Comprendre Orient

Plató, Montaigne o Descartes foren individus certament admirables però realment visqueren en un món objectivament petit. Més o menys encerclats en una tradició vasta, però ben definida. Evidentment era un mon més ampli que el de la majoria de professors universitaris o gent que passen per intel·lectuals, però segurament petit pel que les exigències de la nostra situació, pensar una societat mundial, requereixen. En aquest sentit percebo com una mancança potser ja irreparable, atesa la meva edat, la comprensió de l’experiència humana i de l’univers que es troba a les cultures asiàtiques. Darrerament he tingut oportunitat de considerar la qüestió i aquesta reflexió cada cop se m’està fent més evident. La qüestió esdevé més complicada no pas perquè no hi hagi hagut aproximacions a Orient sinó precisament per les que ha hagut, collonades tipus Beatles, etc. Una reflexió sense sinceritat ni radicalitat que ha acabat generant hibrids que es queden amb el pitjor de cada casa. Pensar a fons un text com els Upanisads és una tasca que ens du sovint a la perplexitat, perquè l’orientació és radicalment oposada. Nosaltres els europeus moderns focalitzem la reflexió des de la consciència individual una instància de la que els hindús per exemple desconfien profundament. El sentiment d’estranyesa viscut em recordà a l’experimentat quan veient algunes pel·lícules de Mizogouchi constatava la radical divergència entre el nostre universal moral i el seu, on no sembla haver-hi lloc a la idea de redempció. Potser per això cal conèixer però no triar. Tenir l’ajuda per veure que l’humanisme és un prejudici, però pensar que tampoc ens en sabem sortir sense ell. Contra l’optimisme il·lustrat no hi ha una frontera ben definida entre allò que objectivament són prejudicis i la nostra identitat real.