Litvinenko

La mort d’Alexander Litvinenko ha estat potser l’esdeveniment més comentat als diaris londinencs. Com hi ha un cert enyor per la guerra freda, encara que només estigui motivat pel fet que tots teníem vint anys menys llavors, els diaris més sensacionalistes no han perdut l’ocasió de fer un recordatori de la maldat russa. (A més, s’ha estrenat la darrera pel·lícula de l’heroi nacional anglès: James Bond i la gent està posada en el tema de l’espionatge). Cal dir d’entrada que el tema és excepcionalment fosc des de qualsevol punt de vista. Certament Putin podia tenir algun motiu per ordenar la mort de Litinenko, però no es veu molt clar que guanyava executant-lo ara. Litinovsky fou un home de Berezovsky, una figura també fosca. Teòricament un enemic de Putin, però tampoc d’això podem estar gaire segurs. En un cert sentit la hipòtesi d’un atemptat preparat pels serveis secrets russos és la més tranquil·litzadora, ja que si fos una organització més “modesta” resultaria terriblement inquietant que tinguessin al seu abast el raríssim isòtop de Plutoni que fou utilitzat per acabar amb la vida del rus. En qualsevol cas hi ha alguns fets que no són tan foscos: Putin és un tipus perillós i el seu poder en aquests moments és excepcionalment sòlid. És popular i té un control absolut de l’aparell estatal i econòmic rus, i així indirectament ho té d’una Europa que no té exercit i comença a dependre’n molt energèticament. Girar la vista en altres moments històrics li va sortir molt car a les democràcies europees, no fora d’estranyar que tornés a passar el mateix.