Saturnino de la Torre

Saturnino de laTorre fou el meu primer, i darrer, professor de pedagogia a la facultat de filosofia i ciències de l’educació. Era un home més aviat simple, tot i que no mancat d’una certa picardia (la seva tasca com a escriptor eren unes guies bibliogràfiques que fonamentalment provenien del treball fet pels alumnes) que manegava amb molt dificultat una classe amb més de 200 persones, una bona part de la qual, els futurs estudiants de filosofia “pura”, eren obertament hostils. Una polèmica que durà tot el curs naixé de la consideració de la pedagogia com una ciència. Això era el seu principi de fe, però no podia justificar-se de cap altre manera que estenent la paraula ciència molt més enllà de qualsevol límit on pogués tenir una engruna de sentit. No vaig tornar a saber res d’ell i espero que encara estigui pul·lulant per la facultat de pedagogia. Fou una encarnació pseudo-mítica d’una certa tonteria pedagògica i després d’uns anys on recordàvem els moments més hilarants de les seves classes vaig oblidar-me completament fins dilluns passat. Com sempre, després d’un període de vacances teníem jornades de formació i el tema era “el sentit de l’humor dins de l’aula”. La ponent una tal Begona Larrauri era professora d’alguna facultat de pedagogia i si aquesta dona és representativa del que a hores d’ara es fa en aquestes institucions, llavors, en comparació, l’amic Saturnino era un veritable pou de saviesa. La jornada va tenir un caràcter de performance on se’ns intentava convèncer que no tindríem cap problema a les aules, si estàvem sempre contents. La primera part volia posar-nos en situació i consistia en fer acudits i improvisar en cercle uns passos de balls estrambòtics que cadascú individualment inventava i els altres havien de repetir. De fons, a tot volum, una música inqualificablement hortera ressonava. No puc donar-ne gaire detalls perquè jo, com una bona part del claustre, vaig abandonar la sala d’actes al començament. D’altres es quedaren per motius més aviat mercenaris, però al dia següent comentaven la vergonya sentida. Després de la pausa per esmorzar vaig tornar-hi (fonamentalment per firmar i justificar la meva presència al centre) i vaig assistir a l’exposició teòrica del muntatge, la qual mantenia el nivell de la part pràctica. El punt de partida era que la realitat està determinada pel nostre estat d’ànim, cosa que no fa falta pensar gaire per veure que és falsa. A partir d’aquí, es produïa un desplegament de mercaderia sofística en el sentit més abjecte del terme: Un relativisme absolut acompanyar per la insistència en demanar una transformació del subjecte, que les seves tècniques ens procuraven . Allò més terrible era el fons clarament feixistitzant de la proposta amb una mena de missioneres, hi havia tres persones manegant el tema, ordenant de manera gens subtil com havíem de pensar i com havíem d’actuar. Per cloure ens va regalar un instrument que des del seu punt de vista és la pedra filosofal que pot canviar tots els nostres problemes a les aules: un nas de pallasso. Jo me n’havia anat, ja havia firmat, i me’n vaig quedar sense. I em sap greu, perquè no tindré cap altre testimoni tan fefaent del que les autoritats educatives pensen del que els sindicats anomenen “enseñantes”.