A cock and bull story

Rellegir és millor que no pas llegir però jo no faig prou ni una cosa ni l’altre, almenys d’allò que realment em pot interessar (aquest matí en una estona lliure he desat a les escombraries el conjunt d’exàmens i treballs dels meus alumnes i tot plegat feia molta impressió. Puc estar satisfet d’haver estat sotmès a tanta literatura infamant i sobreviure) Un dels llibres que valdria la pena rellegir sense cap mena dubte és Tristram Shandy. Ho vaig fer fa molts anys i la meva memòria és molt difusa, però és certament un llibre diferent de qualsevol altre. La seva originalitat i radicalitat només es podria comparar al Quixot, tot i que certament la seva perspectiva és un pel més cínica i no permet discursos moralitzadors com els que alguns desgraciats han perpetrat a partir de l’obra de Cervantes. Hi ha però petites consolacions parcials i així la setmana passada vaig veure a cook and bull story, la pel·lícula que Michel Winterbottom va fer a partir de la novel·la de Sterne. Certament la pel·lícula no explica la història de Sandy, però atès que tampoc ho fa el llibre, això no pot ser pas una objecció. Winterbottom ha optat per fer un exercici metalinguïstic i no rodar Tristam Shandy, sinó fer una pel·lícula sobre uns que volen fer una pel·lícula sobre Tristam Shandy. I se’n surt prou bé. La pel·lícula esta plena d’un sentit de l’humor proper al del llibre (i amb això en faig un elogi), però aplicat no tant a les convencions de l’Anglaterra del XVIII, com al treball de fer una pel·lícula que al film és reflecteix d’una manera prou sardònica.