Escepticisme a la India

Hi ha tres línies bàsiques de pensament hindú defensores d’una actitud clarament escèptica., sengon ens explica Chakkravrthi Ram-Prassad al seu llibre Eastern Philosophy. La primera és la de Nagarjuna, el fundador de l’escola budista Madhyamaka. (s.I, C.E.) La seva afirmació es resum dient que sabem, o podem arribar a saber si el fem cas, que no hi ha coneixement, és a dir, conclusions certes sobre com és el món. Qualsevol afirmació sobre l’estructura de la realitat és insostenible perquè du a conseqüències inacceptables. Nagarjuna fa un examen exhaustiu dels conceptes central relacionats amb el coneixement en forma de tetralemas. Evidentment, la seva posició bàsica pot semblar contradictòria. El seu argument bàsic és que per afirmar que sabem alguna cosa es requereix l’ús apropiat dels instruments de coneixement emprats, però això obliga a demostrar prèviament que els esmentats instruments funcionen, cosa que només es podria fer mitjançant un altre instrument i així fins a l’infinit .... ( diem que hi ha una taula perquè la veiem, però com podem demostrat que la visió és un instrument adient per copsar la realitat?). La finalitat d’aquesta reflexió com correspon a una línia de pensament budista és fonamentalment soteriològica. Mostrat la buidor del nostre coneixement ( on estaria la solució de la paradoxa pròpia de l’escepticisme a l’assenyalament d’aquesta buidor) és un mitjà per aprendre que no hi ha res a desitjar. L’escepticisme és un instrument en la transformació de la consciència i la renúncia al món.
Jayarasi pertanyé a l’escola Lokayata, (s. VII C.E.) l´’única de les escoles hindú, declaradament materialista. El seu escepticisme és molt més proper a les versions occidentals. Mentre que Nagarjuna afirma que sabem que no hi ha coneixement, Jayarasi afirma no saber si hi ha coneixement. La condició humana és la d’un dubte permanent i incessant de la que cap Ser Infinit ens podrà redimir mai. La conseqüència que vol extreure és la impossibilitat d’establir afirmacions dogmàtiques o de parlar d’accions obligatòries. L’únic que resta llavors és tornar a una vida ordinària i afilosòfica, renunciant completament a trobar sentits profunds. La filosofia esdevé així una arma que es gira en contra d’ella mateixa.
Finalment Sri Harsa, el dialèctic dels Advaita, (s. VIII C.E) és el tercer gran escèptic de la tradició hindú. La seva posició d’entrada és semblant a la de Nagarjuna: cap afirmació cognoscitiva pot ser provada de manera conclusiva. Tanmateix aquest escepticisme teòric és combinat amb l’afirmació que dirigim les nostres transaccions de la vida ordinària de manera perfectament satisfactòria sense cap mena de certesa cognoscitiva incondicional, que no fa cap mena de falta. Amb la qual cosa, la conclusió és que no podem saber si hi ha coneixement, però podem assumir que tenim coneixement;una assumpció certament provisional però suficient des d’un punt de vista pràctica. El pragmatisme però no és una finalitat en ella mateixa, sinó que té una finalitat última metafísica, allò cercat pels dialèctics d’aquesta escola és mostrat que tot allò que donem per garantit a la nostra experiència ordinària és transcendit a la consciència de Brahma. No hi ha cap coneixement que tingui la categoria d’últim.