La crisis endèmica de l'ensenyament

Fa anys en un dels seus escrits Jordi Sales parlà de la crisi endèmica dels nostres sistemes d’ensenyament (en el context no sols de Catalunya, sinó de tot l’Occident). És una expressió afortunada i que reflecteix molt bé l’ambient en què s’ha desenvolupat tota la meva carrera docent, ja en el període anterior a la LOGSE i molt especialment en el període posterior. Tinc la sensació però que en el futur aquesta sensació de crisis anirà minvant progressivament. A hores d’ara el desencís és el sentiment predominant entre els que mantenen la vella superstició que a un Institut, o si voleu també a la Universitat, s’ha de fer alguna cosa així com transmetre coneixement. Jo per exemple no puc desfer-me d’aquest prejudici malgrat les nombroses evidències en contra de les que puc disposar. Hi ha però una escletxa d’esperança: l’aparició d’un nou tipus de professorat que ja no haurà fet el batxillerat, ni tan sols el BUP, sinó que haurà estat format des de l’ESO i que per tant no haurà estat exposat a la patètica i anacrònica necessitat de fer que els alumnes aprenguin alguna cosa. A diferència del meu cas no tindran cap model “negatiu” per imitar. De fet, els nous projectes de formació del professorat ja preveuen un escurçament de la formació acadèmica com a tal i un període de formació pedagògica perllongat que reduirà els riscos de contaminació. Per llei de vida, algun dia aquests professors seran els majoritaris i l’index d’insatisfacció i desencís forçosament descendirà i llavors potser haurà estat finalment superada la crisi endèmica dels nostres centres educatius.