Requiem

Hans-Christian Schmid és un exponent del nou cine alemany del que precisament aquest mes parlava la revista Sigth&Sound. Una nova realitat que ja ha donat èxits coneguts com la molt interessant Der Untergang (Hirschbiegel, 2004) o el darrer film d’aquest director Requiem que ha estat estrenada a Londres el darrer mes. Requiem és una pel·lícula sobre una possessió diabòlica, no dic una pretesa possessió perquè no crec pas que hi hagin de veritables, basada en el cas d’una jove alemanya de 21 anys, Anneliese Michel, que morí als vint i un anys després que li fossin practicada una sèrie d’exorcismes. (anys després es feu sobre aquesta història una pel·lícula que no he vist The exorcism of Amie Rose). És una de les millors pel·lícules d’horror que he vist sense monstres, ni dimonis, només amb la descripció del progressiu deteriorament de la ment de la protagonista incapaç de conviure amb la seva malaltia, és epilèptica, la seva iniciació a la sexualitat a la universitat de Tübingen i la seva fanàtica irracional fe catòlica, la noia prové de mitjans integristes catòlics i té a com a particular mediadora, en un sentit girardià, santa Caterina de Locarno. La pel·lícula evidentment fa pensar a The Exorcist. De fet pel crític del New Statesman és The exorcist sense girs de cap ni vòmits verds, però aquesta és una consideració superficial. A mi m’agrada la pel·lícula de Friedkin, perquè m’agrada el cinema polític i aquest film és la resposta del catolicisme americà al desori produït per la renovació cultural dels setanta. La perspectiva de Shmidt és un altre i aquí sí hi ha algú proper a la monstruositat és la jerarquia catòlica que actua precisament de la manera que els retragué Nietzsche: emmetzinant les ferides que ella mateixa ha produït. Però més enllà de la simpatia ideològica que pugui sentir pel film, H.C. Schmidt és un bon director, capaç de fer sentir a l’espectador una sensació d’angoixa certa en els moments que descriu els àtacs de la noia. La pel·lícula es beneficia d’una fotografia terriblement efectiva de Bogumil Gidfrejow, gens bonica però molt efectiva en la seva recreació dels anys setanta i d’interpretacions ben ajustades de tots els seus intèrprets, especialment de la seva protagonista guanyadora del premi d’interpretació del festival de BerlIn: Sandra Hüller.