El desconcert de l'educació

• Entre els llibres endarrerits que he estat llegint aquests dies he recuperat una mena de best-seller, dins de les modestes dimensions comercials de la cultura catalana, el llibre de Salvador Cardús, el desconcert de l’educació. El llibre fa de bon llegir, tot i que es centra més a la qüestió de l’educació familiar, que no pas a l’anàlisi de les institucions d’ensenyament. De fet, només pròpiament el primer capítol del llibre tracta de l’escola i no ofereix perspectives gaire originals, tot i que si que mostra una sana desconfiança envers la preponderància dels teòrics de l’ensenyament sobre els treballadors de l’ensenyament. Falta per fer una anàlisi sociològica de la realitat de l’escola catalana, centrada especialment en la dissecció d’aquest col·lectiu peculiar que són els ensenyants. En tot cas, el llibre parla molt més de la família i l’autor sembla molt més en el seu terreny, quan toca les qüestions corresponents a aquest àmbit. He llegit amb certa satisfacció la que dona saber que no estàs del tot sol, els darrers capítols del llibre perquè moltes de les idees bàsiques són idees que considero claus i que he defensat a alguns dels meus escrits previs. Tres en són fonamentals tant per mi, com per l’argumentació de Cardús:
  

1/El caràcter equívoc de la noció de valors, especialment quan s’aplica a l’educació
2/La necessitat de desconfiar d’aquesta pretesa virtut fonamental que és la tolerància.
3/La seva insistència en que no hi ha problema específic del jovent, sinó que en molts casos, cal parlar de l’adultesa com a problema. Des del meu punt de vista, això no està gaire lluny de dir que els alumnes són encara el millor de l’ensenyament.
Cardús sembla ser un home optimista, potser massa optimista per ser un sociòleg no precisament ingenu, com mostren moltes de les seves reflexions puntuals. Especialment encertada em sembla la seva reflexió sobre el caràcter segregador de la cultura juvenil, que tendeix a posar la joventut en un món diferent del real. Jo no ho soc gens i potser això és que em toca (aquesta és una reflexió una mica sociològica), en tot cas em costa de vegades sintonitzar amb un optimisme que em sembla més arrelat en experiències personals que no pas fonamentat racionalment. Tanmateix, segurament la de Cardús és la bona estratègia comunicativa

Wellington Museum

Finalment no vaig poder anar a Escòcia, diguem-ne que em va entrar mandra al darrer moment, i passaré aquestes vacances de primavera a la capital de Regne Unit. Amb més temps lliure de l’habitual, puc esmerçar-lo en conèixer alguns dels indrets que encara no havia visitat a Londres. Un d’aquests és l’Apsley House, que pertanyé al Duc de Wellington i que ara és la seu del museu dedicat a aquesta figura històrica. L’atzar de la història ha determinat que la casa estigui a hores d’ara en un lloc poc envejable, tot just enmig d’una cruïlla amb un trànsit molt intens a la cantonada més meridional i occidental de Hyde Park. La casa és d’una construcció molt clàssica i només una part està reservada al públic. La major part de la primera planta pertany encara als descendents del duc, una part dels quals òbviament són també ducs, i només una petita part és accessible, mentre que la segona planta està totalment oberta al públic. A la segona hi és el principal atractiu del museu, la col·lecció de pintura privada del duc que és una de les millors de la ciutat. Una bona part prové de la corona espanyola. Després de la batalla de Victòria entre el botí arrabassat a Josep I hi havia una petita part de la col·lecció de pintura de la família reial. Wellington plantejà el seu retorn a Espanya, però el seu legítim propietari Ferran VII es mostrà generós amb el general, al qual devia en part el seu poder. Entre els autors presents hi són Ribera, Murillo, Caravaggio, Reynolds i Rubens. Velazquez té una poderosa presència amb una de les seves millors obres, l’aiguader de Sevilla, on es representen dues figures populars amb un magnetisme aclaparador i intens. No és però la única obra del pintor andalús. Una de les presents es un retrat provinent del seu taller que és el retrat més freqüent de Quevedo (reproduït infinites vegades a tots els llibres de text de quan érem petits). L’altra gran figura de la pintura espanyola, Francisco de Goya, també és present amb un retrat eqüestre del propietari de la casa. L’obra és una mica estranya i sembla ser que en un principi anava adreçada a Josep I i que finalment Goya es limità a canviar el rostre, la qual cosa fa que el duc aparegui molt més entrat en carns del que acostumava a la resta de la seva iconografia. Em van agradar molt els treballs d’un contemporani de Rembrandt i Vermeer, Jan Steen, que no coneixia però que demostra ser un pintor amb una gran precisió i habilitat. Cal esmentar també l’obra preferida de Wellington, una il·lustració de la pregària de Jesús a l’hort de Getsemani pintada per Corregio, un quadre magistral per la manera com copsa la sensació de solitud i por viscuda per Jesús aquella nit. La sala on són penjades totes aquestes obres és la Waterloo Hall, on cada aniversari de la batalla,Wellington reunia els oficials que havien estat sota les seves ordres. A un extrem hi és el menjador on destaca un imponent centre ornamental de taula de quasi vuit metres de llargada, regal dels reis de Portugal. Pels admiradors d’objectes luxosos i elaborats val la pena treure el cap per l’habitació del primer pis on s’exposen les vaixelles de Wellington, totes elles regals dels emperadors europeus que es beneficiaren del triomf de Waterloo.
A diferència de l’altre gran heroi militar anglès, Nelson, Wellington no morí en batalla sinó que perllonga la seva existència 37 anys després de Waterloo. Aquest temps no afegí gaire a la seva glòria, tot i que no estigué retirat en absolut de la vida pública. De fet, fou primer ministre per uns anys al final de la dècada dels vint, un dels més impopulars que hi hagut mai al Regne Unit. De fet el seu malnom d’”el duc de ferro”, ve d’aquesta època. Mai no volgué anar a viure a Downing Street, sinó que continuà a l’Apsley House. Com que sovint havia manifestacions en contra de la seva política que acabaven amb llançament de pedres contra els seus vidres, feu posar unes persianes de ferro per protegir-los. En el període del seu govern, foren aixecades les restriccions imposades a la població catòlica, que els impedien gaudir dels drets més bàsics com a ciutadans. No és el cas que el Duc tingués simpatia pels catòlics, però entengué que aquesta mesura era necessària per apaivagar els ànims dels irlandesos. La seva resistència a augmentar el dret de vot pels ciutadans de classe mitjana ocasionà la seva caiguda i la pèrdua del poder pels torys, després de més de seixanta anys de govern interromput. El poble londinenc, com acostuma a passar en aquests casos, es reconcilià amb ell arran de la seva mort i el seu funeral fou l’acte més concorregut de la història del Regne Unit. Les cròniques diuen que dos milions de persones s’aplegaren als carrers per contemplar el seguici funerari. (ignoro si les tècniques dels diaris de l’època eren igual de fantasioses que les utilitzades pels catalans i espanyols actuals per mesurar les manifestacions)
Una de les coses que més m’han sorprès de la casa ha estat la presència aclaparadora de l’adversari de Wellington. Dic adversari i no enemic, perquè sembla ser que l’anglès el professava una admiració sincera. Així el dia de la seva mort sembla ser que digué: “Ara ja es pot dir que soc el primer militar d’Europa”. Així, al costat de la màscara mortuòria de Wellington, es troba la de Napoléo. Hi ha un bon nombre retrats de l’emperador francès, així com de personatges propers a ell com l’emperadriu Josefina o el seu germà Josep i una de les peces més espectaculars és l’estàtua de l’emperador, esculpida per Canova, on aquest apareix nu amb una representació de la victòria a les seves mans. És una estàtua de grans dimensions, 3,30 metre d’alçada, que fa un efecte estrany, com si estigués fora de lloc, en mig de l’escala principal de la casa.

vergonya aliena

El bloc restarà suspès una setmana, perquè me’n vaig de vacances. Hem acabat el penúltim període lectiu del curs i ara tenim una setmana de half-term, que aprofitaré per tornar-hi, vaig estar fa vint anys, als Highlands Tot i que fora potser més raonable, quedar-se a casa i preparar-se per temps venidors que seran menys brillants, el cert és que em costa molt perdre l’oportunitat de visitar llocs que difícilment tindré l’oportunitat de veuré quan acabi el meu servei aquí. La setmana ha estat interessat a l’institut perquè hi ha hagut eleccions. Els dos candidats eren d’un perfil molt similar, madrilenys conscients de la importància de fer carrera a l’administració. La seva situació però no ho era. Un era el candidat diguem-ne oficialista, recolzat per l’actual equip directiu i per CCOO, l’altre era una persona més aviat independent, de fet durant el curs gairebé no ha parlat amb ningú, que una mica per despit es va guanyar el vot dels altres dos sectors de l’institut, els “anglesos” (és a dir, els professors no funcionaris contractats per ensenyar en aquesta llengua) i “los catalanes” (un ampli sector dels que només tres som catalans de debò i que estem units sobretot per la desconfiança sinó odi que sent per nosaltres l’equip directiu i el sindicat del crim). La votació al claustre fou molt clara pel candidat no oficialista, Javier, que va guanyar per 25 vots contra 17. El resultat és molt meritori si tenim en compte a més que l’altra candidatura ha fet una campanya electoral de pràcticament un any . El dia que a Madrid es donaren les places, els que venien foren adoctrinats per CCOO que l’institut havia estat alliberat d’un perillós grup de feixistes per la nova junta directiva escollida, això no ho van dir pas, contra el parer del claustre. Al Consell Escolar els resultats però s’invertiren. No hi vingueren representants dels alumnes, faltaren dos dels pares (els que hi eren votaren per Javier) i el resultat final fou de 6 a 4, pel candidat de CCOO, Santi. El moment més brillant fou l’aparició del representant del PND que portava un any de baixa i que fou mobilitzat en una escena digna de Berlanga. La coacció en aquest ambient envers els representants dels professors decidits a votar a Javier fou segons m’han dit més que notable. El malhumor avui a l’institut era notori. La decisió s’ha de prendre a Madrid i la victòria al Consell Escolar por donar una aparença de recolzament a un equip refusat per professors i pares, però ja en tenim experiència del pes de CCOO als despatxos del ministeri. Jo, personalment, vaig votar sense cap mena d’entusiasme, però avui també em sentia malament. A tot arreu hi ha gent disposada a qualsevol cosa per “trepar” i per aquests ser director de l’Institut Espanyol és especialment abellidor, mil lliures extres al mes i possibilitat d’alternar amb alts càrrecs del ministeri i l’ambaixada. No és estrany que en aquestes circumstàncies alguns perdin la vergonya, però comprendre no disminueix la sensació de fàstic. Si a això afegim la manca d’escrúpols d’un sindicat com el ja massa esmentat en aquest bloc, el panorama és d’una mediocritat moral exasperant. Bé, demà hi seré a Aberdeen i serà un altre dia.

La barbaire douce

La barbàrie dolça és el títol de l’assaig de Jean Pierre le Goff on reflexiona sobre les conseqüències de la modernització de les empreses i de l’escola, dos mons aparentment desconnectats, però no tan allunyats com podria semblar. El llibre em situa en un terreny que no esta lluny d’algunes reflexions que he fet en un altre ocasió, com a la introducció del darrer llibre quan senyalava els productes humans d’algunes facultats com els nous bàrbars. Le Goff fa una crítica d’arrel molt clàssica als partidaris de la modernització: el caràcter ambigu del seu ús del llenguatge que contínuament els hi permet dir una cosa i la seva contrària, cosa que des del diàlegs platònics sabem que és un dels senyals indicadors de la tirania. Le Goff fa una mirada a la qüestió des d’un punt de vista ben francès, la qual cosa significa que la posició enfront del text diferirà segons hom pensi que França és el malalt d’Europa, per les seves resistències a les polítiques liberals,o un país on la gent és menys manipulable i està menys disposada a combregar amb rodes de molí. Els dos primers capítols constitueixen un estudi del món de l’empresa i analitza el caràcter retòric i deshumanitzador de les noves tècniques de gestió. Els dos capítols següents estan dedicats a l’escola i a la pedagogia “alliberadora”, malgrat les diferències hi ha una identitat absoluta entre la divisió de competències i de les eines d’avaluació, utilitzada pels pedagogs i els nous managers, una lògica que aplicada a l’ensenyament provoca una concepció utilitarista de la cultura. La revindicació del caràcter protagonista de l’alumne fa eco a la revindicació de l’autonomia pel treballador. Una i altra són però aparents i la absència de coacció externa vol ser substituïda per una autointeriorització de les normes que frega la manipulació. La crítica de Le Goff troba els seus motius de fons quan considera que l’error de la pedagogia es troba en fonamentar-se a la supremacia del jo. La cultura és molt més que una mera resposta a les necessitats dels joves; aprendre a llegir i escriure és aprendre a sortir d’un mateix per refer-se des de la pertinença a una tradició, que és el fonament últim de la nostra identitat. Els orígens cultural d’aquest moviment són maig del 68 i la paradoxa ve constituïda pel fet que idees amb un caràcter alliberador al seu origen han acabat convertint-se en tècniques de manipulació al servei d’interessos contraris. En el cas francès aquest procés ha estat afavorit per la situació de l’esquerra des de que accedeix al poder i es troba progressivament buidada dels seus referents ideològics. En conclusió la barbàrie dolça és una manera de governar, barreja de liberalisme econòmic i utopisme llibertari, que es constitueix en instrument de dominació mitjançant una maquinària de la manca de sentit. La possibilitat de la rebel·lió es difícil perquè ha inserit dins d’ella mateixa els possibles motius per la revolta. Ningú sembla legitimitat per revoltar-se contra l’autonomia i la modernitat. Malgrat tot Le Goof enumera finalment tres mitjans per oposar-se:
1/L’ús correcte del llenguatge, l’exigència que se’ns parli un llenguatge amb significacions clares i sense ambigüitat
2/ L’oposició a les noves pràctiques de gestió dels recursos humans
3/ Defensar la transmissió de les formes culturals estructurades enfront de la concepció de l’ensenyament basada en el bricollatge i l’adaptació al mercat; la formació permanent entesa com culte a la immediatesa.

de Londres estant

La vida política a Gran Bretanya segueix el curs més o menys habitual. El nou govern li ha donat aire a Blair per afrontar la seva darrera etapa com a primer ministre i el país, com ja apuntava en un bloc anterior, viu il·lusionat l’espera del proper mundial, un esdeveniment que interessa aquí infinitament més que en Espanya. Darrerament ha tornat a ploure, però segurament això no impedirà que per primer cop des de fa més de trenta anys, aquest estiu hagin restriccions en el subministrament d’aigua. Si no guanyen el Mundial, que no el guanyaran, probablement aquest serà el darrer govern laborista. Gordon Brown, el successor, es difícil que poguí produir un capgirament de la situació. En realitat, porta al poder com canceller, tant temps com Blair, i fent un paper tan impopular com el de recaptador de impostos. A més, és massa òbviament escocès i des de la devolució, els anglesos cada cop comencen a estar més recelosos envers els seus veïns del nord. Molta gent pensa que la situació actual és asimètrica, perquè els anglesos no poden intervenir en un bon nombre d’assumptes escocesos, mentre que totes les qüestions referents a Anglaterra es decideixen al Parlament, on si hi ha representació escocesa. Curiosament, però, l’evolució electoral d’Anglaterra, mostra un país cada cop més esquinçat. Observant el resultat de les darreres eleccions, hom pot comprovar que la diferència entre conservadors i laboristes tendeix a ser cada cop més territorial, mentre que al nord la hegemonia laborista es manté plenament, la major part del sud és conservadora. Precisament l’avenç conservador a aquestes eleccions s’ha donat a alguns districtes londinencs com Camden que ha girat al conservadorisme per primera vegada des de fa molts anys. En els propers cursos m’agradaria conèixer una mica el nord, perquè tot sembla indicar que la diferència no és gaire conjuntural, sinó que obeeix a causes socials i econòmiques molt determinades.

temptacions etnicistes i fabulacions mitològiques entorn del fet inmigratori

Com que aquesta nit em sento mortalment cansat no tinc força per tractar cap dels temes que tinc més o menys pendents. Insereixo, però l’esborrany de la comunicació que he de llegir el 6 de juliol a la Queens Mary University dins del marc de les jornades sobre inmigració a Catalunya que realitza aquesta universitat. Com que mai no estic segur de res, qualsevol suggeriment serà agraït i acceptat:

Perspectiva des de la qual parlo: filòsof (és a dir inserit en una tradició que cerca la clarificació de la vida comunitària mitjançant el refús de les explicacions pseudo-naturalistes), assagista, catalanocèntric, d’origen espanyol amb un nom acabat en “z”, un punt de vista contradictori des d’allò enunciat en molts discursos vigents.

FETS:
1/Des de 1901 aproximadament el discurs polític català pren com a una de les seves línies fonamentals, la qüestió nacional. Des de llavors el nacionalisme és un dels elements fonamentals de la vida política catalana. El nacionalisme implica necessàriament un discurs etnicista. Al temps de la República hom pot parlar fins i tot més que de temptació (tendències racistes d’ERC)
2/Des de la dècada dels vint, comença un allau migratori que modifica radicalment l’estructura de la població catalana.
3/La vida política normal interrompuda des de 1939 a 1977 es reprèn en un país radicalment modificat en aquest sentit→ Necessitat d’adaptació del discurs, enfront del perill confrontació etnicista (episodi del PSA; sorgiment de la categoria política del lerrouxisme, caràcter mític del lerrouxisme). La possibilitat de l’etnicisme està inscrita cal dir-ho en la mateixa lògica del nacionalisme. Posició nacionalisme i eix catalanista: lògica de l’assimilació (la qual és una forma pacífica de etnicisme, en el fons);

• Caràcter problemàtic d’aquesta política, quan sense estat ni és l’eina per a realitzar-la ni s’està del tot legitimitat per a la seva realització
• Por al perill de la sublevació de l’ètnia oposada, exemple FECAC3
• Negació del caràcter nou del problema (il·lusió de que fins al setanta l’assimilació es produeix de manera natural)
  

Posicions antinacionalistes seguiment més radical del paradigme etnicista, amb la descripció d’una Catalunya polaritzada entre autòctons catalano-parlants i inmigrants catalano-parlants. (Dreta espanyola i alguns sectors revisionistes de l’esquerra). El conflicte es resol en termes de superioritat de l’etnia històricament més forta dominadora e l’estat o crear un nou mite que posa un inici absolut a la constitució de 1979, interpretada com un moment de fundació absolut. (engendrant mites curiosíssims com el del bilingüisme natural de la població catalana)

Aquest discurs és producte d’un apriorisme que accepta i contradiu les premisses etnicistes (fonamentalment perquè també ho és), fins a quin punt resisteix la confrontació amb la realitat?. Només d’una manera imperfecta, cal diferenciar tres vessants:

• Lingüística, constatació de la divisió lingüística del país. Segurament la dificultat més forta per a una concepció nacionalista. Avanç del coneixement però estancament de l’ús social. El català víctima de les dinàmiques de canvi cultural desplegades a les societat capitalistes en els darrers trenta anys. Si una societat monolingüe es la condició del projecte nacional polític aquest és a hores d’ara irrealitzable.
• Socialment, impossibilitat de destriar els dos blocs, la graduació s’imposa a la polarització. Negació per tant de les tesis etnicistes extremes. Poca significativitat dels cognoms, pel que fa a l’esfera ideològica, no tant pel que fa l’accés al poder, però em sembla que la raó és més aviat social.
• Políticament. Absència de tensió. Poca tendència a reivindicar la idea d’Espanya, que és un patrimoni de la dreta. Visió negativa dels orígens hispànics, identificats com misèria i manca d’oportunitats. Pervivència del pacte històric entre l’esquerra i el catalanisme contra el franquisme.→acceptació parcial d’una hegemonia formal del català, fràgil en quant aquesta memòria històrica no es renova.
  
  Conclusió: situació personal, no soc un bitxo raro, ni un “charnego agradecido”, potser perquè la història no és confrontació d’essències sinó la integració de les trajectòries dels homes reals de carn i ossos, caldria potser una major comprensió d’aquest fet per establir els fonaments de la vida política al meu país, uns fonaments que difícilment pot posar estrictament el nacionalisme, si no fa una renovació política molt a fons dels seus principis.

energia

Ja vaig parlar en una entrada anterior d’aquest bloc de la meva darrera visita al cine per veure Ulzana’s raid. Durant la pel·lícula se’ns presenta amb insistència els fet que els apatxes no tenen prou amb matar els enemics. La seva intenció sempre és donar mort de la manera més lenta i dolorosa possible. Més endavant, Kenitai, l’apatxe que lluita amb els blancs, explica les raons d’aquest comportament. Es tracta d’arrabassar-li l’energia a la víctima, de fer-se-la pròpia. El concepte d’energia utilitzat pels apatxes és així el d’una mena de flux espiritual que fora el fonament últim de la vida. En principi, res, gaire original. Ben segur a d’altres pobles, diguem-ne primitius, poden trobar-se concepcions molt semblants. L’escena em va cridar l’atenció, perquè des de finals d’abril estic fent un curs sobre física quàntica, amb l’objectiu de sentir algú parlant anglès i també de fer-me amb unes qüestions que he d’explicar a classe, però amb les que no em trobo gaire còmode. El curs és de divulgació i prescindeix de l’aparell matemàtic. He fet tres classes i he perdut l’última perquè coincidia amb l’absurda avaluació final de segon de batxillerat. El recolzament bibliogràfic del curs és un llibre anomenat The Ghost in the Atom. La física quàntica és apassionat perquè parteix d’una paradoxa que sembla trencar el principi de contradicció tal i com el van formular Aristòtil i Parmènides, tot mostrant-nos objectes que es comporten de dues maneres oposades simultàniament. Aquest estat de la qüestió només sembla conduir-nos a proclamacions fideistes, com fora el cas d’Einstein, o a una reorientació radical de les concepcions epistemològiques més generalitzades. Aquesta fou la tasca de Bohr. Per ell la única clau per entendre les sorprenents accions dels àtoms en els experiments crucials, és pensar que els àtoms no són pas cap cosa, sinó simplement models imaginaris que consoliden en la nostra imaginació, allò que únicament és un conjunt de relacions matemàtiques que serveixen per lligar diferents observacions. La concepció de Bohr no és de fet tan revolucionaria, com podria semblar. De fet això que hem dit per l’àtom fora també vàlid per una noció utilitzada a la física clàssica com la d’energia. Dir que matèria i energia és el mateix, un tòpic molt estès i poc meditat, té llavors un sentit potser més profund del que havia sospitat i que faria les delícies de qualsevol platònic. A l’últim nivell d’explicació del ser, tot el que ens és permès trobar són relacions matemàtiques i Plató tenia fonamentalment raó. Si tendim a pensar però que segurament és ridícul atribuir a les matemàtiques una validesa extra-subjectiva, pensar alguna cosa així com que són el llenguatge propi de la divinitat, llavors tenim motius per dubtar que la nostra concepció de la realitat arribi molt més a la veritat que la de kenitai (la qual cosa em sembla també és una manera de confirmar Plató)

El criteri perdut

El criteri perdut és el títol de l’assaig de Gregorio Luri sobre la crisi de la institució escolar que fou publicat fa dos anys pel Centre d’Estudi de Temes Contemporanis. Luri ha estat un membre molt actiu del grup d’estudis platònics de la SCF i és professor d’institut. El seu enfocament està en funció de la seva formació i no es preocupa tant per la descripció dels símptomes, com per exemple podria fer el llibre de Pena, com per les arrels de la situació actual. Així el llibre comença glossant la figura de Byron, el prototip romàntic que efectivament esta en el subsòl d’alguna de les propostes més forassenyades fetes pels moviments de renovació pedagògica. Altres elements fonamentals per entendre la situació són Condorcet, el pare de l’escola republicana i Fichte d’on Dewey treu les bases de la seva proposta pedagògica. La tesi fonamental de Gregorio com ja l’he entès és política. Estem en una situació política nova en la que el centre és l’individu possessiu descrit per Mcpherson. Un horitzó individualista en el sentit més radical del terme, on han perdut el seu sentit totes les categories polítiques heretades del grecs i que pensades i repensades ens han servit per anar fent fins ara. L’escola, una aportació fonamental de l’estat, està desorientada perquè les seves funcions fundacionals han desaparegut i ha d’evolucionar, cap a una cultura zappista. La conseqüència d’això és la substitució de la virtut i la voluntat pels valors. L’activisme pedagògic, és a dir la primacia del procés sobre el contingut,i la identificació de l’escola i el carrer, suposen la mort absoluta de l’escola republicana. De ser l’element vertebrador de la societat, d’una societat democràtica, l’escola ha passat a ser una institució sospitosa perquè no respecta prou l’autonomia de l’individu. De fet, totes les manifestacions de la crisi de l’ensenyament: la desaparició de l’esforç, l’empobriment lingüístic, el cultiu sistemàtic de la superficialitat, estan directament relacionades amb el cultiu de la individualitat possessiva. Luri s’atura en la descripció del concepte de gènesis de l’escola republicana a comentar el paper central que en el projecte original tenia l’assignatura de filosofia; alternativa teòrica de la religió i substituta dels seus efectes. No és casual la insistència dels pares de la reforma catalana en bandejar aquesta assignatura del pla d’estudis. La sortida a aquesta situació potser es troba a nivell polític en el plantejament derivat de les observacions de J. Muglione sobre els vàndals. Si només es tracta de transmetre tècniques, no cal més que la recuperació de la figura de l’aprenent. Les humanitats en quant són la salvaguarda dels trets comuns que ens permeten identificar-nos com a humanitat, són a hores d’ara més intempestives que mai. Com a bon coneixedor del platonisme, es a dir algú que ha pensat a fons, la diferència entre coneixement i opinió, Luri crida l’atenció sobre la tendència malaltissa a demanar l’opinió dels alumnes, cosa que acaba produint, de manera paradoxal però necessària, el triomf del dogmatisme

final de curs

Aquesta setmana hem enllestit a l’institut els nostres grups de segon de batxillerat. Dels 44 alumnes, 25 han superat el curs, tot i que el rendiment ha estat molt desiguals entre els dos cursos. De fet, el curs del qual soc tutor, només han superat el curs 9 de 25, uns resultats més aviat desastrosos. Com em passa sovint, el final del curs em va produir una certa melangia, segurament relacionada amb el tema de l’inexorable i implacable pas del temps i amb la incertesa real associada al nostre treball, ja que personalment crec que no acabo de saber si els meus esforços han servit per alguna cosa. Només els pas dels anys acaben rellevant-lo, quan ja ets ben lluny dels alumnes. La meva tutoria és del batxillerat de lletres i ciències socials i una de les característiques dels meus alumnes és la seva desorientació i en general la seva manca de cap mena de vocació. Com que malgrat tot, la vida universitària és agradable, tothom ha acabat més o menys triant una carrera i un sector significatiu ha optat per periodisme en les seves diferents formes. Quan ho penso a fons la qüestió és però del tot paorosa. El batxillerat que els hem donat no forneix cap mena de referent cultural sòlid, sinó només algunes informacions atzaroses, de sistematització impossible. Els meus alumnes per exemple saben alguna cosa de Maquiavel, però no en tenen cap noció de Petrarca o Dante. Interès per llegir o per l’actualitat política tampoc en tenen gens. Quina mena de periodisme podran exercir? Potser hom pot pensar que soc massa pessimista, però em sembla que determinades sensibilitats si no s’adquireixen a l’època de l’adolescència, ja no s’assoleixen mai. Així, quan intento visualitzar un futur periodístic per aquesta mainada, només veig una possibilitat: la premsa rosa o l’esportiva. Tanmateix, tampoc cal amoïnar-se. Segurament si en surten tres o quatre no serà cap fracàs, sinó tot el contrari. La mostra de la productivitat social de la nostra institució acadèmica.

només per tres mesos

Els primers dies d’aquesta setmana hem seguit amb les activitats programades i l’exposició dedicada als nens de la guerra. Dilluns vaig presentar l’acte del dia que consistia en la projecció d’un documental sobre els nens realitzat per Stephen Bowles, el qual va assistir a la projecció. El documental era correcte, tot i que patia de la falta de material autèntic sobre els bombardeigs al país basc. Vaig tenir l’ocasió de parlar una mica amb el senyor Bowles, cosa que va ser de gran interès per mi, perquè trobo que el treball de realització de documentals històrics és apassionant. Ara esta preparant un sobre el bombardeig de Guernica i a la seva investigació ha descobert que, contra el que hom pensava, poden existir imatges de la vila destrossada, perquè un equip de filmació va poder accedir a Guernica, poques hores després de l’atac de la legió condor. La pel·lícula però restà amagada a Eukadi, sense poder sortir pel ràpid avenç de les tropes franquistes i finalment, per aquelles coses de la vida i de la segona guerra mundial,, ara és a Moscou. Bowles va veure el lloc on ha de ser i ho deia amb una certa desesperança, perquè allò que veié, un antic arxiu de la KGB imagino, era un edifici de les dimensions del Museu d’Història Natural, ple a vessar de rotllos cinematogràfics sense cap mena d’indicació. Un d’ells és la pel·lícula perduda sobre Guernica. Dimarts, fou la cloenda de l’acte. Hi acudiren com a protagonistes, quatre d’aquells nens, tots els quals freguen o superen els vuitanta anys a hores d’ara. Van llegir petits escrits fets per ells mateixos on rememoraven la seva història personal. L’acte fou en el sentit més autèntic del terme emocionat i dolorós, especialment quan es recordava el fet traumàtic de la separació familiar, com la filla del mestre que se n’adonà realment del que passava, quan per primera vegada a la seva vida va veure al seu pare plorar al moll de Santurce el dia que partia a Anglaterra, o la dona que no va tornar a Espanya fins vint anys després de la guerra, per veure la seva mare envellida i castigada per la fam i les privacions. Potser l’element més comú de la seva experiència quan retornaren ocasionalment a Espanya, vint o vint i cinc anys després, es la ràbia que sentiren per la por i la lamentable situació del país, en comparació amb la cada cop més prospera vida al Regne Unit. L’acte ha estat un gran èxit, que ens ha donat una presència al barri i ha servit per introduir els nostres alumnes a la nostra història. És un fet que aquest només ha estat possible per la sortida del PP de l’administració, l’anterior Conseller mai no havia permès un acte d’aquesta mena, tot i que l’administració, en principi, d’esquerra tampoc no es sent còmoda. De fet, el conseller actual estigué a la inauguració i feu la pregunta idiota de l’any quan li preguntà a Tom Buchanan, perquè sempre es parla de la guerra i no pas dels èxits de l’Espanya democràtica moderna (?). Evidentment, Buchanan fou prou polit com per contestar, de la manera menys ofensiva possible, que ell era un historiador, uns senyors que en principi s’ocupen de la història.

Barça-Arsenal

No sé si vivint a un altre ciutat em seria més fàcil abstreure’m del partit d’aquesta tarda, però el fet és que el partit es juga contra l’Arsenal de Londres i per tant són equips de les meves dues ciutats els que juguen. Sovint, m’han preguntat com es viu el partit per aquí i la resposta és que amb força intensitat, tot i que suposo no tanta com a Barcelona. Londres és una ciutat molt dividida futbolísticament amb cinc equips que recordi ara mateix a la premier league i alguns a segona divisió amb bona tirada popular, com el del meu barri, el QPR. Les divisions no són exacerbades com a Catalunya i per tant aquesta nit gairebé tothom estarà a favor de l’Arsenal, tot i que probablement de manera menys apassionada que al Principat. De fet, aquí la final és com una mena d’aperitiu d’un esdeveniment molt més esperat que és el proper mundial de futbol. Ja fa temps que s’ha iniciat la campanya, “we can do it” i hi ha una confiança generalitzada que Anglaterra pot ser la propera campiona mundial, un sentiment cal dir-ho bastant sorprenent quan es veu la composició i el joc de la selecció anglesa. En tot cas, avui es veien pels carrers més creus de Sant Jordi del que és habitual. Evidentment, vull que guanyi el Barça, però no ho veig del tot clar. Coincideixo en el meu judici com a espectador amb els que pensen que el Barça és superior. Però no estic segur que aquesta superioritat tingui gaire sentit en un partit a cara o creu, sobretot considerant el fet que les valoracions del jugadors de futbol, sovint estan molt sobreestimades i que les diferències reals entre els jugadors no es corresponen a la diferències entre els seus salaris o la seva repercussió mediàtica. Crec que encara que siguin potser pitjors, l’Arsenal té un avantatge de caire diguem-ne cultural. Els seus jugadors sortiran aquesta nit sabent que si perden no s’acaba el món, mentre que la mentalitat catalana és molt més agonística i això em sembla que no és cap ajuda pels nostres jugadors i és un factor dels que expliquen que tan sovint les coses no ens hagin anat bé Afortunadament, no sempre ens han anat malament, esperem que aquesta sigui una d’aquestes. Visca el Barça!

Elogio de la trasmisión

Seguint amb els llibres que tenia pendents entorn del tema de l’educació, un dels que he llegit darrerament és Elogio de la transmisión, publicat per George Steiner i Cécile Ladjali, mentre que el primer no requereix presentació, la segona és una professora d’un Lycée de l’extraradi parisenc que va gosar fer un plantejament absolutament alternatiu de l’assignatura de llengua i literatura francesa, que feia el centre del seu treball en propiciar la creació literària per part del seu alumnat. Això no és tan forassenyat com segurament sembla, ja que contra el que hom pensa generalment, la literatura no fou inventada ni per crítics literaris, ni per catedràtics de les facultats de filologia, sinó per analfabets. El llibre està molt més centrat a l’experiència pedagògica de Ladjali que no a la paraula de Steiner, De fet, aquest intervé només a la segona part del llibre, després de la descripció de l’experiència realitzada, tot comentant la seva participació en una fase més avançada. En el llibre es plantegen algunes qüestions importants i menystingudes per la badoqueria imperant. La més fonamental és la necessitat del compromís del docent amb l’assignatura que està ensenyant. Sense això, la transmissió de sabers mancats de dimensió utilitària és del tot impossible. També és fonamental la revindicació de la memòria, una facultat atacada des de fa desenes d’anys, malgrat que encara ja fa molts més anys que Plató ens havia advertit que saber és recordar i això no és cap mite, potser és una de les poques afirmacions platòniques que no té res de mític. Steiner arriba al punt de definir la nostra escola com amnèsia planificada, expressió radical però no pas equivocada. Fonamentalment Steiner reivindica el silenci i la paciència, tot recordant Pascal quan afirma que la bona educació és la capacitat d’estar segut molt temps en una habitació, solitari i en silenci. Personalment, la lectura d’aquest llibre m’està ajudant a prendre la decisió de modificar radicalment, la meva tasca a primer de batxillerat. L’estratègia dels últims anys, seguir el programa, és absolutament impracticable. Tot i reduint-lo no és pot anar més enllà d’una presentació enciclopèdica sense gaire sentit. L’únic treball fonamental és amb els textos i aquest no tinc temps per fer-ho bé.

An evening with Sonny Rollins

Ahir vespre al Barbican vaig assistir a un esdeveniment que esperava des de feia mesos, exactament vuit mesos, el temps que la entrada ha estat descansant en un calaix del menjador, un concert de Sonny Rollins. Pels que més o menys segueixen el món del jazz, la seva figura no requereix presentació, Rollins ha estat sense dubte un dels quatre o cinc millor saxofonistes de la història i entre els que em venen al cap l’únic que segueix viu (Coltrane, Davis, Young i Hawkins han passat a millor vida fa temps, crec que Getz segueix viu, però jo el posaria un esglaó per sota). Rollins farà 76 anys el proper nou de setembre i certament el seu aspecte els evidencia, probablement pateix algun problema al maluc i el seu caminar és vacil·lant. Toca molt encorbat perquè suposo que l’esquena es ressent de més de cinquanta anys de carrera professional, però la seva capacitat amb l’instrument és encara extraordinària. Rollins no sembla haver perdut potència, va fer solos de vint minuts, ni tampoc les seves característiques més definitòries: el seu sentit del ritme, probablement derivat dels seus orígens caribenys, i la seva facilitat melòdica, que li permet retenir-la i jugar durant les seves improvisacions. La primera part del concert va estar prou bé, amb un calipso final. Després de l’intermedi, que no estava previst en principi, el concert va ser del tot extraordinari. Va començar amb una versió de Without a song, un títol evocador de la vessant més feliç del cinquanta, quan Sinatra feia discos extraordinaris amb la Capitol i un joveníssim Rollins, revolucionava el mon del Jazz renovant-lo amb les aportacions caribenyes. A partir d’aquí el concert va prendre un volada extraordinària amb més balades, calipsos i una potent i excitant peça de pur bebop per acabar. El final apoteòsic amb una bona part de la sala dempeus. No va haver bisos, però tampoc calia perquè la generositat de Rollins ens va fornir comptant el descans, amb gairebé tres hores de concert. Va adreçar-se al públic més aviat poc, però de manera càlida i amable , expressant la seva satisfacció per ser-hi un altre cop a Londres i sobretot per poder seguir fent música, la única cosa ens va recordar que sembla seguir tenint sentit en un mon cada cop més boig. Estigué acompanyat de cinc músics més: percussió, bateria, baix, guitarra i un trombó, Clifton Anderson, que mereix un esment especial perquè el seu treball va ser excel·lent amb un instrument que no és precisament dels més agraïts.

Ulzana's raid

La filmoteca londinenca, aka NFT, està fent un cicle que permet revisar alguns títols cabdals del western. Tot i que no tingui gaire temps i que la major part són títols que conec molt bé, ahir vaig arribar-me a la vora del Thames per reveure un film que feia temps que no havia vist, Ulzana’s raid de Robert Aldrich, una pel·lícula per la que tinc una especial predilecció, ja que des del meu punt de vista és l’últim dels grans westerns fets pels directors més o menys formats a l’època del Hollywood clàssic (després vingué Unforgiven que també serà exhibida en el cicle, però aquesta crec que ja és un altre història). La visió no em va decebre gens, tot i que la còpia no era molt bona com ja ens va avisar un treballador del NFT abans de la projecció. No va dir però que la copia tampoc estava sencera. Faltava com a mínim una escena, des del meu punt de vista fonamental, la que ens mostra al començament de la pel·lícula el capità de la guarnició explicant que no vol jugar-se el seu possible futur polític quan li queden pocs dies d’estar al campament i persuadeix a l’oficial en cap, que sigui un jove i inexpert tinent qui assumeixi la missió de reduir Ulzana. L’escena és fonamental perquè estableix un lligam directe entre la corrupció institucional i la més aviat catastròfica campanya endegada pel benintencionat però del tot equivocant tinent. Ulzana’s raid és una pel·lícula amarga, molt crítica envers la institució militar, però sense caure a l’estúpida glorificació de l’indi que caracteritzà algunes pel·lícules dels setanta. Les accions d’indis i blancs són explicades, sense ser justificades. La brutalitat india és conseqüència d’una visió del món i del tracte degradant imposat pels blancs colonitzadors, els quals tenen al capdavall unes creences no menys il·lusòries, recordi’s l’oració d’agraïment feta pel personatge de R. G. Amstrong abans de caure en el parany posat pels apatxes, i molt més difícils de fer concordar amb la realitat que estan vivint. El full de presentació feia un paral·lel entre la història d’Aldrich i Moby Dick. No hi havia pensat mai, però esta ben trobat. El desert d’Arizona substitueix el mar, però els personatges es veuen igualment abocats a una erràtic peregrinar per un paisatge metafísic on les forces humanes resulten del tot insuficients i limitades. Com altes pel·lícules de l’oest, Ulzana’s raid, és una bildungsroman centrada en la trajectòria d’un tinent que creu que hom pot ser bon cristià i bon soldat i que per aprendre el seu ofici haurà de qüestionar totes les creences rebudes. Al seu costat, sobresurt el personatge del seu explorador, interpretat per Burt Lancaster en el moment en que la seva dimensió com a actor era prou per salvar per si sola una pel·lícula. No és aquest el cas, però costa imaginar-se el film d’Aldrich sense la seva figura cansada i escèptica encarnant un personatge situat a la perifèria del mon blanc i de l’indi, treballant a l’exèrcit americà però vivint amb una india al marge de la religió dels blancs.

aniversari

Aquesta és la entrada numero 200 d’aquest bloc, estic doncs celebrant una mena d’aniversari i honorant la vella tradició occidental de reverència envers els números rodons. Com que jo no combrego espontàniament amb les noves tecnologies i els meus instints són més aviat arcaics, no estava gaire predisposat a començar i només la insistència del Ramon em va persuadir. Un any i escaig després, la veritat és que en segueixo tenint il·lusió, de fet, cada cop en tinc més. Pròpiament tampoc estic fent res d’essencialment nou, sempre m’havia temptat la possibilitat de fer un dietari, però m’havia mancat la disciplina vital per fer-ho de manera continuada. Tots els intents anteriors estaven caracteritzats per la seva fragmentàriament. El desplaçament, em sembla grandiloqüent parlar d’exili, i les noves tecnologies m’han donat finalment l’oportunitat cercada. No he tingut l’ànim per rellegir-me les 199 entrades precedents. La idea, de fet, és fer-ho el dia que me’n vagi del Regne Unit. Tinc la impressió però que el dietari és cada cop potser menys materialment londinenc, ja que deuen haver disminuint els articles descriptius sobre les coses que m’envolten. Imagino, que tampoc pot ser d’un altre manera. El dietari reflecteix el meu món i després d’un any el meu lloc a la realitat anglesa és del tot perifèric, un altre és el cas de la Cristina. La manca de fluïdesa a la llengua és una limitació i genera un cercle viciós. Tanmateix no soc a casa meva i sospito, com explicava a les pel·lícules, que mai no es torna. No segueixo la realitat catalana gaire menys que quan hi vivia, però tot plegat té per a mi un caire més teatral i il·lusori. Aquesta indefinició m’agrada i em fa sentir-me còmode. Escrivint en català en un entorn excèntric a la nostra cultura, situat enfront de Blair i Maragall com si fossin dos actors, en contacte amb la gent que aprecio i estimo, aquest dietari és ben bé casa meva.

els nens bascos

Aquesta setmana fem a l’institut una activitat especial, una setmana d’activitats centrada entorn del tema dels nens de la guerra, el quatre mil nens bascos que foren desplaçats fa ara 59 anys, poc abans de la caiguda d’Euzkadi. L’exposició és fonamentalment el fruit del treball del cap de departament de Història, Jesus Nieto, i consisteix en una exposició oberta al públic després de l’acabament de les classes, una sèrie de conferències i finalment una trobada amb aquests nens, ara ja gent gran, avis i avies en el cursi llenguatge utilitzat als mitjans de comunicació. Es projectarà també un documental produït per la BBC 4 sobre la història d’aquests nens. Avui han estat obertes les jornades amb la presència del Consejero de Educación i una conferència de Tom Buchanan que ha situat el públic, molt fonamentalment als alumnes, en la qüestió de la posició britànica entorn del conflicte. Ha estat una bona conferència que en línies generals seguia la posició de Moradiellos, que ja vaig descriure en una altra entrada d’aquest bloc. Els actes quedaran prou bé i produeix una emoció especial el contacte amb aquests “nens” septuagenaris. Alguns d’ells hi eren pressents avui a l’acte. La coincidència del final de la guerra espanyola amb el començament de la guerra mundial, tingué com a efecte que acabaren fent la seva vida a Gran Bretanya ( un d’aquests infants era la mare, per exemple, de M. Portillo, el polític conservador que quasi fou el successor de M. Thatcher). L’experiència que van haver de viure fou sense dubte traumàtica, separats de les seves famílies i llençats a un país on es parlava una llengua que no coneixen. L’inevitable sentiment de melangia sembla estar acompanyat en molt casos per un profund sentiment d’agraïment envers el seu país d’acollida, almenys això es reflecteix ben clarament al documental esmentat abans. És clar que la posició del poble anglès afortunadament no era la mateixa que la del seu govern. Dimarts serà el dia en que ells prendran la paraula i corroborarem o desmentirem aquesta impressió.

Generació L

Un dels meus antics projectes literaris era escriure sobre educació, després d’haver tractat Descartes i el cine, sembla que fora d’alguna manera ben coherent, perquè no ha passat cap mes de la meva vida, llevat dels quatre primers anys i dels quatre darrers mesos de 1987, en els que no hagi estat vinculat d’una manera o altra a alguna entitat educativa i sovint a més d’una. Per això, he anat ajornat la lectura dels llibres que he adquirit als darrers temps relacionats amb el tema de l’educació i ara que no tinc cap compromís urgent penso llegir-me’ls tots. Vaig començar amb el llibre de Pere Pena, Generació L, el qual em va agradar prou i em sembla que és un document que caldrà tenir en compte per escriure la història de l’ensenyament a Catalunya. El seu mèrit està sobretot en ser una crònica fidel del que ha succeït als instituts als darrers quinze anys- Certament no tothom estarà d’acord però una de les peculiaritats d’aquestes institucions és la facilitat per incloure individus amb una facilitat extraordinària, per conveniència o pel que sigui, per habitar universos paral·lels; sovint aquests individus formen part de les administracions educatives. La crònica és detallada i veraç en l’ennumeració dels despropòsits causats per la política educativa. Simpatitza lleument amb la llei de qualitat, com de fet molt bona part del professorat, i potser per això obvia alguns dels aspectes més prescindibles d’aquesta llei, algunes mesures anacròniques d’importància menor com la reconstitució del cos de catedràtics, però que constituïen un pretext per la seva desqualificació. Pena reflexiona sobre allò viscut en primera persona i el seu testimoni es sobretot vàlid com a descripció dels fets. És menys elaborada la reflexió sobre les causes, tot i que en general estic d’acord amb les seves consideracions en aquesta direcció. Sovint hom pot tenir la sensació, que tot plegat ha estat fruit de una sèrie de malentesos i fets puntuals; d’unes apostes equivocades de determinats polítics, però, em sembla certament que el problema és molt complex. Els pedagogs que han teoritzat la LOGSE són símptomes i clar exponents d’una situació cultural. Les seves teories no són extravagàncies sinó la conclusió d’unes premisses enunciades i desenvolupades des de fa desenes d’anys. En aquest sentit, em sembla que el pas del tripartit ha estat alliçonador. La substitució d’un govern de dretes per un d’esquerres no ha tingut cap efecte comprovable a la situació educativa del país. El simple fet de fer una passada per l’esquerra (petita) no ha servit per canviar res. Cosa que tampoc és d’estranyar, perquè l’esquerra va recolzar un projecte retòricament progressista, però essencialment classista, com es mostra en el fet del tractament absurd patit per la formació professional i en la propensió de la LOGSE a mantenir i potenciar els ghettos culturals, cosa que Pena mostra molt bé.
Tot i que no és el seu tema, sovint Pena fa reflexions més generals sobre els valors dominats a la nostra societat que constitueixen el rerefons de la decadència de l’ensenyament. Aquesta és una tasca cabdal. Si una idea tinc clara després de divuit anys d’ensenyament és que els nostres alumnes poden ser sovint terribles, però cap dels seus defectes és original; els seus vicis reprodueixen els nostres, els dels adults, i ni tan sols podem dir que els augmenten, més aviat, diria que és a l’inrevés ( de fet, aquesta és la qüestió tractada a l’epileg del llibre, prenent com a fil, la qüestió dels efectes educatius de la crisis de la institució familiar).
Centrant-se en algunes de les qüestions apuntades per Pena, són interessants les seves consideracions sobre l’absurditat dels curriculums, que també en aquest cas és un fet interessant no només en ell mateix, sinó també com a símptoma. També és clara la necessitat de la seva defensa de la cultura de l’esforç. Un tema que en aquest sentit m’inquieta és l’abismal diferència entre una escola que vol bandejar aquesta noció i una cultura del treball cada cop més predominant, que segueix una lògica de sacrifici absolut. Potser, aquesta diferència esglaiadora només es pot explicar pel fet que en realitat les institucions pedagògiques són essencialment supèrflues. Pena és molt taxatiu en definir una sèrie de valors com l’eix indiscutible de la pràctica pedagògica (118-119). El problema real potser és si efectivament són aquests valors els que fan un paper de fonamentadors reals de la nostra convivència.
Pena té també l’encert de plantejar allò que epistemològicament constitueix el tema clau: la confusió entre coneixement i informació (139), cabdal però inadvertida per una molt bona part dels teòrics, quan comenta les notícies publicades a El Pais, sobre la poca formació dels mestres actuals en matemàtiques em venen al cap els innombrables despropòsits fets pels periodistes en les informacions del diaris. També és fonamental, tot i que utòpica, la seva crida a defensar la especialització del professor, evitant tasques com les guàrdies que en alguns cassos són contradictòries amb les seves funcions reals (162). La seva reivindicació de la complexitat a la vida de l’institut és ben sensata i essencialment platònica. Així, les seves reflexions sobre la transmissió del valors són del tot sensates i molt preferibles a la beateria usual, la única educació real és la que ens fa prendre consciència dels conflictes. També és valent en denunciar que una conseqüència de tot el que ha estat passant es la decadència intel·lectual del professorat, cada cop hi ha menys professors que es saben la seva matèria, cosa gens independent del fet que una i altra vegada els han repetit que no cal saber-se-la gaire. La conclusió a la que arriba potser pot semblar alarmista, però pels vivim el sistema educatiu és d’una evidència total: es tracta d’evitar que la gent llegeixi i que la gent pensi.
Segurament Pena és un bon professor. Poeta, creient a la literatura, compleix la funció més bàsica per tenir enfront dels alumnes un certa credibilitat Jo vaig tenir-ne alguns d’aquests, Joan Casulleras per exemple, i això fa que els anys d’institut fossin decisius. Moltes autoritats del nostre país, juguen a confondre contínuament l’institut i l’escola. Potser ells no varen tenir la meva sort. No han de ser però les noves generacions les que paguin aquesta desgràcia.

llibres

Aquest darrer mes d’abril m’ha donat alguna oportunitat més de les de costum per llegir. Un dels llibres amb els que he ocupat el meu temps, fou El desafio del nihilismo de la doctora Remedios Avila, professora de la facultat de Granada. Feia temps ara que no llegia una monografia filosòfica estrictament parlant i la veritat és que m’ha resultat una experiència mes aviat decebedora. El títol no és gaire cosa més que un esquer, per presentar una recopilació de les lliçons que aquesta doctora deu impartir a les seves aules granadines. No és gens fàcil oferir una lectura potent i creadora, però no sé si això és prou excusa per mantenir el joc de combinació de tòpics, que constitueix la trama bàsica d’aquesta mena de llibres. Malauradament, probablement tampoc és culpa de ningú. Tothom sap que cal publicar, quan ets a la universitat,encara que no tinguis res a dir i en aquests temps d’inflació dels discursos tampoc no ja no ve d’un llibres més. Em preocupa, però, estar potser perdent allò que m’havia de donar la carrera i que més o menys vaig tenir un temps, la possibilitat de saber distingir si un llibre valia la pena o no llegint una mica la contraportada. Potser en el fons de tot plegat esta la difícil relació que a hores d’ara tinc amb l’activitat filosòfica, a la que em sap greu renunciar-hi totalment però a la que tampoc vull reduir la meva vida, ni tampoc, convertir-me en alguna cosa així com un filòsof professional.
Més entretingut m’ha resultat el llibre de Felipe Fernández Armesto. Barcelona. Mil años de historia, traducció castellana d’un llibre original en llengua anglesa publicada abans de les Olimpiades. Fernández Armesto és un prestigiós historiador d’Oxford del qual coneixia ja alguns textos de temàtica propera a l’antropologia. No coneixia però aquesta incursió a la història barcelonina. Com a tots els seus textos, l’autor mostra la seva erudició i un bon coneixement de textos capitals de la cultura catalana. El llibre quasi sempre és deixa llegir, tot i que a vegades em resulta una mica dispers, molt pendent d’explicar històries més enllà del tema central. No sempre però estan mancades d’interès, per exemple, són molt interessants les seves argumentacions entorn de la sobrevaloració del legat àrab a la cultura espanyola. D’alguna manera el propòsit central del llibre és mostrar l’espanyolitat de la ciutat de Barcelona, cosa que no els fa aptes pel lector de l’e-noticies, però la solidesa de les seves argumentacions és molt sovint contundent i sanament desmitificadora, sense que aquesta tasca de desmitificació esdevingui un argument de deslegitimació de les propostes nacionalistes. En un llenguatge propi d’antropoleg, Fernández parla de l’especificitat ètnica catalana, tot plantejant-se que aquesta havia en un cert sentit de reinventar-se a si mateixa, ja que el canvi polític de la transició suposa el final definitiu del mite de la Catalunya i Barcelona europees enfront de l’Espanya, aliena a Europa.

Eleccions

Ahir vaig poder participar per primera vegada des de que estic aquí a unes eleccions britàniques. Les eleccions eren municipals i al meu barri només es presentaven els tres grans partits. Las sensació fou molt diferent en alguns aspectes de les votacions on he participat a Barcelona. D’entrada, mentre que als col·legis electorals catalans sempre acostuma a haver-hi molta gent, encara que no facis cua per votar, al meu col·legi no hi havia ningú, llevat de tres noies segudes a la taula, que devien ser vocals. El president era al carrer fent una cigarreta. Tampoc vaig trobar cap membre de forces de seguretat. Se’m va fer estrany també votar dins d’una església, metodista en concret, cosa que a Barcelona fora impensable, no només perquè els partits més o menys d’esquerra pensarien que estarien jugant en camp contrari, sinó perquè les eleccions a Catalunya les fem el dia de la setmana que les esglésies tenen més feina. Normalment jo sempre recordo haver votat a escoles, que ahir, aquí a Londres, van tenir un dia d’activitat normal. L’horari és molt més ampli que a Catalunya, de set del matí a deu del vespre, i la mecànica un xic diferent. Un cop t’identifiques, és a dir diu qui ets i on vius i comproven que la teva declaració concorda amb la seva llista, ells et donen la papereta de vot. No pots portar-te-la de casa ni res semblant i et retires a una cabina per marcar els candidats que prefereixes. Llavors tu mateix diposites el vot a l’urna que està solitària a la sortida del local. Vaig triar els liberals-democràtes perquè el sentiment general és que el laborisme ja ha donat de si tot el que podia donar. Les eleccions, encara no he mirat a fons els resultats, sembla que han estat guanyades clarament pels conservadors, tot i que d’una manera no tan clara com es podria pensar desprès dels despropòsits protagonitzats pel partit laborista als darrers dies, superiors fins i tot als protagonitzats normalment pel tripartit. A Londres la majoria dels seguidors de Cameron és aclaparadora i és remarcable la pujada de l’extrema dreta, el BNP, a barris de l’est que sempre havien estat un feu indiscutible dels laboristes. La significació pel govern de l’estat és però discutible, perquè no és la primera victòria municipal dels conservadors que es produeix durant l’era Blair. La participació d’un 36% no és precisament per tirar campanes, suposo que si fos la del referèndum català proper es consideraria un fracàs, tot i que tampoc ha sorprès a ningú, ja que sembla un dels peatges necessaris per a la modernització.

Plató com a periodista

Llegeixo en el bloc d’ Arcadi Espada ( per casualitat, ja que no ho faig habitualment) una referència a la presentació del llibre d’entrevistes que Ignacio Ramonet ha fet amb Fidel Castro. No és un llibre que tingui especial interès a llegir, però em crida l’atenció que Ramonet justifiqui el seu treball, dient que l’entrevista és un gènere pràcticament fundador de la literatura i que té el seu primer precedent en els diàlegs que Plató mantingué amb Sòcrates. Arcadi Espada, suposo que menys afectat pel tema que jo, es limita a comentar que Ramonet mereix un zero en filosofia. Certament l’afirmació de Ramonet no fora tolerable per a un alumne de batxillerat i és d’aquelles que mostren la fragilitat, per dir-ho suament, d’una cultura personal. Desconec el grau d’èxit amb el que Ramonet va fer el batxillerat i tampoc no m’importa, allò que em sembla colpidor és la capacitat per pontificar sobre coses que un desconeix absolutament. Ser ignorant és una cosa, potser a hores d’ara tampoc excessivament greu, però molt més greu és pontificar judicis categòrics sense cap mena de fonament com fa Ramonet. Són d’aquesta mena els fonaments de les opinions i els judicis publicats a Le Monde Diplomatique? Fa molts anys, recordo quan es va retirar el director d’un famós diari barceloní que en Jordi Sales reflexionà que venien mals temps, perquè fins llavors, de maneres variades, en general la gent que havia accedit al periodisme tenia una certa cultura, cosa de les que les generacions següents mancaven (malgrat o precisament per tenir una titulació universitària). Sembla clar que Ramonet és un avençat a al seu temps.

Hampton Court

Hampton Court és l’equivalent britànic més proper al palau de Versalles. De tots els palaus que ja no són utilitzats per la casa reial britànica és segurament el més important per la seva importància històrica i la seva vàlua intrínseca. Es troba just a la vora del riu Thames, una zona de paisatge amable, frondós i tranquil. Des de Waterloo un tren et deixa al costat mateix del palau. La visita dona per passar-hi tot el dia. Hi ha cinc àrees condicionades per la visita i un jardí, potser no especialment extens, però amb un treball d’ornamentació de primer ordre. Aquest diumenge, el darrer d’abril, la passió anglesa, i nòrdica en general, per les flors es mostrava en tot el seu esplendor. Més enllà de les tanques que delimiten el jardí, hi ha un extens parc, més feréstec, que antigament es feu servir per caçar i ara esta reservat pels cotxes de cavalls. L’entrada al parc permet contemplar també un conjunt d’obres de Mantegna, el triomf de Cesar, que foren adquirides per Carles I i que són exhibides a un antic hivernacle. El complex conté també una galeria de pintura del renaixement que ara està tancada. L’edifici fou bastit pel cardinal Wolsey, el fill d’un carnisser que fou l’home fort de l’església catòlica durant la primera part del regnat d’Enric vuitè. Les seves influències no foren prou però per obtenir el divorci cercat pel rei i això provoca la seva caiguda en desgràcia. El rei es feu càrrec del palau i una part és una bona mostra de l’estil renaixentista anglès, especialment l’anomenat pati del rellotge. També hi donaren un impuls especial el rei Guillem i la reina Anna, que bastiren la part més moderna. Jordi II fou el darrer monarca que hi visqué. Hi ha cinc sectors de visita corresponent a les àrees habitades pels seus reials habitants. La més primitiva foren les habitacions del cardenal, completament de fusta en un estil adient per a aquells freds temps. No hi ha gaire decoració, ni mobiliari en comparació amb altres palaus, però per compensar pots trobar-te Enric vuité o Ana Bolena, o qualsevol personatge de l’època, encarnat per actors que es passegen pel palau fent ambient. Tot plegat una bona mostra de l’esperit parc temàtic que és distintiu i definidor de la nostra civilització. L’espectacle més animat es troba a les cuines de l’època de fundació, en un molt bon estat de conservació. Potser allò més interessant del palau es troba a les golfes, les antigues dependències dels servents, que des de mitjans del segle XVIII foren convertides en apartaments destinats a servidors distingits de l’imperi o de les seves famílies, les quals formaren una curiosa i nombrosa comunitat de veïns que es mantingué viva fins al final de la segona guerra mundial, i especialment de la independència de la India. Encara es veia un apartament habitat per una senyora anomenada Lady Parker, que és fàcil imaginar-se com la supervivent d’un mon irremissiblement perdut. Cal imaginar-s’ho perquè les dotze lliures de l’entrada no et donaven dret a entrar a casa de la presumpta velleta, tot i que varem veure alguns turistes que intentaven mirar per les escletxes de la porta i fins i tot trucaven a veure si els obrien.

Mèxic, per acabar

Faig avui la darrera entrada sobre el meu viatge a Mèxic, ja comença a fer uns quants dies del meu retorn i tinc un bon nombre de temes ajornats. Em quedarien algunes coses per descriure, des del complex arquitectònic de Teotihuacan fins a l’ambient colonial de San Cristobal de les cases, però hi haurà un altre ocasió, potser quant tingui l’oportunitat, ja que la intenció hi és, de tornar-hi. Mèxic té molt mala fama i ben segur un costat fosc, de violència i crim, que és una realitat d’altra banda ben comuna a molts llocs on l’extrema pobresa fa que la vida valgui poc. Tanmateix, sense voler presumir d’un coneixement a fons que no puc haver adquirit , em sembla que la gent de Mèxic és un bon motiu per anar-hi al seu país. Dues coses m’han agradat especialment: en primer lloc, la bellesa de la seva parla, la seva sonoritat i musicalitat conformen una parla molt més agradable i amable que el castellà peninsular, extremadament sec i poc amistós, en segon lloc, l’ amabilitat i cortesia d’una molt bona part dels mexicans que contrasta amb el deteriorament del tracte humà habitual a l’estat espanyol. Evidentment hi ha excepcions i segurament no sempre on més podries esperar trobar-les. Són les classes més afavorides qui menys participen d’aquesta descripció, perquè també cal dir que el classisme és una realitat ben present a Mèxic de manera molt més oberta que a qualsevol ciutat europea i, atesa la conformació històrica de les classes socials, parlar de classisme es també parlar de racisme. L’avenç ferm i segur dels darrers anys de les posicions indigenistes fan pensar que potser fins ara Mèxic no ha viscut més que la seva prehistòria. És colpidor veure l’ebullició cultural que viu Méxic i la vivacitat de les comunitats agrícoles que varem veure a Chiapas, una altra cosa és la seva viabilitat econòmica més aviat magre, i comparar-lo amb el l’ambient senil i caduc de les poblacions rurals a Gran Bretanya o Catalunya. Malgrat tot, tampoc cal ser massa optimista, com a altres països llatinoamericans, la possibilitat de canvi real són molt problemàtiques. La classe política mexicana no inspira en general cap mena de confiança i el veí del nord suposa una hipoteca massa feixuga. Mèxic, el país amb més catòlics del món, ocupa un dels llocs capdavanters en els rankings de corrupció política i administrativa i això no es soluciona en poc anys, i segurament tampoc en molts. Quan escric aquestes línies estarà començant a tots Estats Units una jornada de vaga en defensa dels treballadors sense papers, allò que per Samuel Huntigton suggerirà un episodi més de la lluita entre civilitzacions. Generalment, Huntington és un individu atacat per les seves posicions tendents al racisme, però té raó quan afirma que l’emigració del sud té un component diferent al de qualsevol altre grup inmigratori. Els mexicans porten un substrat cultural massa fort i massa oposat als valors de l’Amèrica protestant i liberal per deixar-se dissoldre sense més ni més en el melting pot i sense voler donar raons d’entrada, si que cal recordar que històricament qualsevol victòria no és més que l’anunci d’una més o menys propera desfeta. Com evolucionarà als Estats Units aquesta qüestió, és potser la més clau per entendre l’esdevenidor d’aquest país i per extensió del nostre món. Personalment aquest viatge m’ha fet pensar més un una idea que ja vaig plantejar el passat mes d’octubre. la necessitat d’analitzar i desmitificar la noció d’Hispanitat. Si llavors plantejàvem el seu caràcter de mite reaccionari, un contacte petit amb la realitat mexicana ens serveix per corroborar aquesta afirmació. La qüestió és per què la nostra democràcia no ha estat capaç de construir un discurs alternatiu mínimament presentable.