Viatges escolars

La setmana ha estat a l’institut de poca activitat. El segon de batxillerat ha estat avaluat i les classes de preparació de la selectivitat sempre signifiquen un ritme molt més baix. Una part dels alumnes de primer fan un intercanvi a Itàlia. Es queda un petita part amb una obligació difusa de venir i cap mena de ganes de fer res. A més, la propera setmana fem vacances. Amb temps lliure reflexiono sobre la contradicció que suposen els viatges escolars en aquest moment històric on les possibilitats de viatjar s’han multiplicat. Jo no vaig sortir del meu país fins que no tenia una certa edat. Tots els meus alumnes, en canvi, viatgen varies vegades a l’any. La possibilitat d’un descobriment o d’alguna mena d’iniciació és ben petita. De fet, restringits a una vida petita cada cop és més fàcil fer kilòmetres sense moure mentalment del teu raó en una Europa cada cop més uniformitzada. Així doncs, atès la improbabilitat del concepte de viatge cultural, aquests viatges acaben essent un estímul per a la pràctica del turisme, és a dir una inducció al consumisme, que a hores d’ara, i sense fer cap mena de valoracions morals, és innecessària. En tot cas, la inactivitat seguirà per raons de calendari. La setmana vinent no hi ha classes i jo aprofitaré per fer un tomb per Irlanda, reprendré així el blog dintre de dues setmanes.