Un argument repetit sobre la Independència de Catalunya

Malauradament passo més temps del que crec que s’escauria mirant el blocs catalans de reflexió política, és a dir normalment sobre nacionalisme. Un argument molt repetit per mostrar la plausibilitat i la conveniència d’una Catalunya independent és la comparació amb altres països petits com Noruega o Dinamarca, la llengua dels quals té menys parlants que el català. Prescindint del fet que, com deia Pla, no es pot deixar de tenir en compte que a Catalunya hi ha tan pocs noruecs o danesos com suecs, sembla que pel que fa la plausibilitat la comparació és bona, almenys des d’un punt de vista històric i sense entrar a la qüestió de la viabilitat econòmica pròpiament dita. De fet, al començament del segle passat Noruega estava integrada a la corona sueca i el seu passat d’autogovern no era superior al dels catalans o al dels irlandesos que foren independents vint anys més tard (una altra qüestió és que el 1917, per exemple, els irlandesos plantejaren un desafiament a la corona britànica d’unes dimensions absolutament superiors en la seva radicalitat a res del que han intentat mai els nacionalistes catalans). Em sembla però que l’argument trontolla quan parlem de la conveniència. Potser per alguns, països com els esmentats suposen un model, però personalment no em convencen pas gaire. Més aviat són un exemple que en el nostre món el poder polític no constitueix per ell mateix la redempció del provincianisme. No és impossible ésser capital d’un estat i profundament provincià i avorrit. Cal recordar també que la ciutat més important del mon durant la major part del segle XX no ha tingut mai cap mena de poder polític. No és pas la política la que ens ha de salvar de la mediocritat.