la vida dels altres

Dissabte passat vaig veure “Das leben der anderen”, la pel·lícula alemanya que reflecteix el control asfixiant sota els que visqueren els alemanys a l’època de la dictadura comunista. La pel·lícula em deixà una impressió ambivalent. Narrativament està, des del meu punt de vista, molt ben feta. Es segueix molt bé i entres molt fàcilment a la història. Però òbviament la peripècia no es pot considerar com si es tractés d’una de les abstraccions del mestre Hitchchock i quan entrem a l’àmbit de la recreació històrica el film esdevé molt més discutible. D’una banda et transmet molt bé allò que podria suposar viure sota un govern absolutament decidit a exercir un control absolut sobre la vida dels ciutadans sense cap mena de consideracions morals, però hi ha elements per pensar a una certa condescendència en la recreació de la Stasi. Sigth & Sound, a més de la ressenya d’un crític cinematogràfic inclou la d’una historiadora, Anna Funder, per parlar del film i la seva reflexió no és gaire favorable. Què pensaríem, diu d’un film sobre l’holocaust on un oficial de la SS simpatitzés de sobte amb els jueus i pensés que tampoc hi havia per tant? Probablement hom creuria que hi havia alguna cosa essencialment falsa. D’altra banda la llibertat amb la que al capdavall opera el protagonista, sembla que té poc a veure amb el funcionament de la stasi on ningú no gaudia d’ aquesta autonomia i on qualsevol desviació es pagava amb la mort. De fet, com diu Frau Funder, és la impossibilitat de l’autonomia allò que fa l’evolució del protagonista gens plausible. Sabent que et vigilen, funciona molt més eficientment la vella disculpa de que només complia ordres. El mateix director del film reconeix que després de quatre anys d’investigació,mai no va trobar un cas mínimament semblant al de la pel·lícula. La història expressa, diu, la seva fe en la humanitat. Però fer un oficial de la Stasi un representat dels sentiments humanitaris no és menys sinistre que fer un membre de la SS. En tot cas, la pel·lícula es pot considerar com la millor recreació feta fins ara de la vida a la DDR, un fabulós retrat de l’entronització de la mediocritat que suposa un règim totalitari (nosaltres després de trenta anys encara ho seguim patint una mica). El repartiment està molt bé, però el protagonista, Ulrich Mühe, és absolutament extraordinari en el paper d’aquest espia gris i subterrani. El seu capteniment recorda un altre film d’espionatge excel·lent, The Conversation, on Gene Hackman feia un paper no gaire llunyà.