Certeses absolutes

A l’entrada del diumenge feia una petita reflexió sobre el sentit del camí filosòfic des del cartesianisme, un tema al qual retorno periòdicament. De fet, sobre això va tractar la meva tesi que periòdicament tinc la temptació de repensar i reescriure. Llegint el llibre de Meier sobre Strauss y el problema teológico-político trobo una altra observació straussiana que no voldria passar per alt entorn de l’afany d’absoluta certesa que constitueix el motor principal de la reflexió cartesiana. Aquest afany, una de les expressions més clares d’allò que Hussel considerava el pathos filosòfic per excel·lència viure a l’apodicticitat, és en el fons una conseqüència indirecta del cristianisme o, essent més exactes, de la confrontació amb la religió on troba el seu origen la filosofia moderna: la fonamentació de veritats absolutes sembla el instrument mínim per lluitar contra la veritat absoluta de la revelació.