Welcome to everytown

Welcome to everytown és el darrer llibre del filòsof anglès Julian Baggini. Pròpiament però no acaba essent un llibre de filosofia, sinó una mena d’assaig antropològic amateur beneficiat, això si, de la prosa fàcil del seu autor. El propòsit del llibre és explicar l’estada del seu autor durant sis mesos a Roterham, una població arquetípicament britànica situada a Yorkshire. Allò que vol descobrir l’autor és quina és la veritable mentalitat britànica. Com el nom indica l’ascendència de l’autor és italiana i la seva educació és probablement d’Oxbridge, cosa que no el fa proper al pretès anglès mitjà. Viure a Roterham, significa per l’autor sotmetre’s voluntàriament a la dieta espiritual dels seus companys de Pub, és a dir: lectura de The Sun i The Daily mail, Big Brother a la televisió, vacances a Mallorca ... i també, no menys important, a la dieta alimentaria dels seus nous veïns. Hom podria llavors parlar que el llibre és una descripció d’un retorn o visita a la caverna, si no fos perquè no sembla molt intel·ligent confondre les aules dels col·legis d’elit i els restaurants, més cars que bons, anglesos amb el món de les idees. En tot cas, de cavernes hi ha de moltes menes; aquest és un fet del que cal fer memòria.
Les crítiques al llibre han estat en algun cas ferotges i no del tot mancades de raó, perquè certament en el punt de partida hi ha un esnobisme segurament inacceptable i també perquè Biaggini a les seves conclusions no va més enllà d’afirmacions més aviat tòpiques. Tanmateix per mi que no soc britànic el llibre no deixa de donar-me alguna clau per entendre el paisatge humà que m’envolta i per això em mostro indulgent amb les obvietats, com per exemple que la felicitat no ho és tot, i que acostuma a ser contradictòria amb l’anhel d’eixamplar els propis horitzons vitals, i aplico el principi de Joan Fuster: encara que tot estigui dit, cal tornar-ho a dir perquè ningú no escolta. De fet, el principi pel què està escrit el llibre és una realitat evident però oblidada i que si es recordés podria servir per estalviar bitllets d’avió i retardar el canvi climàtic. L’altre no hi és només als països llunyans i exòtics sinó que es troba a aquests barris de les nostres ciutat que mai no tenim un motiu per trepitjar si no és el cas que habitem en un d’ells. Al capdavall, però el llibre acaba prenent un caire més polític que no pas estrictament filsòfic. La conclusió final de Biaggini és que la descripció més estereotipada d’Anglaterra com un país fonamentat en un culte al liberalisme i l’individualisme no parla tant del país, com de les seves elits i que l’anglès mitjà és un individu molt més comunitarista del que hom tendeix a presentar. No fora cap sorpresa que això sigui així en un país del que es diu que dos terceres parts dels seus habitants, viuen a menys de cinc milles del lloc on naixeren. Evidentment Londres fora aquí una excepció en tots els sentits.