La noche de los girasoles

Dijous passat vaig poder anar a la preestrena a Londres del film La noche de los girasoles. Era una sessió al Curzon Soho, els curzon són l’equivalent londinenc a allò que a Barcelona suposen els Verdi o els Renoir i de fet una de les seves sales també es diu Renoir, amb la presència del director Jorge Sánchez Cabezudo i de l’actor protagonista Carmelo Gómez. El Jorge Sánchez estava del tot exultant. No és fàcil per a una pel·lícula espanyola ser estrenada a Londres i n’estava fruint d’aquest moment de glòria. En Carmelo feia una mirada més escèptica. El film va esser ressenyat de manera ben favorable per Sigth & Sound i em sembla que d’una manera justa. La pel·lícula té dos arguments al seu favor des del meu punt de vista: el primer, la seva estructura narrativa. La narració fragmentaria emprada pel director fa més interessant una història que resultaria potser pobre amb una narració completament lineal. Aquesta mena d’eleccions són les que decideixen l’aptitud d’un director. L’altre argument a favor de la pel·lícula és la seva utilització del paisatge castellà, està rodada a la província d’Avila. Castellà té un potencial cinematogràfic que ha estat aprofitat algunes vegades però no tantes com hagués estat possible. Aquí Sanchez-Cabezudo el converteix en un marc d’allò més adient per a gent aïllada i incomunicada en una regió que pel seu abandonament progressivament torna a la naturalesa. Malgrat que una primera idea fou rodar un thriller a una cova, cosa que fora una gairebé delictiva inducció a la claustrofòbia, em resultà atractiu que un dels escenaris fonamentals del film, sigui al capdavall un poble quasi abandonat; un dels millors escenaris possibles per meditar sobre la precarietat de la nostra civilització i de tot plegat.