vergonya aliena

El bloc restarà suspès una setmana, perquè me’n vaig de vacances. Hem acabat el penúltim període lectiu del curs i ara tenim una setmana de half-term, que aprofitaré per tornar-hi, vaig estar fa vint anys, als Highlands Tot i que fora potser més raonable, quedar-se a casa i preparar-se per temps venidors que seran menys brillants, el cert és que em costa molt perdre l’oportunitat de visitar llocs que difícilment tindré l’oportunitat de veuré quan acabi el meu servei aquí. La setmana ha estat interessat a l’institut perquè hi ha hagut eleccions. Els dos candidats eren d’un perfil molt similar, madrilenys conscients de la importància de fer carrera a l’administració. La seva situació però no ho era. Un era el candidat diguem-ne oficialista, recolzat per l’actual equip directiu i per CCOO, l’altre era una persona més aviat independent, de fet durant el curs gairebé no ha parlat amb ningú, que una mica per despit es va guanyar el vot dels altres dos sectors de l’institut, els “anglesos” (és a dir, els professors no funcionaris contractats per ensenyar en aquesta llengua) i “los catalanes” (un ampli sector dels que només tres som catalans de debò i que estem units sobretot per la desconfiança sinó odi que sent per nosaltres l’equip directiu i el sindicat del crim). La votació al claustre fou molt clara pel candidat no oficialista, Javier, que va guanyar per 25 vots contra 17. El resultat és molt meritori si tenim en compte a més que l’altra candidatura ha fet una campanya electoral de pràcticament un any . El dia que a Madrid es donaren les places, els que venien foren adoctrinats per CCOO que l’institut havia estat alliberat d’un perillós grup de feixistes per la nova junta directiva escollida, això no ho van dir pas, contra el parer del claustre. Al Consell Escolar els resultats però s’invertiren. No hi vingueren representants dels alumnes, faltaren dos dels pares (els que hi eren votaren per Javier) i el resultat final fou de 6 a 4, pel candidat de CCOO, Santi. El moment més brillant fou l’aparició del representant del PND que portava un any de baixa i que fou mobilitzat en una escena digna de Berlanga. La coacció en aquest ambient envers els representants dels professors decidits a votar a Javier fou segons m’han dit més que notable. El malhumor avui a l’institut era notori. La decisió s’ha de prendre a Madrid i la victòria al Consell Escolar por donar una aparença de recolzament a un equip refusat per professors i pares, però ja en tenim experiència del pes de CCOO als despatxos del ministeri. Jo, personalment, vaig votar sense cap mena d’entusiasme, però avui també em sentia malament. A tot arreu hi ha gent disposada a qualsevol cosa per “trepar” i per aquests ser director de l’Institut Espanyol és especialment abellidor, mil lliures extres al mes i possibilitat d’alternar amb alts càrrecs del ministeri i l’ambaixada. No és estrany que en aquestes circumstàncies alguns perdin la vergonya, però comprendre no disminueix la sensació de fàstic. Si a això afegim la manca d’escrúpols d’un sindicat com el ja massa esmentat en aquest bloc, el panorama és d’una mediocritat moral exasperant. Bé, demà hi seré a Aberdeen i serà un altre dia.