A cock and bull story

Rellegir és millor que no pas llegir però jo no faig prou ni una cosa ni l’altre, almenys d’allò que realment em pot interessar (aquest matí en una estona lliure he desat a les escombraries el conjunt d’exàmens i treballs dels meus alumnes i tot plegat feia molta impressió. Puc estar satisfet d’haver estat sotmès a tanta literatura infamant i sobreviure) Un dels llibres que valdria la pena rellegir sense cap mena dubte és Tristram Shandy. Ho vaig fer fa molts anys i la meva memòria és molt difusa, però és certament un llibre diferent de qualsevol altre. La seva originalitat i radicalitat només es podria comparar al Quixot, tot i que certament la seva perspectiva és un pel més cínica i no permet discursos moralitzadors com els que alguns desgraciats han perpetrat a partir de l’obra de Cervantes. Hi ha però petites consolacions parcials i així la setmana passada vaig veure a cook and bull story, la pel·lícula que Michel Winterbottom va fer a partir de la novel·la de Sterne. Certament la pel·lícula no explica la història de Sandy, però atès que tampoc ho fa el llibre, això no pot ser pas una objecció. Winterbottom ha optat per fer un exercici metalinguïstic i no rodar Tristam Shandy, sinó fer una pel·lícula sobre uns que volen fer una pel·lícula sobre Tristam Shandy. I se’n surt prou bé. La pel·lícula esta plena d’un sentit de l’humor proper al del llibre (i amb això en faig un elogi), però aplicat no tant a les convencions de l’Anglaterra del XVIII, com al treball de fer una pel·lícula que al film és reflecteix d’una manera prou sardònica.

Darwinisme i creacionisme

Ahir vaig veure la pel·lícula de Stanley Kramer Inherit the wind, una dramatització del judici que tingué lloc el 1925 a una petita ciutat de l’estat de Tenesee, on l’estat s’enfronta a un professor que ensenyava a les seves aules la teoria de l’evolució. Cercava materials per l’assignatura de Ciència, Tecnologia i societat i tenia un record difús de la pel·lícula que havia vist fa molts anys. Em sembla però que la pel·lícula és sobre tot interessant des d’un punt de vista polític, ja que pròpiament allò que acaba discutint-se és el dret del professor Scopes a exposar els seus punts de vista. De fet, el problema ha de ser polític, perquè jurídicament té poca discussió que el professor va infringir la llei. La qüestió llavors és la justícia de la llei. La visió del film reforça la tesis de Biskind que la qüestió central del cine americà dels cinquanta és el triomf del centre polític, aquí representat per l’advocat defensor interpretat per Spencer Tracy, el punt mig entre l’ultradretà fiscal i el nihilista periodista interpretat per Gene Kelly que representa l’esquerra. El triomf del centre és un triomf racional i està temperat pel fet que el personatge del fiscal apareix com un personatge fonamentalment equivocat, però malgrat tot humà, mentre que el personatge del periodista és sempre presentat des de l’angle més desagradable possible, un personatge incapaç de sentiments nobles i de transcendir el seu cinisme. En qualsevol cas, la pel·lícula tracta una qüestió que està lluny d’estar resolta. Avui the Guardian informava sobre els avenços de l’ensenyament creacionista a les escoles britàniques. 59 escoles estan utilitzant en aquests moments un material preparat per la societat Truth in Science que malda per defensar la doctrina del disseny intel·ligent, presentada com l’alternativa científica al darwinisme. Tot i que el govern s’ha declarat en contra de la utilització d’aquest material, l’autonomia de les escoles en el disseny del currículum és molt gran i no en manquen algunes lligades directament a grups de difusió del creacionisme. La qüestió esdevé més preocupant quan considerem el baix nivell de les explicacions fornides als alumnes que els hi fa molt difícils destriar entre allò argumentat racionalment i el discurs de caire religiós.

Litvinenko

La mort d’Alexander Litvinenko ha estat potser l’esdeveniment més comentat als diaris londinencs. Com hi ha un cert enyor per la guerra freda, encara que només estigui motivat pel fet que tots teníem vint anys menys llavors, els diaris més sensacionalistes no han perdut l’ocasió de fer un recordatori de la maldat russa. (A més, s’ha estrenat la darrera pel·lícula de l’heroi nacional anglès: James Bond i la gent està posada en el tema de l’espionatge). Cal dir d’entrada que el tema és excepcionalment fosc des de qualsevol punt de vista. Certament Putin podia tenir algun motiu per ordenar la mort de Litinenko, però no es veu molt clar que guanyava executant-lo ara. Litinovsky fou un home de Berezovsky, una figura també fosca. Teòricament un enemic de Putin, però tampoc d’això podem estar gaire segurs. En un cert sentit la hipòtesi d’un atemptat preparat pels serveis secrets russos és la més tranquil·litzadora, ja que si fos una organització més “modesta” resultaria terriblement inquietant que tinguessin al seu abast el raríssim isòtop de Plutoni que fou utilitzat per acabar amb la vida del rus. En qualsevol cas hi ha alguns fets que no són tan foscos: Putin és un tipus perillós i el seu poder en aquests moments és excepcionalment sòlid. És popular i té un control absolut de l’aparell estatal i econòmic rus, i així indirectament ho té d’una Europa que no té exercit i comença a dependre’n molt energèticament. Girar la vista en altres moments històrics li va sortir molt car a les democràcies europees, no fora d’estranyar que tornés a passar el mateix.

Times have already changed

Em trobo a la sortida de l’institut uns alumnes, boníssima gent, que comencen el seu periple de divendres al vespre. M’expliquen que a la universitat viuen molt millor que a l’institut. No han d’estudiar gaire i poden viure de rentes del que van aprendre.(és cert que aquest nois fan bussines i tingueren un professor d’economia excepcional al Canyada Blanch, Andres “el doctor” Cabrera) La universitat és molt més fàcil. Aquesta cançó fa molt anys que la sento, més d’una dotzena. Llavors me la podia creure perquè al capdavall molta gent estudiava carreres sense contingut, com ara pedagogia. En aquest moments me la crec encara més. Allò que els meus alumnes poden estudiar a la universitat no és gaire més que allò que s’oferia a la FP, quan jo era jove. Això si convenientment allargat. No és que no poguessin anar a llocs on haurien de fer un esforç més gran. Però no se’ls acut i d’altra banda cada cop en queden menys. Aquesta setmana surt als diaris la notícia del tancament del departament de Física de la universitat de Reading. Molt prestigiós però gens rentable. Els joves britànics no estan interessats per les ciències pures i al capdavall el tercer món esta ple de joves ben preparats amb moltes ganes de venir a treballar el Regne Unit. Ells ompliren les places que els joves britànics, al capdamunt del consum europeu d’alcohol i després d’haver fet un GCSE (l’equivalent a la nostra ESO) de ciències que segons els experts és gairebé un acudit, no poden ni somiar en ocupar. En aquest context, és difícil lluitar contra la realitat: la necessitat dels professors especialistes a secondària i fins i tots al batxillerat és tan sols un altre acudit.

Requiem

Hans-Christian Schmid és un exponent del nou cine alemany del que precisament aquest mes parlava la revista Sigth&Sound. Una nova realitat que ja ha donat èxits coneguts com la molt interessant Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o el darrer film d’aquest director Requiem que ha estat estrenada a Londres el darrer mes. Requiem és una pel·lícula sobre una possessió diabòlica, no dic una pretesa possessió perquè no crec pas que hi hagin de veritables, basada en el cas d’una jove alemanya de 21 anys, Anneliese Michel, que morí als vint i un anys després que li fossin practicada una sèrie d’exorcismes. (anys després es feu sobre aquesta història una pel·lícula que no he vist The exorcism of Amie Rose). És una de les millors pel·lícules d’horror que he vist sense monstres, ni dimonis, només amb la descripció del progressiu deteriorament de la ment de la protagonista incapaç de conviure amb la seva malaltia, és epilèptica, la seva iniciació a la sexualitat a la universitat de Tübingen i la seva fanàtica irracional fe catòlica, la noia prové de mitjans integristes catòlics i té a com a particular mediadora, en un sentit girardià, santa Caterina de Locarno. La pel·lícula evidentment fa pensar a The Exorcist. De fet pel crític del New Statesman és The exorcist sense girs de cap ni vòmits verds, però aquesta és una consideració superficial. A mi m’agrada la pel·lícula de Friedkin, perquè m’agrada el cinema polític i aquest film és la resposta del catolicisme americà al desori produït per la renovació cultural dels setanta. La perspectiva de Shmidt és un altre i aquí sí hi ha algú proper a la monstruositat és la jerarquia catòlica que actua precisament de la manera que els retragué Nietzsche: emmetzinant les ferides que ella mateixa ha produït. Però més enllà de la simpatia ideològica que pugui sentir pel film, H.C. Schmidt és un bon director, capaç de fer sentir a l’espectador una sensació d’angoixa certa en els moments que descriu els àtacs de la noia. La pel·lícula es beneficia d’una fotografia terriblement efectiva de Bogumil Gidfrejow, gens bonica però molt efectiva en la seva recreació dels anys setanta i d’interpretacions ben ajustades de tots els seus intèrprets, especialment de la seva protagonista guanyadora del premi d’interpretació del festival de BerlIn: Sandra Hüller.

Timoteo Pérez Rubio

Des de fa temps tenia per casa, perdut entre les dotzenes de DVDs que tinc acumulats esperant una estona per veure’ls, un documental anomenat Las Cajas españolas sobre el destí del legat del Museu del Prado a la guerra civil espanyola. Vaig veure’l i em resultà una història enormement interessant i no gaire coneguda. Sobre tot és una història heroica per la determinació d’un grup de funcionaris (!) per salvar un patrimoni únic de la humanitat amb molts pocs recursos, pràcticament només el seu esforç, i recolzament ben magres llevats dels merament morals. Tanmateix la seva tasca era important, com digué Azaña salvar el Prado era més important que salvar la república. De República en podia haver una altra, però si es perdien les pintures no es recuperarien mai més. El principal heroi d’aquesta història es un pintor extremeny anomenat Timoteo Pérez Rubio, que fou el director en funcions del Prado. (el lloc de director fou ofert a Picasso que ho acceptà però que mai s’atansà al Madrid assetjat per les tropes franquistes). Ell i el seu equip feren una tasca de recuperació, acumulació i conservació de tot el patrimoni artístics dispers després l’agitació revolucionària del juliol. Foren també els responsables de les mesures de conservació i transport de tot el fons del museu, desallotjat ràpidament després que l’edifici fos el blanc de bombes incendiàries llançades per l’aviació franquista (que fonamentalment cercaven els serveis d’intel·ligència soviètics radicats en un hotel proper al museu). Els viatges foren complicats per unes carreteres en un estat de conservació lamentable i constantment bombardejades per l’aviació. Els quadres anaren primer a València i després a Figueres, el darrer camió passà per Vinaròs quatre hores abans que entressin els franquistes. De Figueres al final de la guerra foren traslladats a Ginebra on foren lliurats a una comissió internacional que només podia retornar-los a Espanya un cop tots els governs importants d’Europa reconegueren el govern de Burgos. Fou llavors, quan s’obriren les caixes, que es pogué apreciar el treball de l’equip de Pérez Rubio. De manera quasi miraculosa el treballs de preservació havien estat completament efectius i tots els quadres estaven indemnes, malgrat els més de dos anys que havien estat rodolant per llocs sovint inconvenients (tots eren conscients que la humitat, per exemple, era un enemic encara més perillós que les bombes). És en aquest punt de la història on apareixen els nostres compatriotes, però curiosament allà on segons algunes pseudohistòries no els hi tocaria estar. Foren catalans els encarregats de la recuperació del legat per l’Espanya de Franco, Eugeni d’Ors i especialment Josep Maria Sert, el qual acabà tingué un paper decisiu. L’u de setembre del 1939 els quadres encara estaven a Suïssa i evidentment el govern francès bloquejà les fronteres. Fou l’amistat personal del pintor lleidatà amb el ministre d’indústria francès la que permeté obtenir un permís especial per tornar els quadres. Evidentment la premsa del moment no parlà de Sert sinó que atribuí el retorn a un efecte del prestigi personal del Cabdill. A Perez Rubio i el seu equip se’ls oferí un perdó i el retorn a les seves feines perquè el govern franquista no tenia personal qualificat per prendre cura del museu. Ell i la major part del seu equip optaren per un problemàtic exili (Després d’haver administrat un patrimoni de valor incalcualabe, no tenien cap estalvi i feia temps que no els arribava el seu salari). Una part del documental es centra al setge de Madrid i com que a la tardor havia estat llegint el llibre de Pérez Reverter sobre la defensa de Madrid, em ve de gust comentar que a tots dos llocs queda clar la incorrecció de l’afirmació repetida fins a l’avorriment que Barcelona fou la primera ciutat europea a ser bombardejada massivament. Madrid la precedí en aquest dubtós honor. Una altra qüestió és si foren més virulents els bombardejos sobre Barcelona, cosa possible perquè els avions eren ja més potents, alemanys, i perquè la capacitat de resposta de la República era ja més petita. Potser una qüestió merament anecdòtica, però que sovint s’utilitzà per recolzar una visió de l’historia més aviat insostenible.

Un argument repetit sobre la Independència de Catalunya

Malauradament passo més temps del que crec que s’escauria mirant el blocs catalans de reflexió política, és a dir normalment sobre nacionalisme. Un argument molt repetit per mostrar la plausibilitat i la conveniència d’una Catalunya independent és la comparació amb altres països petits com Noruega o Dinamarca, la llengua dels quals té menys parlants que el català. Prescindint del fet que, com deia Pla, no es pot deixar de tenir en compte que a Catalunya hi ha tan pocs noruecs o danesos com suecs, sembla que pel que fa la plausibilitat la comparació és bona, almenys des d’un punt de vista històric i sense entrar a la qüestió de la viabilitat econòmica pròpiament dita. De fet, al començament del segle passat Noruega estava integrada a la corona sueca i el seu passat d’autogovern no era superior al dels catalans o al dels irlandesos que foren independents vint anys més tard (una altra qüestió és que el 1917, per exemple, els irlandesos plantejaren un desafiament a la corona britànica d’unes dimensions absolutament superiors en la seva radicalitat a res del que han intentat mai els nacionalistes catalans). Em sembla però que l’argument trontolla quan parlem de la conveniència. Potser per alguns, països com els esmentats suposen un model, però personalment no em convencen pas gaire. Més aviat són un exemple que en el nostre món el poder polític no constitueix per ell mateix la redempció del provincianisme. No és impossible ésser capital d’un estat i profundament provincià i avorrit. Cal recordar també que la ciutat més important del mon durant la major part del segle XX no ha tingut mai cap mena de poder polític. No és pas la política la que ens ha de salvar de la mediocritat.

Filosofia i religió

Darrerament vaig llegint coses sobre filosofia hindú per preparar la meva monografia del curs que estic fent a Birbeck . Evidentment vaig molt a poc a poc, perquè aquí torna a fer-se palesa la immensitat de la meva ignorància. Un dels llibres més interessants és el de Peter King que valdrà la pena de llegir a fons un cop acabat el curs. Plantejar una comprensió de la relació entre la filosofia d’occident i la d’orient implica una reconsideració del problema de la relació entre religió i filosofia. King assenyala l’estranyesa de la cultura occidental des d’una perspectiva etnogràfica amplia. A cap altre cultura el problema existeix perquè totes han tendit a mantenir els problemes bàsics de la filosofia dins d’una perspectiva religiosa. El xoc és una peculiaritat europea que té un moment de naixement a la il·lustració i és clar que això és un fet a tenir en compte quan es parli del fracàs d’aquest moviment. No estic pas descobrint la sopa d’all. Tot això és ben conegut. Tanmateix, l’oblit quasi institucionalitzat de l’edat mitjana, sinó es tracta de cercar arrels imaginaries, ens amaga sovint el fet que tampoc la història d’Occident ha estat sempre així. Llavors l’originalitat no està només en que hi hagi hagut il·lustració, sinó en preguntar-se perquè ha resultat tan difícil per a la religió cristiana, quelcom, l’obertura a una dimensió especulativa, que les altres religions han realitzat de manera relativament senzilla. Suposo que la resposta pot tenir diverses respostes. Jo apunto tres a mena d’hipòtesis que no són excloents: en primer lloc, l’asfixiant centralització que ha caracteritzat la història oficial del cristianisme, en segon lloc el fet segurament plausible que malgrat dos mils anys d’esforços la religió cristiana segueix sent segurament la menys raonable de les religions, un altre factor possiblement és la dificultat d’assumir l’herència de la tradició greco-romana on el problema havia tingut una solució original i basada a l’elitisme profund que caracteritzà ambdues societats: religió per les masses, filosofia pels escollits; una solució plausible, però que només funcionà d’una manera limitada a l’Europa Medieval.

606

El 606 és un dels llocs amb millor reputació de la nit londinenca. Dissabte passat el vaig conèixer amb un grup de l’institut en una iniciativa d’una de les professores de llengua anglesa, Noor. A diferència dels clubs de jazz que havia freqüentat a Barcelona, el 606 funciona alhora com a restaurant. L’entrada inclou l’àpat i la música. Esta situat a Chelsea prop del camp de futbol i del riu en un local que degué ésser abans alguna mena de magatzem. No té especial pretensions a l’àmbit del disseny però l’ambient és agradable, el menjar correcte i el preu, unes quaranta lliures, molt raonable en aquesta ciutat. Es pot sentir a més molt música perquè usualment hi ha tres “sets”, la qual cosa garanteix tres hores de música. Ben bé varem passar la nit, perquè entrarem cap a les vuit i sortirem gairebé a les dues. Òbviament, allò més important en aquest casos és però la música i dissabte no va fallar. Va actuar Gilad Atzmon un saxofonista i clarinetista d’origen àrab que es va mostrar com un excel·lent instrumentista per la seva potència i sentit del ritme. La seva música pren com a punt de partida el jazz més Standard per dur-lo amb una fusió amb música d’arrels clarament àrabs. A diferència de l’ambient estrictament apolític dels clubs de jazz catalans, Gillad no se’n va estar de fer referències al problema de l’Orient Mitjà des d’una perspectiva molt crítica amb els governs anglosaxons animat pel fet de la presència d’alguns turistes americans, un dels qual va revelar, mostrant la seva placa, que quan no fa de turista, fa de policia. Hi hagué diversitat d’opinions sobre les seves reflexions polítiques, a aquesta ciutat no hi ha una coincidència tan estesa en contra de l’estat d’Israel com a l’estat espanyol, però si hi hagué una unanimitat en els aplaudiments i la valoració positiva del seu treball musical.

Carrer Carabassa

Segueix desconcertant-me la virulència d’una bona part de les opinions publicades Catalunya quan es parla de política. Penso sovint a Orwell perquè passo molt sovint, com ja sabeu, pel davant del que fou la seva darrera llar londinenca. Ell era un home d’esquerres però reconegué en Churchill un dels seus, no tant per compartir unes idees sinó per identificar-se amb un cert tarannà moral i això només fou possible perquè Orwell pensà i practicà que el dret a dialogar és més important que qualsevol posicionament ideològic. Sovint dona la impressió que a Catalunya aquesta mena d’actitud ja no és possible. Tanmateix, també a vegades les notícies que m’arriven de Catalunya m’entristeixen força. Fa poc dies vaig trobar-ne una on es parlava d’una condemna a Portabella, el cap d’ERC a la ciutat de Barcelona i també tinent d’alcalde, per unes irregularitats urbanístiques que han tingut com a conseqüència la destrucció d’una part del carrer de la Carabassa. Tinc un especial afecte per aquest carrer que vaig creuar moltes vegades, només per passar-hi, amb en Ferran i en Ramon. Era un dels llocs amb més personalitat de la part antiga de Barcelona, amb uns arcs sobris, bonics i autèntics, cosa que no sempre és fàcil al Gòtic. La notícia no era precisa entorn de la magnitud de la destrossa, però no semblava ni petita ni reversible. Potser al Nadal ho podré veure. Allò pitjor és que no és una excepció, sinó que de fet és només un exemple més de les polítiques municipals que sovint només es poden qualificat de salvatges, encara que sigui un dogma, per a mi inexplicable, la valoració positiva de les polítiques municipals.

Descartes

Malgrat la meva aposta, molt efectiva fins i tot en termes vitals, per la primera meditació. Cada cop em sembla més clar que la tercera meditació es la veritablement important i que no només Descartes no deixà d’ésser cartesià, sinó que és quan ho comença a ser de debò. Una racionalitat sense obertura possible a un altre, sense capacitat dialògica, no és racionalitat. Tanmateix aquí és també on es fan més paleses les limitacions de Descartes, incapaç de pensar la transcendència més enllà del marc de la seva religió.

John Huston

El NFT ofereix aquest mes i el vinent una retrospectiva no completa però si molt ample de l’obra de John Huston. Així aquests darrers dies he aprofitat per reveure les dues pel·lícules que recordava amb més interès de la seva primera etapa: Asphalt Jungle i The Treasure of the Sierra Madre. Feia molt temps que no veia cap de les dues i m’ha agradat més la primera que la segona. The Asphalt Jungle és una pel·lícula que comença bé, que es deixa veure sempre, que augmenta d’interès en el transcurs de la seva projecció i que finalment ofereix vint minuts extraordinaris en la seva conclusió amb l’escenificació absoluta de la mala sort que suposa la detenció de Doc i l’emotiu i commovedor periple final d’un agonitzant Sterling Hayden, que, com a mínim, acaba morint entre els cavalls que no hagués hagut de deixar mai. El millor moment del film, es dona a més quan reconeixem que la música del film és de Miklos Rosza sense treure mèrits a Huston que filma aquesta conclusió de manera inspirada. Tanmateix cada cop és més evident la extraordinària importància dels autors de bandes sonores. Hitchcock i Fellini eren ben segur genis però quan van deixar de treballar amb B. Herrman i Nino Rota ja no ho semblaven pas tant. The treasure of Sierra Madre és de Max Steiner que no és Miklos Rosza i la pel·lícula em va semblar també una mica inferior a la seva predecessora. Massa llarga en alguns moments, bastant discursiva i amb una interpretació de Bogart potser no dolenta però si desigual. La pel·lícula també té però coses bones:el seu inici amb la descripció de l’erràtic peregrinar dels americans perduts a Tampico i sobre tot el seu final des del moment en que Bogart planteja a Holt el desafiament de no dormir-se, la seva mort a mans dels bandolers i sobre tot la rialla final de Walter Huston, plena de saviesa de la millor qualitat. Huston no està a hores d’ara considerat en un primer lloc del panteó cinematogràfic com podia semblar-ho a la dècada dels seixanta quan el seu cine estava molt valorat, de manera una mica inexplicable, per la intel·lectualitat d’esquerra. Tanmateix hom no pot negar que era, aquestes dues pel·lícules ho mostren, un cineasta valent; capaç de fer pel·lícules on els bon eren aquells que tradicionalment havien estat els dolent (Asphalt Jungle) o una pel·lícula sense final feliç, ni història d’amor i on es renunciava a qualsevol dimensió heroica de la seva estrella com The Treasure of the sierra madre.

Spamalot

Ahir va ser ben segur un dels dies més divertits per la Cristina des de que estem a Londres. També per mi, però sobre tot per ella, que és una més decidida i entusiasta fan dels Monty Pyton. Varem veure Spamalot, la comèdia musical desenvolupada a partir del guió original del seu primer llarg Monty Pyton and the holy Grial, que fou traduït a l’estat espanyol com Los Caballeros de la mesa cuadrada. La comèdia segueix més o menys la trajectòria de la pel·lícula però sàviament opta per no allargar-se massa, ja que la capacitat de la gent per riure també és limitada. El format, com hem dit, és de musical per la qual cosa s’han introduït diverses cançons escrites per l’ocasió per Eric Idle que sembla haver estat l’anima de l’espectacle (alguns dels Pyton s’han desmarcat del projecte, però hi ha col·laborat John Cleese fent la veu de Déu i Michel Palin dissenyant una part del programa que fa referència a Finlàndia) Això significa que es prescindeix d’alguns episodis de la pel·lícula, fins i tot d’alguns tan memorables com el pas del pont amb les tres preguntes. Es mantenen però episodis com el del conill assassí, el dels cavallers que diuen Ni o potser la millor escena de la representació, l’atac als francesos, on després del fracàs de l’estratagema del conill de fusta, els cavallers s’han de batre en retirada enfront d’un grup de “french people”, que inclou mims, legionaris, ballarines de can can i venedores de baguettes. Es dona un paper rellevant també a una figura essencial al mite artúric a la qual només es feia referència a la pel·lícula, la dama del llac, reconvertida en diva de musical. Hi ha un gir important a la darrera part de la trama quan la prova que si li exigeix a Artur per part dels cavallers és anar al West End de Londres i triomfar fent una comèdia musical, per la qual cosa és indispensable associar-se primer amb algun jueu. Això permet, és una comèdia musical, un final més feliç que el de la pel·lícula que no acaba ben bé amb un happy end, tot i que tampoc sigui un final tràgic. La coreografia i la música tenen el nivell acostumat als espectacles d’aquesta ciutat i els intèrprets ho fan força bé, especialment el Rei Artur interpretat pel veterà Tim Curry Més enllà però de l’espectacle en ell mateix, les representacions són una cerimònia del culte a un grup de còmics que van marcar una generació, i que no han perdut gaire de la seva popularitat, tot i que fa ja més de 35 anys que es va començar a emetre el Flying circus. Idle no ha pogut així estar-se d’incloure una cançó que fora l’himne d’aquesta peculiar secta, tot i que originalment pertany a una altra pel·lícula, “Always look at the brigt side of life”, cantat a la segona escena de la segona part i a la conclusió de l’obra. Una cançó especial per a molta gent com és mostrà ben clarament el dia de l’enterrament de Graham Chapman quan serví d’acomiadament dels altres Pyton al company prematurament traspassat.

Comprendre Orient

Plató, Montaigne o Descartes foren individus certament admirables però realment visqueren en un món objectivament petit. Més o menys encerclats en una tradició vasta, però ben definida. Evidentment era un mon més ampli que el de la majoria de professors universitaris o gent que passen per intel·lectuals, però segurament petit pel que les exigències de la nostra situació, pensar una societat mundial, requereixen. En aquest sentit percebo com una mancança potser ja irreparable, atesa la meva edat, la comprensió de l’experiència humana i de l’univers que es troba a les cultures asiàtiques. Darrerament he tingut oportunitat de considerar la qüestió i aquesta reflexió cada cop se m’està fent més evident. La qüestió esdevé més complicada no pas perquè no hi hagi hagut aproximacions a Orient sinó precisament per les que ha hagut, collonades tipus Beatles, etc. Una reflexió sense sinceritat ni radicalitat que ha acabat generant hibrids que es queden amb el pitjor de cada casa. Pensar a fons un text com els Upanisads és una tasca que ens du sovint a la perplexitat, perquè l’orientació és radicalment oposada. Nosaltres els europeus moderns focalitzem la reflexió des de la consciència individual una instància de la que els hindús per exemple desconfien profundament. El sentiment d’estranyesa viscut em recordà a l’experimentat quan veient algunes pel·lícules de Mizogouchi constatava la radical divergència entre el nostre universal moral i el seu, on no sembla haver-hi lloc a la idea de redempció. Potser per això cal conèixer però no triar. Tenir l’ajuda per veure que l’humanisme és un prejudici, però pensar que tampoc ens en sabem sortir sense ell. Contra l’optimisme il·lustrat no hi ha una frontera ben definida entre allò que objectivament són prejudicis i la nostra identitat real.

crítica de la sentimentalitat pura

Fer una crítica de la sentimentalitat pura no és només, com pensava fa uns anys, fer una katharsis dels efectes del romanticisme a la nostra societat. Té un sentit polític que va més enllà de, per exemple, la crítica al nacionalisme. Tota la política moderna està fundada malgrat la seva racionalitat procedimental en un substrat profundament irracional: l’interès. La pretesa racionalització només és en el fons l’emmascarament de la passió.

Abadies

Del meu primer viatge a Gran Bretanya una de les coses que més recordo són les abadies, que generalment estan sempre en runes. Totes les del país foren abandonades més o menys al mateix temps quan Enric vuitè abandonà l’església catòlica i dissolgué totes les ordres monàstiques foragitant els seus membres. A hores d’ara, l’interès britànic per la seva història permet conservar-les però no han tingut el mal gust, des del meu punt de vista, de reconstruir-les ni molt menys d’intentar mantenir una vida monàstica que hores d’ara no té gaire sentit. Tot i que no tinc cap simpatia pel romanticisme, em sento còmode, com tothom, amb els arquetips i la combinació de les runes amb la ruralia anglesa fa un efecte realment important. Al darrer viatge a Yorkshire durant el half-tem vaig poder veure tres de les més importants del país. La darrera que vaig veure fou la de Whitby al poble coster que du el mateix nom. L’abadia està sobre d’un gran penya-segat que domina la badia on hi ha el port i el poble. Anàrem un diumenge que era el darrer abans d’Halloween i una bona part del públic anava disfressat amb motius sinistres o neo-romàntics. Fou en aquest poble on inicia la seva carrera professional el capità Cook i on Brahm Stoker, que en tenia vincles, situà l’arribada a Anglaterra del comte Dracula. Un bon tros de las façanes de l’abadia resten dempeus. Rievaulx és per alguns la millor des les abadies de la regió en part per estar situada dins d’una vall molt arbrada. El monestir fou cistercenc i tota la planta esta conservada amb tres nivells de columnes a la planta principal. També cistercenca és l’abadia Fountains, potser la que conserva una part més important de l’edifici original, especialment la planta principal amb una finestra de grans dimensions més de 18 metres. L’antic bosc i camp de cultiu de l’abadia fou adquirit per la família Aslebey que l’utilitzà per fer un parc que fonamentalment aprofita el curs del riu per jugar amb els seus efectes paisatgístics. D’unes grans dimensions hi ha elements típicament neoclàssics com temples dedicats a figures mitològiques i llocs deliberadament ombrívols propis de la concepció romàntica. Un lloc molt visitat en un país, que té com una de les especialitats acadèmiques més nostrades la història de la jardineria.

Toshack

J.B.Toshack és un entrenador gal·lès que durant un temps exercí la seva feina al Real Madrid amb un èxit discret. Toshack sempre fou molt crític envers els seus jugadors i recordo una ocasió en una entrevista on va explicar el seu procés habitual de pensament durat la setmana: “después del partido los echarías a todos. A media semana ya ves que has de mantener unos cuantos y el fin de semana te rindes a la evidencia que has de alinear a los mismos hijos de puta”. Malgrat que no és molt polit fer analogies entre el futbol i la política (tot i que amb excepcions com la del meu amic Ferran, que es fitxa en coses exòtiques com els programes dels partits, bona part dels comentaris polítics catalans tenen un aire d’allò més hooliganesc) em sembla que no es pot descriure millor el que devien sentir molts catalans abans d’emetre el seu vot el darrer dia de tots els sants.

SIMON RUSSELL BEALE

Per a alguns, ara mateix, és el millor actor del mon. L’afirmació certament és agosarada i jo no tinc coneixement ni experiència per subscriure-la, tot i que si que la tenen els seus autors. En tot cas no és fàcil trobar-ne de tant bons. L’he vist dues vegades als teatres d’aquesta ciutat. Fa dos anys, fent Juli Cesar de Shakespeare al Barbican. Llavors feia el paper de Casi i se’n sortia meravellosament tot i que són Brutus i Marc Antoni, interpretat llavors per Ralph Fiennes, els personatges que ho tenen millor per sobresortir. Tanmateix,era difícil no advertir la seva presència important. Dimarts passat el vaig veure al Teatre Nacional fent el paper protagonista de la vida de Galileu de Bertold Brecht i el seu treball no decebia les expectatives que la seva fama pot suscitar. És clar que aquesta és una obra especialment adient per al lluïment del seu protagonista. La segona versió fou realitzada per Brecht tenint al cap qui havia de ser l’actor principal i deixant-lo d’alguna manera a la seva mida. Estem parlant de Charles Laugthon, un home que deixà constància del seu talent a les pantalles cinematogràfiques però que fou primordialment un home de teatre. Alguns moments de l’obra semblen fets per aprofitar al màxim el potencial interpretatiu de Laugthon i en algun d’aquests moments és precisament quan es fa més palès el talent de Beale. Penso ara, per exemple, a la tornada a escena de Galileu després de la seva retractació, un home moral i físicament acabat; algú que ja s’ha convertit en un altre persona. Beale assoleix plenament aquesta impressió. Vaig fruir-ne en definitiva de l’espectacle, entre d’altres coses perquè tinc un clara predilecció per aquesta obra, que des del meu punt de vista és segurament la millor de les escrites pel seu autor. Més enllà d’algunes interpretacions polítiques sobre la figura de Galileu probablement anacròniques, Brecht mostra bé la importància del procés al que fou sotmès l’astrònom italià, potser no tan important com el de Sòcrates però només una miqueta menys. El conflicte més enllà de la peripècia individual de Galileu significa el naixement d’una civilització, la moderna: el sorgiment d’una nova ciència, una nova filosofia i una nova manera d’estar-ne al mon. Brecht, un marxista i per tant un fill de la vessant més radical de la modernitat, no és especialment pietós amb el món que estava passant avall, però es mostra ben lúcid sobre els perills que la nova situació estava creant i que el seu temps materialitzà de manera esglaiadora.

Un català indignat a l'aeroport de Lübeck

Si en algun lloc es fa palès la pèrdua de glamour de l’aviació als nostres dies, sense dubte és a l’aeroport de Lübeck. La seva austeritat és extrema fins al punt que per no tenir, no té ni estructura d’edifici. Bàsicament és una lona que forma una gran tenda de campanya. Suposo que fins no fa gaire era un aeròdrom, però ara gràcies a Ryan Air, hi ha alguns vols a llocs tan curiosos com Pisa o Gdansk. Diumenge al vespre jo hi era allà tot retornant a Stansted, després d’un cap de setmana a la ciutat dels germans Mann. Un cop passat el control de passaports, les amenitats es reduïen a una petita llibreria que estava tancada, una maquina de cafè i dos computadors amb connexió a Internet (no hi havia en canvi, cap telèfon públic). Per atzar ens férem amb un dels computadors i fou llavors quan ens assabentarem, per aquest ordre, de la desfeta del Madrid enfront del Celta i de la formació del nou govern català. La primera cosa em sorprengué més que la segona tot i que tampoc esperava que anés tan ràpid, no pas perquè no hi hagués acord de principi, sinó per què sembla més mediterrani regatejar una mica. Mentre comentàvem la jugada amb els meus companys de viatge, vaig observar que el noi que hi era davant nostre a la cua semblava estar interessat a la nostra conversa, fins que no va poder estar-se de preguntar-nos, en castellà però amb un inequívoc accent català, si era cert que tornava a haver un tripartit. Li varem confirmar que efectivament ho acabàvem de llegir a ELPAIS digital. La nostra confirmació no sembla que li agradés gaire, perquè va comentar alguna cosa així com “Que huevos tiene esta gente”. Després ja dins de l’avió cadascú es va dedicar a les seves coses, és a dir dormir perquè eren més de les onze del vespre, i no parlarem res més. No és una història potser apassionant però demostra dues coses:
- Es poden trobar catalans als llocs més absurds del món, com per exemple, un vol de mitjanit entre Lübeck i Stansted.
- Els descontents amb el nou pacte poden dir, sense exagerar ni mentir, que els clams contra el nou acord han arribat fins a la mar bàltica, un lloc on en general en tenen poques notícies sobre el nostre país i segurament poc interès en tenir-les.

York

Vaig visitar durant el half-term per tercera vegada a la meva vida la Ciutat de York fa dues setmanes. Feia quinze anys de la darrera visita i el resultat fou un xic decebedor malgrat la ciutat. York és, al costat d’Edimburg, potser la ciutat amb més personalitat del Regne Unit. Històricament fou la segona ciutat anglesa i testimoni del seu passat en són els quatre kilòmetres de muralles que encara resten i una catedral gòtica gegantina amb uns vitralls possiblement només superats pels de la Sainte Chapelle. Tot això ja hi era i encara hi és. El que no recordo en absolut és la proliferació absolutament desmesurada de comerços adreçats al turisme. Mentre jo recordava una ciutat amable i gens atapeïda, la gernació de turistes, el half-term és temporada alta en termes turístics, era important i en alguns moments exagerada. La síndrome del parc temàtic sembla cada cop més indefugible i no fora d’estranyar que algun dia els seus habitants inventin un pernil propi per satisfer els turistes espanyols que es perdin per aquelles contrades.

Saturnino de la Torre

Saturnino de laTorre fou el meu primer, i darrer, professor de pedagogia a la facultat de filosofia i ciències de l’educació. Era un home més aviat simple, tot i que no mancat d’una certa picardia (la seva tasca com a escriptor eren unes guies bibliogràfiques que fonamentalment provenien del treball fet pels alumnes) que manegava amb molt dificultat una classe amb més de 200 persones, una bona part de la qual, els futurs estudiants de filosofia “pura”, eren obertament hostils. Una polèmica que durà tot el curs naixé de la consideració de la pedagogia com una ciència. Això era el seu principi de fe, però no podia justificar-se de cap altre manera que estenent la paraula ciència molt més enllà de qualsevol límit on pogués tenir una engruna de sentit. No vaig tornar a saber res d’ell i espero que encara estigui pul·lulant per la facultat de pedagogia. Fou una encarnació pseudo-mítica d’una certa tonteria pedagògica i després d’uns anys on recordàvem els moments més hilarants de les seves classes vaig oblidar-me completament fins dilluns passat. Com sempre, després d’un període de vacances teníem jornades de formació i el tema era “el sentit de l’humor dins de l’aula”. La ponent una tal Begona Larrauri era professora d’alguna facultat de pedagogia i si aquesta dona és representativa del que a hores d’ara es fa en aquestes institucions, llavors, en comparació, l’amic Saturnino era un veritable pou de saviesa. La jornada va tenir un caràcter de performance on se’ns intentava convèncer que no tindríem cap problema a les aules, si estàvem sempre contents. La primera part volia posar-nos en situació i consistia en fer acudits i improvisar en cercle uns passos de balls estrambòtics que cadascú individualment inventava i els altres havien de repetir. De fons, a tot volum, una música inqualificablement hortera ressonava. No puc donar-ne gaire detalls perquè jo, com una bona part del claustre, vaig abandonar la sala d’actes al començament. D’altres es quedaren per motius més aviat mercenaris, però al dia següent comentaven la vergonya sentida. Després de la pausa per esmorzar vaig tornar-hi (fonamentalment per firmar i justificar la meva presència al centre) i vaig assistir a l’exposició teòrica del muntatge, la qual mantenia el nivell de la part pràctica. El punt de partida era que la realitat està determinada pel nostre estat d’ànim, cosa que no fa falta pensar gaire per veure que és falsa. A partir d’aquí, es produïa un desplegament de mercaderia sofística en el sentit més abjecte del terme: Un relativisme absolut acompanyar per la insistència en demanar una transformació del subjecte, que les seves tècniques ens procuraven . Allò més terrible era el fons clarament feixistitzant de la proposta amb una mena de missioneres, hi havia tres persones manegant el tema, ordenant de manera gens subtil com havíem de pensar i com havíem d’actuar. Per cloure ens va regalar un instrument que des del seu punt de vista és la pedra filosofal que pot canviar tots els nostres problemes a les aules: un nas de pallasso. Jo me n’havia anat, ja havia firmat, i me’n vaig quedar sense. I em sap greu, perquè no tindré cap altre testimoni tan fefaent del que les autoritats educatives pensen del que els sindicats anomenen “enseñantes”.

El mur d'Adrià

Una de les més grans decepcions al meu primer viatge al Regne Unit fou la muralla d’Adrià. Probablement les nostres expectatives eren poc realistes i no tenia gaire sentit esperar una cosa així com la muralla xinesa, però al capdavall així és sempre l’origen de totes les decepcions. No recordo exactament quin punt visitarem, però si que hi havia poqueta cosa. Ara, quan el turisme és cada cop més una activitat fonamental, això sembla ser diferent. L’interès anglès pels seus certs, però llunyans i problemàtics, vincles amb la civilització romana no ha minvat, ans al contrari. Avui, el recorregut de la muralla és una de les rutes per caminar més populars del Regne Unit. Arreu del seu transcurs cada cop més proliferen les reconstruccions i els recordatoris de la línia de defensa bastida per l’emperador Adrià, que tingué èxit durant uns quant segles. La setmana passada vaig visitar un d’aquest llocs, l’antic fort de Segedunum, un lloc anomenat avui en dia de manera molt escaient, Wallsend (o començament segons es miri). Només baixar a l’estació del metro trobem un fet que diferencia aquesta estació de qualsevol altra anglesa: totes les indicacions són bilingües, en anglès i llatí (tot i que certament la traducció de termes com fumar o andana ha de tenir un xic de fantasiosa). El museu està just al costat de l’antic emplaçament del fort i s’aprecia molt clarament el començament de la muralla que ara és un camí com ja hem dit abans, així com el perímetre ocupat per tots els edificis existents a l’interior del fort. El lloc té una importància cabdal a la història de la regió, no només per la seva activitat a temps romans, sinó també perquè just al costat estigué la mina de carbó més important del país a la revolució industrial (la casa del propietari i director de la mina fou bastida just damunt de l’antiga residència del governador romà). Quan s’extingí la mina, el lloc fou utilitzat per fer unes drassanes que estigueren entre les més actives del país a començaments del segle passat. Ara que tot ha passat avall, ha arribat l’hora de la recreació turístico-històrica. El museu excel·leix, com molts d’aquella zona, pel seu valor didàctic, molt lluny de les vitrines polsoses plenes d’objectes de significat incert, que jo recordo de la meva infantesa. Una torre de 35 metres d’alçada forneix una vista panoràmica sobre el complex i facilita la comprensió d’una manera més eficaç que la que permet una simple passejada. Una reconstrucció sencera d’un balneari romà, segons el model de Chester, es situa al marge del recinte del fort i completa la visita.