energia

Ja vaig parlar en una entrada anterior d’aquest bloc de la meva darrera visita al cine per veure Ulzana’s raid. Durant la pel·lícula se’ns presenta amb insistència els fet que els apatxes no tenen prou amb matar els enemics. La seva intenció sempre és donar mort de la manera més lenta i dolorosa possible. Més endavant, Kenitai, l’apatxe que lluita amb els blancs, explica les raons d’aquest comportament. Es tracta d’arrabassar-li l’energia a la víctima, de fer-se-la pròpia. El concepte d’energia utilitzat pels apatxes és així el d’una mena de flux espiritual que fora el fonament últim de la vida. En principi, res, gaire original. Ben segur a d’altres pobles, diguem-ne primitius, poden trobar-se concepcions molt semblants. L’escena em va cridar l’atenció, perquè des de finals d’abril estic fent un curs sobre física quàntica, amb l’objectiu de sentir algú parlant anglès i també de fer-me amb unes qüestions que he d’explicar a classe, però amb les que no em trobo gaire còmode. El curs és de divulgació i prescindeix de l’aparell matemàtic. He fet tres classes i he perdut l’última perquè coincidia amb l’absurda avaluació final de segon de batxillerat. El recolzament bibliogràfic del curs és un llibre anomenat The Ghost in the Atom. La física quàntica és apassionat perquè parteix d’una paradoxa que sembla trencar el principi de contradicció tal i com el van formular Aristòtil i Parmènides, tot mostrant-nos objectes que es comporten de dues maneres oposades simultàniament. Aquest estat de la qüestió només sembla conduir-nos a proclamacions fideistes, com fora el cas d’Einstein, o a una reorientació radical de les concepcions epistemològiques més generalitzades. Aquesta fou la tasca de Bohr. Per ell la única clau per entendre les sorprenents accions dels àtoms en els experiments crucials, és pensar que els àtoms no són pas cap cosa, sinó simplement models imaginaris que consoliden en la nostra imaginació, allò que únicament és un conjunt de relacions matemàtiques que serveixen per lligar diferents observacions. La concepció de Bohr no és de fet tan revolucionaria, com podria semblar. De fet això que hem dit per l’àtom fora també vàlid per una noció utilitzada a la física clàssica com la d’energia. Dir que matèria i energia és el mateix, un tòpic molt estès i poc meditat, té llavors un sentit potser més profund del que havia sospitat i que faria les delícies de qualsevol platònic. A l’últim nivell d’explicació del ser, tot el que ens és permès trobar són relacions matemàtiques i Plató tenia fonamentalment raó. Si tendim a pensar però que segurament és ridícul atribuir a les matemàtiques una validesa extra-subjectiva, pensar alguna cosa així com que són el llenguatge propi de la divinitat, llavors tenim motius per dubtar que la nostra concepció de la realitat arribi molt més a la veritat que la de kenitai (la qual cosa em sembla també és una manera de confirmar Plató)