polític que no pas estrictament filsòfic. La conclusió final de Biaggini és que la descripció més estereotipada d’Anglaterra com un país fonamentat en un culte al liberalisme i l’individualisme no parla tant del país, com de les seves elits i que l’anglès mitjà és un individu molt més comunitarista del que hom tendeix a presentar. No fora cap sorpresa que això sigui així en un país del que es diu que dos terceres parts dels seus habitants, viuen a menys de cinc milles del lloc on naixeren. Evidentment Londres fora aquí una excepció en tots els sentits.

PSOE i PP

Si a l’hora d’emetre el meu vot a les properes eleccions de l’any vinent prescindís de tota mena de consideracions amb l’excepció de la meva experiència laboral immediata, és a dir el meu treball com a professor a la xarxa d’ensenyament a l’exterior, sense cap mena de dubte votaria el PP. No és pas que la tasca feta pel PP fos res de l’altre món, però és clarament superior a la desenvolupada pel PSOE. L’avantatge és clar, mentre que per a un partit nacionalista sense complexos com és el PP, la història de la promoció de la llengua i la cultura espanyola té prou sentit com per definir una línia d’actuació, no passa el mateix en el cas d’un nacionalisme acomplexat com el dels socialistes. Així quan manen els primers, hi ha una certa possibilitat d’orientació fins i tot pels que veiem o més aviat sentim aquests temes de manera diferent, més o menys sabem on es vol anar a parar. Quan manen els segons, la manca de criteris significa el campi qui pugui o, el que és el mateix, abandonament als sindicats que fan i desfan, més aviat desfan.

Zhuangzi

Tots els que han freqüentat les pàgines de J.L.Borges tindran un record del filòsof taoista Zhuangzi (s. IV, BCE), que després de somiar-se com una papallona, quan despertà es qüestionà si era Zhuangzi qui havia somiat ésser una papallona o si alguna papallona en aquell moment estava somniant ser Zhuangzi. Segons Chakkavarthi, Zhuangzi és el màxim exponent de la posició escèptic al pensament xinès, tot i que de fet la seva interpretació té un caràcter més relativista que escèptic. Tot i que certament resulta temptadora una aproximació al dubte hiperbòlic, la possible intenció del pensador xinès era la d’emfatitzar que mai no podem estar segur de quines perspectives són possibles en cada situació determinada. La seva posició pot certament ser qualificada d’escèptica, però en un sentit hermenèutic. Allò qüestionat és la capacitat d’altres escoles, com el confucionisme, d’afirmar que el seu dao (traduït a l’anglès com “way” i que per tant tindria la temptació de posar en català com a mètode) és veritat i d’altres són falsos. Allò que es pot mesurar és el seu èxit però no pas la seva veritat. Ni tan sols la victòria en un debat produirà res més enllà d’una superioritat o d’una inferioritat en capacitat expressiva. Més que del coneixement en si mateix, Zhuangzi sembla haver dubtat de l’exit pràctic del coneixement discursiu. Hi ha però múltiples camins des de la naturalesa per assolir aquest èxit i el perill són les posicions que ens allunyen de la naturalesa, duent-nos pel camí de la convenció i ens volen imposar la seva exclusivitat com fora el cas del confucians.

La crisis endèmica de l'ensenyament

Fa anys en un dels seus escrits Jordi Sales parlà de la crisi endèmica dels nostres sistemes d’ensenyament (en el context no sols de Catalunya, sinó de tot l’Occident). És una expressió afortunada i que reflecteix molt bé l’ambient en què s’ha desenvolupat tota la meva carrera docent, ja en el període anterior a la LOGSE i molt especialment en el període posterior. Tinc la sensació però que en el futur aquesta sensació de crisis anirà minvant progressivament. A hores d’ara el desencís és el sentiment predominant entre els que mantenen la vella superstició que a un Institut, o si voleu també a la Universitat, s’ha de fer alguna cosa així com transmetre coneixement. Jo per exemple no puc desfer-me d’aquest prejudici malgrat les nombroses evidències en contra de les que puc disposar. Hi ha però una escletxa d’esperança: l’aparició d’un nou tipus de professorat que ja no haurà fet el batxillerat, ni tan sols el BUP, sinó que haurà estat format des de l’ESO i que per tant no haurà estat exposat a la patètica i anacrònica necessitat de fer que els alumnes aprenguin alguna cosa. A diferència del meu cas no tindran cap model “negatiu” per imitar. De fet, els nous projectes de formació del professorat ja preveuen un escurçament de la formació acadèmica com a tal i un període de formació pedagògica perllongat que reduirà els riscos de contaminació. Per llei de vida, algun dia aquests professors seran els majoritaris i l’index d’insatisfacció i desencís forçosament descendirà i llavors potser haurà estat finalment superada la crisi endèmica dels nostres centres educatius.

ateisme

La qüestió de l’ateisme està de moda al Regne Unit. Entre els llibres més venuts és molt freqüent trobar exemples que tracten el problema de l’existència de Deú des d’un punt de vista ateu fonamentat a l’evolucionisme darwinista. L’exemple més conegut és el de Richard Dawkins, The God delusion, però hi ha de molts altres. L’ateisme ara mateix ven. Els motius últims són en gran part segurament polítics: la militància religiosa és una expressió alhora d’antiamericanisme, tot i que també pot ser utilitzada com a arma en la lluita contra l’Islam, i de recolzament als membres d’una intel·ligència liberal americana que se sent assetjada i no necessàriament per raons paranoiques. Tanmateix aquesta dèria per fer l’autòpsia a Déu no em deixa gaire tranquil i en part em desagrada profundament. En primer lloc, per la utilització que hom fa del darwinisme, una doctrina que des de la seva literalitat no es cap sostenidor plausible per a concepcions alhora progressistes i humanistes. D’altra banda perquè percebo en aquests autors una comprensió molt lleugera i en alguns casos inexistents de la reflexió sobre aquesta qüestió desenvolupada als segles XVII i XVIII i que culmina amb la reflexió kantiana, massa sovint oblidada per aquests autors. Evidentment, atesa la meva tirada puc pecar de parcial però el cert és que els ateus cientifistes em semblen en general monuments vivents a la pedanteria, sentiment molt contraposat a la posició dels ateus per fe, a la qual certament em sento sovint inclinat i que amb tota seguretat seria del tot la meva si no fos per un cert jueu lituà.

Escepticisme a la India

Hi ha tres línies bàsiques de pensament hindú defensores d’una actitud clarament escèptica., sengon ens explica Chakkravrthi Ram-Prassad al seu llibre Eastern Philosophy. La primera és la de Nagarjuna, el fundador de l’escola budista Madhyamaka. (s.I, C.E.) La seva afirmació es resum dient que sabem, o podem arribar a saber si el fem cas, que no hi ha coneixement, és a dir, conclusions certes sobre com és el món. Qualsevol afirmació sobre l’estructura de la realitat és insostenible perquè du a conseqüències inacceptables. Nagarjuna fa un examen exhaustiu dels conceptes central relacionats amb el coneixement en forma de tetralemas. Evidentment, la seva posició bàsica pot semblar contradictòria. El seu argument bàsic és que per afirmar que sabem alguna cosa es requereix l’ús apropiat dels instruments de coneixement emprats, però això obliga a demostrar prèviament que els esmentats instruments funcionen, cosa que només es podria fer mitjançant un altre instrument i així fins a l’infinit .... ( diem que hi ha una taula perquè la veiem, però com podem demostrat que la visió és un instrument adient per copsar la realitat?). La finalitat d’aquesta reflexió com correspon a una línia de pensament budista és fonamentalment soteriològica. Mostrat la buidor del nostre coneixement ( on estaria la solució de la paradoxa pròpia de l’escepticisme a l’assenyalament d’aquesta buidor) és un mitjà per aprendre que no hi ha res a desitjar. L’escepticisme és un instrument en la transformació de la consciència i la renúncia al món.
Jayarasi pertanyé a l’escola Lokayata, (s. VII C.E.) l´’única de les escoles hindú, declaradament materialista. El seu escepticisme és molt més proper a les versions occidentals. Mentre que Nagarjuna afirma que sabem que no hi ha coneixement, Jayarasi afirma no saber si hi ha coneixement. La condició humana és la d’un dubte permanent i incessant de la que cap Ser Infinit ens podrà redimir mai. La conseqüència que vol extreure és la impossibilitat d’establir afirmacions dogmàtiques o de parlar d’accions obligatòries. L’únic que resta llavors és tornar a una vida ordinària i afilosòfica, renunciant completament a trobar sentits profunds. La filosofia esdevé així una arma que es gira en contra d’ella mateixa.
Finalment Sri Harsa, el dialèctic dels Advaita, (s. VIII C.E) és el tercer gran escèptic de la tradició hindú. La seva posició d’entrada és semblant a la de Nagarjuna: cap afirmació cognoscitiva pot ser provada de manera conclusiva. Tanmateix aquest escepticisme teòric és combinat amb l’afirmació que dirigim les nostres transaccions de la vida ordinària de manera perfectament satisfactòria sense cap mena de certesa cognoscitiva incondicional, que no fa cap mena de falta. Amb la qual cosa, la conclusió és que no podem saber si hi ha coneixement, però podem assumir que tenim coneixement;una assumpció certament provisional però suficient des d’un punt de vista pràctica. El pragmatisme però no és una finalitat en ella mateixa, sinó que té una finalitat última metafísica, allò cercat pels dialèctics d’aquesta escola és mostrat que tot allò que donem per garantit a la nostra experiència ordinària és transcendit a la consciència de Brahma. No hi ha cap coneixement que tingui la categoria d’últim.

Called to account

Called to Account és una producció de Trycicle Theatre on s’escenifica una audiència on es considera el processament d’Anthony Charles Lynton Blair pel crim d’agressió contra Irak. Trycicle és la seu d’una de les associacions culturals més potents del nord de Londres amb una tradició important als darrers anys de teatre polític. Un conjunt de 16 actors representen els dos membres, de l’acusació, dos de la defensa i els dotze testimonis que abasten membres de les dues càmeres, un ciutadà kurd o l’ambaixador de Xile a les Nacions Unides. Les entrevistes havien tingut lloc realment a Londres, efectuades per prestigiosos advocats a començaments d’aquest any. L’atmosfera era seriosa, dissabte passat, i el públic va seguir amb respecte i atenció les respostes dels qüestionats i les deliberacions del fiscal i el defensor. La qüestió no és menor perquè el Regne Unit no és dona per descomptada la deshonestedat dels polítics. L’error és tolerable, però la mentida no. Que Blair s’equivocà, és un fet, que actuà de mala fe és allò que cal discutir i el que podria provocar el seu processament. Des de la perspectiva d’un catalanet, però, allò que em resulta més interessant és el fet que enfront d’una qüestió com aquesta, el possible processament de Blair, hom pot trobar partidaris tant al partit laborista, com al partit conservador, com al partit democrata-liberal i certament el mateix passa entre els que pensen que aquest procés no hauria mai de tenir lloc. Almenys en aquest país hi ha pensament més enllà de la disciplina de partit.

La noche de los girasoles

Dijous passat vaig poder anar a la preestrena a Londres del film La noche de los girasoles. Era una sessió al Curzon Soho, els curzon són l’equivalent londinenc a allò que a Barcelona suposen els Verdi o els Renoir i de fet una de les seves sales també es diu Renoir, amb la presència del director Jorge Sánchez Cabezudo i de l’actor protagonista Carmelo Gómez. El Jorge Sánchez estava del tot exultant. No és fàcil per a una pel·lícula espanyola ser estrenada a Londres i n’estava fruint d’aquest moment de glòria. En Carmelo feia una mirada més escèptica. El film va esser ressenyat de manera ben favorable per Sigth & Sound i em sembla que d’una manera justa. La pel·lícula té dos arguments al seu favor des del meu punt de vista: el primer, la seva estructura narrativa. La narració fragmentaria emprada pel director fa més interessant una història que resultaria potser pobre amb una narració completament lineal. Aquesta mena d’eleccions són les que decideixen l’aptitud d’un director. L’altre argument a favor de la pel·lícula és la seva utilització del paisatge castellà, està rodada a la província d’Avila. Castellà té un potencial cinematogràfic que ha estat aprofitat algunes vegades però no tantes com hagués estat possible. Aquí Sanchez-Cabezudo el converteix en un marc d’allò més adient per a gent aïllada i incomunicada en una regió que pel seu abandonament progressivament torna a la naturalesa. Malgrat que una primera idea fou rodar un thriller a una cova, cosa que fora una gairebé delictiva inducció a la claustrofòbia, em resultà atractiu que un dels escenaris fonamentals del film, sigui al capdavall un poble quasi abandonat; un dels millors escenaris possibles per meditar sobre la precarietat de la nostra civilització i de tot plegat.

A new world

A New World és l’exposició que fins al proper mes està realitzant el museu britànic. Es tracta de reflectir la primera mirada anglesa sobre Amèrica i el material utilitzat són fonamentalment els dibuixos i aquarel·les de John White, un personatge del qual sabem poc, però l’obra del qual té una importància cabdal des del punt de vista documental. Els primers dibuixos de White sobre temes americans els feu a Bristol on va poder veure tres captius Inuit després de la fallida exploració de Martin Frobisher cercant el pas del nord-oest. Era la primera vegada que occidentals entraven en contacte amb esquimals. Vuit anys després a l’expedició organitzada per Raleigh, John White rebé l’encàrrec d’il·lustrar gràficament el viatge. No era només una qüestió de mera curiositat, sinó que es considerà un treball fonamental per la colonització. Els dibuixos de White podien ser un argument publicitari per impulsar l’establiment de lligams amb les noves colònies. S’establí una colònia a Virginia on nasqué el primer anglosaxó americà que era un net de White. Fou el primer alcalde d’aquesta colònia que tingué de seguida problemes amb els indis. Retornà a Gran Bretanya per cercar ajuda, però era el moment de l’atac de l’armada invencible i no hi havien vaixells disponibles. Quan White pogué retornar a Virginia era ja tard i no quedava ningú a la colònia. El primer intent de colonització havia fracassat, tot i que oficialment no es va voler reconéixer, perquè considerar els colons vius legitimava les revindicacions imperials de la corona anglesa. El seu legat fou però, malgrat aquest fracàs immeditat, d’extrema importància. Les seves il·lustracions de plantes i animals foren quasi dos segles després una de les bases del treball de Lineo i les seves descripcions dels indis nord-americans esdevingueren les imatges arquetípiques d’aquells pobles. És interessant considerar que White va acabar fent uns retrats molts diferents dels que es pensava. Allò que esperava trobar eren pobles fonamentalment guerrers, semblants als antic pobladors de la seva illa, gent d’aspecte ferotge com els pictes. Els indis d’aquelles regions eren més aviat pacífics i poc combatius, amb la qual cosa els seus treballs acabaren essent un fonament de la interpretació utopista d’Amèrica com a testimoni d’una primitiva època daurada.

Un diari rus

Llegeixo darrerament el llibre pòstum d’Anna Politkovskaya, traduït a l’anglès com A russian diary. Transmet una impressió de desolació, d’absoluta manca d’esperança. En comparació amb allò narrat per la periodista russa, els problemes polític que preocupen els catalans, britànics o francesos són gairebé puerils. Rússia no sembla tenir sortida. El final del llibre comenta les expectatives de futur de la federació, la més optimista preveu una pèrdua de sis milions d’habitants en deu anys, però no fora improbable que hi hagués una pèrdua de setze milions. Possiblement una petita millora fins i tot acceleraria aquest procés de desintegració, perquè les enquestes assenyalen clarament que la principal il·lusió dels russos és deixar el seu país. Les causes no presenten cap misteri: l’absoluta degradació i empobriment de les condicions de vida del poble rus. Putin ha significat un retorn a molts dels aspectes repressius del règim soviètic però al mateix temps ha impulsat la dissolució dels precaris instruments de benestar social que havia legat l’estat soviètic. La molt comentada al llibre retirada de l’exempció del pagament de medicaments per determinats sectors, pensionistes o veterans de les guerres txetxenes, no és gaire diferent d’una sentència de mort a mig termini per aquests sectors de població Politovskaya fou una persona humil que rarament utilitza la primera persona o expressa els seus sentiments personals tot i que com han provats els fets posteriors la seva vida estava clarament en perill. Si hi ha un protagonista del llibre aquest és Putin, l’home entorn del qual gira tota l’escena política russa i que des de la lectura d’aquest llibre és fàcil caracteritzar com el paradigma del cinisme polític. Potser, atès el seu poder, ara mateix l’individu més perillós del planeta. Enfront de Putin el no-res. L’oposició democràtica és un conglomerat de persones sense gaire capacitat d’organització, ni mitjans reals per arribar a un poble poc interessat en res diferent de la seva supervivència. El llibre de Politkovskaya és un text important no només per entendre Rússia sinó per entendre la nostra època: allò que pot resultar quan les normes més elementals del sentit comú i la prudència són substituïts per la lògica omnicomprensiva dels “ismes”.

Pakistan

No tinc gaire simpatia per les ONGs en general, suposo perquè crec que hauríem de creure, encara i malgrat tot, a la política. Però avui en faré propaganda d’una, potser perquè els seus propòsits són clara i descaradament polítics. Es tracta d’una fundació anomenada The friends of the citizens i la seva website és:
www.thecitizensfoundation.org
El seu objectiu és impulsar l’educació dels joves del Pakistan i ha estat impulsada per un grup d’homes de negocis de Karachi. Aquesta educació pretén ser de qualitat i secular. La situació educativa de Pakistan és lamentable. L’index d’alfabetització no augmenta sinó que disminueix, segons les xifres oficials, però la realitat podria ésser encara pitjor, ja que moltes escoles existeixen només teòricament. A Mianwalli el 20% de les escoles no tenien cap mena d’existència, d’altres s’ho han de fer sense edifici o amb una dotació incompleta de mestres, mal pagats i inclinats per això a l’absentisme. La causa de tot plegat és la total absència d’iniciativa del govern de Musarraf en aquest àmbit. En aquestes condicions la única possibilitat d’escolarització per la major part de la població són les madrasses, finançades pel règim d’Arabia Saudi i és clar el significat que pel conjunt del planeta en pot tenir aquest fet. El treball d’aquesta fundació vol oferir una alternativa que, crec, obre una escletxa d’esperança i ofereix una alternativa dins de les lluites ideològiques del nostre temps més enraonada que allò fet, per exemple, a Irak

Certeses absolutes

A l’entrada del diumenge feia una petita reflexió sobre el sentit del camí filosòfic des del cartesianisme, un tema al qual retorno periòdicament. De fet, sobre això va tractar la meva tesi que periòdicament tinc la temptació de repensar i reescriure. Llegint el llibre de Meier sobre Strauss y el problema teológico-político trobo una altra observació straussiana que no voldria passar per alt entorn de l’afany d’absoluta certesa que constitueix el motor principal de la reflexió cartesiana. Aquest afany, una de les expressions més clares d’allò que Hussel considerava el pathos filosòfic per excel·lència viure a l’apodicticitat, és en el fons una conseqüència indirecta del cristianisme o, essent més exactes, de la confrontació amb la religió on troba el seu origen la filosofia moderna: la fonamentació de veritats absolutes sembla el instrument mínim per lluitar contra la veritat absoluta de la revelació.

El costat fosc de la il•lustració?

Seguint amb el problema esmentat fa poc de les dificultats de la filosofia a l’època moderna, trobo una cita de Strauss ben il·luminadora:
En relación con las clásica representación de las dificultades naturales del filosofar, con la alegoría platónica de la caverna, se puede decir: hoy, nos hallamos en una segunda caverna, más profunda que la de los felices ignorantes con los que Sócrates tenia que lidiar; necesitamos de la historia ante todo para poder ascender a la caverna desde la que Sócrates pueda dirigirnos hacia la luz; necesitamos de una propedéutica que los griegos no necesitaban, precisamente la del aprendizaje de la lectura
(Leo Strauss, 1931)

Finalitats últimes

Rumio tot el dia, l’ambigua sentència que vaig escriure el divendres passat i que va provocar el desacord de l’amic Luri l. Com ja deia a la meva resposta hi ha una ambigüitat del “nosaltres”. Probablement, les finalitats últimes dels contemporanis de Plató o d’Epícur, no coincidien tampoc amb les de Plató i Epícur i de fet aquest és un dels temes fonamentals per entendre la configuració de l’escriptura platònica: el problema de la ubicació, la desubicació millor dit, de la filosofia a la ciutat. Tanmateix, si m ‘ho penso més a fons, a aquesta frase hi trobo un problema més profund, de caràcter ben íntim i que té a veure amb la meva posició personal envers la filosofia. Mentre que el gruix més gran d’alumnes-seguidors-amics de Jordi Sales han optat per aprofundir la via platònica, el meu camí filosòfic es feu des del cartesianisme. Descartes és l’inici tòpic de la filosofia moderna. No és impossible una lectura de Descartes en un sentit proper al de la filosofia més clàssica (de fet, aquesta fora una definició del meu llibre sobre Descartes), però atenint-se a la literalitat del text cartesià és indubtable que des del seu punt de vista, la metafísica (és a dir la filosofia en el sentit més radical del terme) s’ha de fer només unes poques hores a l’any. Això no nega del tot la possibilitat de la vida centrada a la teoria (tot depèn del pes que es doni després a aquestes poques hores) però em sembla que situa la vida filosòfica en una dimensió molt més incerta que fa la figura del filòsof molt més problemàtica. Hom pot llegir Descartes entenent que el projecte d’una vida filosòfica és en un sentit radical del terme irrealitzable i la biografia de molts pensadors posteriors d’alguna manera podrien corroborar aquest fet (Hume fora segurament l’exemple més clar, però n’haurien d’altres)

La cuina londinenca

Un dels més motius pels quals els londinencs estan més contents de si mateixos és pel fet que ara a Londres es menja molt millor, tan bé, com a Paris, segons els més triomfalistes. És discutible que significa menjar bé. Una posició enraonada és pensar que es menja bé a una ciutat, quan guiant-te per l’atzar pots entrar amb una certa seguretat que no t’aixecaran la camisa. En aquest sentit em sembla que Paris està encara molt millor que Londres. En tot cas les revistes i els diaris pensen una altra cosa i les crítiques gastronòmiques ho reflecteixen. Aquí, neix un dels meus motius de perplexitat, el qual (seguint amb la temàtica del post d’ahir) té a veure amb el que podríem anomenar els fonaments epistemològics de la crítica gastronòmica ; molt incerts si considerem la unicitat i singularitat de cada “creació” gastronòmica i la informació de la que disposo sobre com es treballa realment a les cuines dels restaurants. Personalment en el cas de Londres em sembla que l’augment superficial de la varietat està acompanyat d’una monotonia essencial i que menjar bé, és a dir desenvolupar una cultura gastronòmica substancial, és quelcom que s’ha de fer des la infraestructura i no des de la superestructura, cosa que al menys haurien de saber els ex-marxistes reciclats com gastrònoms epicuris.

Plató i la cuina

Llegir Plató per un ciutadà normal amb gustos més o menys acords amb els corrents majoritaris del nostre temps pot ser una experiència sobtant. Sovint les coses que es diuen als diàlegs contrasten d’allò més amb alguns dels nostres punts de vista més establerts. Això passa per coses molt fonamentals i també per coses que són potser de poca importància. Per exemple, és clar, cal només llegir el Gorgies, que Plató es malfiava del cuiners. La cuina allí és definida com un art de l’adulació imitació dels veritables sabers, en aquest cas confrontada amb la medicina (els practicants de la qual no són per cert a hores d’ara gaire populars, tot i que evidentment siguin respectats). En canvi, als nostres temps els cuiners són sovint una mena d’ídols populars i han estat elevats a la categoria d’artistes ( en un moviment paral·lel a aquell pel qual els artistes de tota la vida han estat elevats o degradats a la categoria de filòsofs). Hom pot veure aquí una revenja del vell Epícur o un senyal de la degradació i el buit espiritual del nostre temps. El Gorgies tracta finalment d’esbrinar quins són els fins últims de la vida i em sembla que la qüestió té a veure alguna cosa amb quines són les nostre finalitats últimes, probablement molt diferents de la de Plató i fins i tot de les d’Epícur. En tot cas la noció de llagoteria era molt bona per entendre la realitat que envoltava Plató, però no ho és menys per entendre la nostra.

Més sobre "la vida dels altres" (en diàleg amb Ramon)

No ho veig tan clar. Començant pel tema que puc estar més d’acord, és evident que si els nazis no haguessin estat esclafats els veuríem d’un altre manera segurament més propera a la mirada que fem sobre el període anterior a la guerra, generalment cega envers el fet de les nombroses coincidències existents entre els nazis i els que després serien els “bons”. La història mai no la escriuen els perdedors. No veig tan clara la comparació amb els règims soviètic i xinès. Crec que una cosa és fer una avaluació diferent, des d’un punt de vista teòric, del nazisme, que és producte de la reacció contra la il·lustració, que del comunisme, el qual representa l’avantguarda de l’ideari il·lustrat. Una altra és valorar allò que realment succeí i jo en tinc poques dubtes que preferiria haver viscut segurament a l’Alemanya d’Hitler que a la Rússia de Stalin i a qualsevol de les dues abans que a la Xina de Mao, probablement el règim més inhumà que ha existit mai (tot i que dit sigui de passada, Mao no tenia gairebé formació marxista i l’únic filòsof occidental pel que havia mostrat un interès real era Nietzsche). Anant al tema de la pel·lícula, em sembla que la teva tesi és que cal suposar que el deteriorament progressiu del règim va acabar d’alguna manera el funcionament de la Stasi. L’acció principal de la pel·lícula s’esdevé l’any 1985. Precisament aquest és el punt en el que sembla estar en desacord Funder. Pel que fa a la condició de vida dels ciutadans el deteriorament era constant, però la Stasi potser més que un instrument del règim era la veritable essència del règim. No crec que hi hagués alguna cosa així com un relaxament dels procediments d’actuació. Crec que és important recordar que de fet l’esfondrament de la DDR tingui causes fonamentalment exògenes. És un règim que existí mentre ho volgué la Unió Soviètica i desaparegué quan la Unió Soviètica ja no volgué o no fou capaç de mantenir-la. És sempre pueril jugar als contrafactuals però no és del tot impossible pensar que si en comptes de Gorbachov hagués hagut un polític més enèrgic, com per exemple Putin, potser la Stasi estaria encara actuant.

Desarrelament

Hi ha un goig del desarrelament, com també és una realitat la “saudade” i els equivalents més o menys propers que es poden trobar a d’altres llengües. Imagino que això té alguna cosa a veure amb allò que romànticament es designava com el caràcter escindit de la naturalesa humana o, més contemporàniament, com tendència congènita a l’esquizofrenia. Necessàriament allò que en constitueix, simultàniament ens restringeix i ens limita, com li passava al colom de Kant.

la vida dels altres

Dissabte passat vaig veure “Das leben der anderen”, la pel·lícula alemanya que reflecteix el control asfixiant sota els que visqueren els alemanys a l’època de la dictadura comunista. La pel·lícula em deixà una impressió ambivalent. Narrativament està, des del meu punt de vista, molt ben feta. Es segueix molt bé i entres molt fàcilment a la història. Però òbviament la peripècia no es pot considerar com si es tractés d’una de les abstraccions del mestre Hitchchock i quan entrem a l’àmbit de la recreació històrica el film esdevé molt més discutible. D’una banda et transmet molt bé allò que podria suposar viure sota un govern absolutament decidit a exercir un control absolut sobre la vida dels ciutadans sense cap mena de consideracions morals, però hi ha elements per pensar a una certa condescendència en la recreació de la Stasi. Sigth & Sound, a més de la ressenya d’un crític cinematogràfic inclou la d’una historiadora, Anna Funder, per parlar del film i la seva reflexió no és gaire favorable. Què pensaríem, diu d’un film sobre l’holocaust on un oficial de la SS simpatitzés de sobte amb els jueus i pensés que tampoc hi havia per tant? Probablement hom creuria que hi havia alguna cosa essencialment falsa. D’altra banda la llibertat amb la que al capdavall opera el protagonista, sembla que té poc a veure amb el funcionament de la stasi on ningú no gaudia d’ aquesta autonomia i on qualsevol desviació es pagava amb la mort. De fet, com diu Frau Funder, és la impossibilitat de l’autonomia allò que fa l’evolució del protagonista gens plausible. Sabent que et vigilen, funciona molt més eficientment la vella disculpa de que només complia ordres. El mateix director del film reconeix que després de quatre anys d’investigació,mai no va trobar un cas mínimament semblant al de la pel·lícula. La història expressa, diu, la seva fe en la humanitat. Però fer un oficial de la Stasi un representat dels sentiments humanitaris no és menys sinistre que fer un membre de la SS. En tot cas, la pel·lícula es pot considerar com la millor recreació feta fins ara de la vida a la DDR, un fabulós retrat de l’entronització de la mediocritat que suposa un règim totalitari (nosaltres després de trenta anys encara ho seguim patint una mica). El repartiment està molt bé, però el protagonista, Ulrich Mühe, és absolutament extraordinari en el paper d’aquest espia gris i subterrani. El seu capteniment recorda un altre film d’espionatge excel·lent, The Conversation, on Gene Hackman feia un paper no gaire llunyà.

BBC

L’informatiu nocturn de la BBC d’ahir és una nova mostra, si calia, de la salut de les institucions democràtiques d’aquest país. Poques vegades he vist un qüestionament tan sense pietat d’una institució clau a l’estat com el que ahir feren dels serveis secrets britànics. Mentre a d’altres llocs els informatius s’omplen amb declaracions

Cachao

Ahir al Barbican vaig poder presenciar el debut londinenc d’Israel López “Cachao”. L’edat del “maestro de maestros”, com fou presentat ,és incerta. El programa del concert parlava de 86 anys, però segons les dades de la biografia de la Wikipedia, en fa aquest any 89. El seu aspecte és molt fràgil, encongit per l’edat, és molt més petit que el seu instrument i és clar que ja no pot gosar, com als discos gravats amb Andy Garcia, l’any 93, cantar alguna cançó. De fet, necessità ajuda per entrar i sortir de l’escenari, però l’espectacle no tenia res de patètic, perquè aquell home n’estava fruint de debò, potser pel fet del reconeixement tardà després de molts anys de foscor. Cabrera Infante comparà Cachao amb Duke Ellington per mostrar la importància que aquest havia tingut a la música cubana: com a instrumentista, com a compositor i com a líder d’una banda. Quan ara està tan de moda parlar de la noció de fusió, Cachao assolí una de les fructíferes i riques del segle, associant el “danzón” cubà als ritmes i les percussions africanes. Fou el seu aspecte de líder i la seva capacitat per marcar el ritme allò que es feu més palès diumenge nit. Sortí acompanyat de nou músics, alguns d’ells coneguts dels discos que va gravar als noranta Alfredo Valdes jr. o Rafael “tata” palau, músics molt veterans, els quals però al seu costat poden passar per relativament jovenívols. En tot cas, instrumentistes molt bons. El concert durà gairebé dues hores, hi ell es mantingué de peu, completament lliurat a la seva feina i protagonitzant de tant en tant “controvèrsies” amb altres instrumentistes, duels de virtuosisme plens de sentit de l’humor i de ganes de jugar.